David Leiva
El divendres 28 de febrer va tenir lloc a Grècia la vaga general més gran de les últimes dècades. La causa immediata va ser la resposta escandalosa del govern de Mitsotakis al desastre del tren de Tempi fa exactament dos anys. Les mobilitzacions massives són un recordatori de la impressionant resistència contra l’austeritat imposada per la UE i demostren que la classe treballadora grega no està derrotada després de la traïció de Syriza.
El 28 de febrero de 2023 a les 23:21, dos trens (el “Intercity 62” que transportava a més de 350 passatgers en la ruta Atenes-Salònica i el tren comercial “63503” en la ruta Salònica-Larissa) que viatjaven en direccions oposades, a la mateixa línia ferroviària, van xocar frontalment, provocant la mort de 57 persones i centenars de ferits. El “crim” de Tempi, com ja ha calat en la consciència col·lectiva de la societat, té dues parts: la privatització dels ferrocarrils i la forma escandalosa en què el govern va intentar encobrir-ho.
Privatitzacions
A Tempi es va cometre un crim “anunciat” amb la privatització dels ferrocarrils.
La política d’anteposar els beneficis a les vides humanes havia estat promoguda per la Unió Europea des dels anys 90 i va ser adoptada pels governs grecs, suposadament en nom de la “competència”, “l’austeritat” i la “millora dels serveis”.
Des de mitjans dels noranta, OSE (l’organització nacional de trens) es va dividir en empreses més petites i finalment va ser venuda a la italiana Trenitalia l’any 2017 per 45 milions d’euros. Així va néixer Hellenic Train (HT). L’objectiu d’HT era explotar la rendible línia Atenes-Salònica i recaptar 50 milions anuals com a subvenció del Govern.
El manteniment i la millora de les infraestructures ferroviàries es van convertir en una “pilota de ping-pong” entre empreses privades, cadascuna de les quals intentava guanyar més diners al menor cost, soscavant les altres.
Alhora, OSE va ser desposseïda de personal durant tots aquests anys. OSE va començar amb 3.200 persones empleades i després dels memoràndums (2012-2015) de la Troika, n’hi havia 590. El personal d’OSE que va anar a la vaga, va advertir i va enviar “cartes extrajudicials” indicant el risc d’aquest contratemps. “Res no funciona. Tot es fa per factors humans, manualment. A tot el trajecte Atenes-Salònica es treballa manualment. Ni els semàfors ni el control del trànsit funcionen”, va explicar K. Genidounias, aleshores president del sindicat de maquinistes d’OSE.
El govern del partit Nova Democràcia i Hellenic Train sabien que la via fèrria no era segura, però van permetre que els trens circulessin de totes maneres. Sabien que no hi havia mitjans mecànics per evitar les conseqüències d’un error humà i que no s’havia fet cap manteniment.
Encobriment governamental
La segona part del crim de Tempi és l’encobriment governamental. Cada dia surten a la llum noves proves sobre el sòrdid encobriment oficial del Tren Hel·lènic. A les enquestes d’opinió, el 72% dels enquestats culpen el govern de l’encobriment.
Aquest encobriment va començar des del principi del crim amb l’ocultació de l’escena del crim, la “designació” del cap de l’estació com a únic responsable, amb la intervenció directa de la direcció del poder judicial nomenada pel govern i “disposada” a això, amb atacs vulgars i sexistes a la mare d’una de les víctimes, Maria Karystianou, i a les famílies de les víctimes que van lluitar i lluiten perquè es faci justícia.
“No ho sabíem”, va declarar el primer ministre grec Mitsotakis. Però per ordre del govern, des de la primera nit es van retirar del lloc del crim enormes quantitats de material orgànic del sòl i el subsòl perquè no hi hagués proves. Tres dies després es va procedir a l’escandalós abocament de la zona amb material no orgànic per destruir proves.
En un discurs pronunciat l’endemà, Mitsotakis va atribuir el crim a un “error humà” del cap de l’estació i a restriccions “de llarga durada” de l’Estat, orientant la Justícia sobre qui en seria el culpable. I va continuar fent suggeriments públics sobre la investigació del crim.
Vaga general
El 28 de febrer de 2025, va tenir lloc a Grècia la vaga general més gran en dècades. Es van batre tots els rècords de participació en manifestacions a Atenes, Salònica, a totes les ciutats i l’onada es va estendre fins i tot als llocs més remots.
Al centre d’aquesta resistència massiva hi havia la classe treballadora, que, a causa de la força de la vaga general, va tancar literalment tot el país de cap a cap.
Ferrocarrils, transports públics, ports i aeroports es van paralitzar. El metro i els autobusos van funcionar durant unes hores només per portar la gent als mítings. Municipis, escoles, hospitals, tot el sector públic estava paralitzat o no funcionava en àrees clau. Van tancar fàbriques, obres de construcció, bancs, empreses, botigues, supermercats i mercats agrícoles. A molts llocs, els mateixos empresaris es van veure obligats a tancar els seus negocis durant tot el dia o durant unes hores per evitar la protesta pública.
A la manifestació d’Atenes, la gent va escoltar els discursos d’estudiants, treballadors ferroviaris, familiars de les víctimes de Tempi, la mare de la dona Kyriaki Griva assassinada davant d’una comissaria. “A baix el govern dels assassins”, “Les privatitzacions maten”, “Necessito oxigen” van ser alguns dels lemes.
Com pot guanyar el moviment?
La justificació de la lluita no vindrà dels procediments parlamentaris ni de les mocions de censura de l’oposició.
No només perquè el control parlamentari està en mans de la majoria culpable de Nova Democràcia que està fent tot el possible per salvar-se, sinó també perquè fins i tot ara l’oposició parlamentària no s’atreveix a respondre els que desaproven el govern als carrers.
La crisi de SYRIZA i de la resta de l’esquerra reformista ha adquirit més dimensions en els darrers anys. La idea que la crisi de l’esquerra parlamentària és deguda al conservadorisme del poble, que suposadament s’ha desplaçat a la dreta i no vol a l’esquerra, queda refutada per les lluites obreres i els esdeveniments polítics.
La classe treballadora està lluitant i el govern és odiat. Nova Democràcia va perdre 15 punts en un any des de l’infame 41% a les eleccions parlamentàries (2023) al 28% a les eleccions europees (2024) i continua el seu camí cap avall. Però SYRIZA continua buscant solucions per la dreta.
El resultat vindrà d’un moviment obrer fort que imposarà els seus drets, les seves reivindicacions i el seu “programa” amb les seves pròpies forces i lluitarà per prendre el control. Posant les nostres vides per sobre dels beneficis.
Les mobilitzacions de masses demostren que és possible i necessari enfortir una esquerra que no s’alimenti d’il·lusions electorals i que no subestimi el poder de la classe obrera.
L’esquerra s’ha de deixar de veure’s a si mateixa com a un grup de votants i ha de construir vincles amb la classe a través de l’acció, i guiada per l’estratègia per a una ruptura revolucionària amb el capitalisme. Les activitats del SEK (l’organització grega germana de Marx21) i altres grups de l’esquerra anticapitalista responen a aquesta alternativa obrera.
La lluita per la nacionalització dels ferrocarrils i de tots els serveis privatitzats concerneix tota la classe treballadora. És una lluita per la seguretat i la vida de les persones que són sacrificades diàriament pel benefici, des dels hospitals a les escoles, des dels trens a les fàbriques. I perquè és una lluita que en reforça el poder col·lectiu, els sindicats, però també la nostra capacitat de prendre decisions per al conjunt de la societat.
La foto de capçalera és d’una col·lecció impressionant a la pàgina de Facebook de la nostra publicació germana a Grècia, Solidaritat Obrera.
