Paco Priego
De vegades les pel·lícules aparentment més simples poden amagar detalls que les doten de més profunditat de la que en principi aparenten.
Aquest és el cas del títol que ens ocupa avui, probablement una de les pel·lícules més merescudament aclamades de Pixar. Hi ha molt per elogiar-hi: els seves impressionants visuals, la qualitat de la seva animació, el fet que durant la seva primera meitat amb prou feines hi ha diàlegs, per la qual cosa són l’acció i la banda sonora les que ens narren la història durant tot el primer acte…
Tanmateix, el punt en què volia aturar-me per a aquest article, és el seu worldbuilding, la seva construcció del món que ens és presentada en aquest primer acte. I l’horror contingut dins d’un altre horror que ens descriu i que, encara que en cap moment no se’ns oculta, pot passar desapercebut.
Què vull dir quan parlo d’un horror dins un altre horror? [Advertiment: spoilers]
Postapocalíptica
Bé, clarament Wall-E és una pel·lícula postapocalíptica, un subgènere de la ciència-ficció amb àmplia trajectòria. La presentació del món esmentat és espectacular. A la primera escena la càmera cau des del mateix espai, travessant primer un cinturó d’escombraries espacials en orbita, després una atmosfera contaminada, que li dóna un to groguenc al planeta, per finalment, sota un cel d’aquest mateix to groguenc (sí, el tan clixé “filtre Mèxic”) aparèixer una ciutat.
La càmera continua apropant-se a terra, i se’ns desvetlla el primer horror: allò que al principi semblaven els gratacels d’una gran metròpoli, són en realitat gegantines piles de ferralla compactada, que han crescut per sobre de l’alçada dels mateixos edificis. Els carrers estan deserts, i al final la càmera ens presenta el que serà el protagonista de la nostra història, Wall-E, un robot escombriaire.
En una estructura clàssica de viatge de l’heroi, el protagonista ens és mostrat a la seva quotidianitat, apilant ferralla per iniciar la construcció d’una d’aquestes torres. L’enormitat de les construccions que ja havíem vist, ens suggereix l’eternitat de temps que porta fent aquesta feina, i quan més endavant veiem altres robots de la seva classe immòbils, als quals acudeix per obtenir recanvis de les seves peces danyades, entenem que és el darrer dels seus en funcionament.
Finalment, el fet que, al seu refugi, atresori alguns objectes que ha rescatat durant la seva feina, ens indica que aquesta màquina ha adquirit consciència de si mateixa. A partir d’aquí, la història es desenvoluparà en un esquema clàssic de viatge de l’heroi.
La crida a l’aventura es presentarà en forma d’EVE, un modern robot sonda enviat a avaluar la salubritat del planeta. Es produirà la passada al món extraordinari quan el nostre protagonista s’embarqui com a polissó al vehicle que trasllada de tornada a la base a EVE.
En aquest món extraordinari coneixerà els humans, i veurà com viuen, viurà aventures, s’enfrontarà a perills, derrotarà el dolent i finalment, es produirà la “tornada amb l’elixir”, en aquest cas, els humans disposats a tornar a habitar un planeta que torna a ser apte per a la seva supervivència.
Megacorporació
El que hem dit, una estructura clàssica. Tot i això, la pregunta que l’espectador es fa és: com va arribar el nostre planeta a convertir-se en aquest escenari apocalíptic? Òbviament, perquè els humans ho omplim d’escombraries, però com? Bé, la resposta se’ns mostra subtilment durant la mateixa pel·lícula.
Les primeres escenes de la pel·lícula ens mostren la ciutat en ruïnes plena d’anuncis de diversos productes de la marca fictícia Buy’n’Large, nom que podríem traduir com a “compra-ho i llença-ho”.
La diversitat dels productes anunciats ens indica que es tracta d’una megacorporació, però el primer detall que ens indica que hi ha alguna cosa més, ho veiem quan Wall-E passa per les ruïnes d’un banc: els bitllets escampats pel terra també tenen logo d’aquesta corporació.
Més endavant, quan es troba a l’estació espacial on viuen els humans, tots i cadascun dels aspectes de la vida a bord són regits per les publicitat d’aquesta marca. Allò que al principi sembla una caricatura simpàtica d’un consumisme desenfrenat, es torna més fosc quan descobrim que les ordenances que aplica a bord el comandant també vénen dictades per aquesta misteriosa empresa, que sembla no només tenir poder econòmic, sinó polític.
El detall final se’ns presenta quan la notícia de que la Terra torna a ser apta per a la vida és donada al comandant. Aquest consulta un vídeo amb instruccions, gravades des del que sembla la sala de premsa de la Casa Blanca. No obstant això, la persona que hi apareix no és el President d’Estats Units. El càrrec que podem veure retolat al conegut logotip és el de CEO de Buy’n’Large, i a la bandera nord-americana darrere seu, les estrelles han estat substituïdes per logotips de la marca. També hi ha més banderes d’altres països, modificades de manera semblant.
En aquest punt ens adonem que aquesta corporació no és només un monopoli econòmic global, sinó que s’ha convertit en un poder absolut igual de global.
El món apocalíptic que havíem vist al principi de la pel·lícula havia estat precedit per una distòpia corporativa. El consumisme eixelebrat en què viuen els supervivents a bord d’aquesta estació espacial ens dóna una pista força clara del model de gestió que es va dur a terme, per obtenir el resultat d’un planeta sepultat per les escombraries.
Horror
Per això he parlat al principi d’un horror contingut dins d’un altre horror: l’horror negligent de la distòpia que només podem imaginar, a través de les imatges de l’horror apocalíptic que va deixar com a llegat.
No estem davant d’una simple crítica ambientalista, l’únic missatge del qual és “no llencis escombraries”. El nivell de la seva sàtira és molt més profund, i té un inequívoc contingut polític, que sorprèn que hagi passat desapercebut als radars de Disney.
Potser se’m pugui acusar d’estar sobreanalitzant una pel·lícula familiar, però els detalls esquitxats per tota la cinta són força evidents.
Wall-E és una obra mestra, no només pels seus personatges entranyables, pel seu espectacular apartat visual, o per la manera com aconsegueix fusionar Kubrick amb Chaplin. Sinó també per aquests detalls que ens conviden a una reflexió més profunda sobre la història que ens explica, per treure un ensenyament per a la nostra vida, i d’advertir-nos, com tota bona obra de ciència-ficció està obligada a fer, sobre els reptes, però també els perills que poden esperar-nos en el futur.
Una gran pel·lícula, aquesta de debò, apta per a tots els públics.
