Maria Gomes
A tot Europa, la cobertura electoral cada cop segueix un guió més familiar. Els mitjans ja han de tenir la plantilla i només és qüestió d’emplenar els espais en blanc amb els noms dels partits locals. Les eleccions de Portugal de diumenge, 18 de maig, no van ser una excepció.
Amb els resultats finals publicats el matí següent, el partit conservador AD (Aliança Democràtica) va augmentar el nombre d’escons a 89, guanyant 6 escons amb el 32,72% dels vots. El partit d’extrema dreta Chega també va registrar avenços significatius i va aconseguir 58 escons (un augment de 9) amb el 22,56%.
Les pèrdues més grans les va patir el Partit Socialista, que va perdre 20 escons fins a quedar-se amb 58, obtenint el 23,38% dels vots. La resta dels partits de l’esquerra, incloent-hi la CDU (una coalició de comunistes i verds) i el Bloc d’Esquerra, també van veure delmat el seu suport.
Malauradament, res d’això no ens hauria de sorprendre.
Des de la crisi financera de l’any 2008, el Partit Socialista s’ha alineat amb les mesures d’austeritat i ha donat suport a la legislació antivaga. Quan el Bloc d’Esquerra i la CDU, liderada pels comunistes, van decidir donar suport al govern durant la intervenció de la Troika, l’oposició parlamentària va quedar pràcticament neutralitzada.
Sense ningú al Parlament disposat —o capaç— de desafiar l’statu quo, i amb alguns diputats implicats en escàndols de corrupció, no és estrany que els votants hagin començat a buscar respostes en altres llocs.
Boc expiatori
Chega, el partit d’extrema dreta fundat l’any 2019, ha cobrat ràpidament rellevància gràcies al suport de coneguts oligarques i milionaris internacionals. Liderat per un excomentarista de futbol, el partit ha buscat obertament el suport de la policia.
La plataforma se centra en la privatització agressiva de l’Estat del benestar i en una postura racista de línia dura, tant contra la migració com convertint la comunitat romaní en boc expiatori d’una àmplia gamma de problemes del país.
El partit conservador AD també es va inclinar vers una retòrica amb tints racistes durant la campanya, fent-se ressò de temes que van ressonar entre les bases de Chega.
Cal destacar que el líder del Partit Socialista, Pedro Nuno Santos, va condemnar l’ús del racisme i la migració com a eines polítiques i es va assegurar de visitar les comunitats migrants durant la campanya electoral, un gest d’inclusió poc comú en un clima polític cada cop més dividit.
Això contrasta de manera clara amb el líder laborista del Regne Unit, que ha adoptat elements de la retòrica de l’extrema dreta per atraure l’electorat que espera conquerir.
Desil·lusió
Els bastions comunistes tradicionals del sud de Portugal, en particular la regió de l’Alentejo, incloent Grândola, immortalitzada per la cançó que va marcar l’inici de la Revolució de 1974, han passat del vermell al blau de Chega.
És un clar indicador de la profunda desil·lusió pública. Aquesta desil·lusió té les arrels en els salaris persistentment baixos (entre els més baixos de la UE), la falta crònica d’habitatge assequible, les exigües pensions estatals i les condicions laborals precàries. Serveis públics com la sanitat i l’educació estan sobrecarregats, i amb taxes de natalitat en mínims històrics, molts ja no senten que es puguin permetre formar una família.
Els qui tenen habilitats professionals emigren cada cop més a la recerca de millors oportunitats, deixant enrere una greu escassetat de mà d’obra.
Què ha passat a l’esquerra? Arrogància en el poder, corrupció i un lent abandonament dels qui la van posar allà.
A Lisboa i a tot el sud, els barris s’han gentrificat fins a quedar irreconeixibles, expulsant residents que hi han viscut durant dècades.
Totes les forces més a l’esquerra van presenciar tot això: van discrepar, van debatre, es van manifestar. Van protestar contra l’austeritat, la crisi de l’habitatge i la violència policial, incloent-hi l’assassinat d’Odair Moniz —assassinat a trets per la policia després de treballar un torn de 12 hores— i el recent assalt a comunitats migrants, on els agents van alinear la gent contra la paret a Martim Moniz, en escenes que recorden esgarrifosament les batudes de guerra a l’Europa ocupada pels nazis.
Tot i això, malgrat tota la indignació, l’esquerra extraparlamentària no va aconseguir anar més enllà de la protesta. No es va impulsar un front únic, un moviment unitari i no es va produir una transició de la manifestació a l’organització.
Més aviat, van romandre nostàlgics, encara embolicats en la calidesa del 25 d’abril del 1974, com si l’esperit de la revolució pogués ressorgir per si mateix. Però com? Aquest coneixement generacional —de com construir, organitzar i lluitar col·lectivament— s’està esvaint. I l’extrema dreta està més que disposada a omplir aquest buit.
Contradicció
En parlar amb la gent el matí després dels resultats, una contradicció seguia aflorant. Tot i que els mitjans de comunicació de la dreta han difós la narrativa de la migració com una inundació o una invasió, poques de les persones amb qui vam parlar semblaven ser obertament racistes.
De fet, molts van reconèixer el paper vital que tenen les persones migrades a la seva vida quotidiana: el seu metge és cubà, els seus inquilins són brasilers, les persones que tenen cura dels pares ancians són d’Angola, l’amable senyora del menjador escolar és nepalèsa. “On estaríem sense ells?”, va preguntar una persona.
Les escoles són ara centres multiculturals; algunes escoles primàries de pobles haurien tancat sense les i els nens migrants, deixant a les i els mestres sense feina.
La gent ho sap. Tot i així, van votar per Chega!
Chega ha demostrat ser oportunista, captant hàbilment les pors de la gent i dient-los exactament el que volen sentir. Comparat amb el Partit Comunista i el Bloc d’Esquerra, el missatge polític de Chega era molt més impactant i omnipresent.
La seva propaganda estava per tot arreu: eslògans audaços que prometien “netegem Portugal”, “salvem Portugal” i “fem gran Portugal de nou” van dominar l’espai públic. Va ser simple, emotiu i eficaç. I en un clima polític marcat per la desil·lusió i la fragmentació, això va ser suficient.
