Desastre a València: canviem el sistema i no el clima

ES CA

Jesús M. Castillo

Els efectes devastadors de la DANA a València revelen tant la gravetat del canvi climàtic com el fet que els qui ens governen no saben respondre de manera mínimament adequada.

Per part seva, l’actuació del PP i VOX a València és simplement imperdonable. De tot això, és essencial treure lliçons anticapitalistes.

 

L’impacte de les pluges torrencials relacionades amb una DANA (depressió aïllada en nivells alts atmosfèrics) a València el 29 d’octubre ja han deixat més de 220 persones mortes i ingents danys materials. Més de la meitat de les persones ofegades eren a les seves cases i garatges.

Aquesta tragèdia exemplifica molts aspectes sobre els que avisem des de la comunitat científica en les darreres dècades. D’aquesta tragèdia de la DANA a València en podem treure clares lliçons anticapitalistes que ens són molt útils per sobreviure i per mantenir o millorar la nostra qualitat de vida en un segle XXI que s’està configurant com un segle de grans canvis a múltiples nivells.

Les DANAs, associades a pluges torrencials tipus “gota freda”, han estat habituals a la costa est de la Península Ibèrica a finals de l’estiu i a la tardor.

Tot i això, les pluges torrencials associades a la DANA que ens ocupa van ser més intenses i extenses per la influència del canvi climàtic que està fent que el Mar Mediterrani estigui molt calent i l’atmosfera de la zona acumuli molt vapor d’aigua. A més, el canvi climàtic també va influir que fos molt més probable que es donés una DANA amb pluges tan intenses com aquesta.

La culpa és dels súper rics

Amb la catàstrofe de la DANA com a exemple, des de la comunitat científica diem que o frenem ja el canvi climàtic o entrarem en una fase d’escalfament accelerat, en gran part fora del nostre control, que comportarà el patiment i la mort de milions d’éssers de humans.

En aquest context, per reduir les emissions de gasos d’efectes hivernacle hem de repartir riqueses, perquè els súper rics són els principals responsables de l’emergència climàtica.

Ho són de tres maneres: 1) les seves empremtes de carboni personals són ingents (perquè volen molt en jets privats); 2) alguns són molt famosos i mals exemples per fer front a la crisi climàtica; i 3) inverteixen les seves riqueses en sectors econòmics molt contaminants.

El repartiment de riqueses comportaria un fre al creixement continu i accelerat de l’economia capitalista impulsat per la competència. D’aquesta manera evitaríem que el sistema socioeconòmic continuï xocant contra els límits biofísics del planeta, cosa que s’expressa en la crisi ecològica global, amb el canvi climàtic com a exemple paradigmàtic.

Negacionisme

El negacionisme del canvi climàtic és terrorisme antiecològic i mata. Hi ha tres grans tipus de negacionisme.

Hi ha el negacionisme ecocapitalista de facto que alhora que reconeix la gravetat de la crisi climàtica (no la nega formalment) no fa prou per frenar-la perquè no vol frenar el sacrosant creixement capitalista, que és a l’origen mateix d’aquesta emergència climàtica. En aquest negacionisme de facto ecocapitalista s’enquadra la socialdemocràcia.

També hi ha el negacionisme que rebaixa la importància de la crisi climàtica, cosa que condueix a la inacció. Aquest negacionisme de la importància reconeix l’existència del canvi climàtic però no la seva gravetat i, per exemple, no fomenta l’autoprotecció entre la gent i no té llestos sistemes d’alerta primerenca i emergència adequats per fer front a esdeveniments meteorològics extrems afavorits per l’escalfament global. Com sabem, aquests esdeveniments meteorològics extrems poden arribar a convertir-se en terribles “catàstrofes naturals” si es gestionen malament. En aquest negacionisme de la importància s’enquadra gran part del Partit Popular.

Finalment, hi ha el negacionisme maquiavèl·lic des del qual, sabent la gravetat i especificitat de la crisi climàtica actual (tots els líders polítics la coneixen), es nega l’existència del canvi climàtic o es diu que és un canvi climàtic “cíclic” com tants altres a la història del planeta. Per tant, conclouen, no podem, ni hem de fer res. La ultradreta exerceix aquest negacionisme maquiavèl·lic.

Molt abans de la DANA del 29 d’octubre sabíem que no s’ha de construir a zones inundables. Tot i això, governs locals, regionals i estatals han afavorit durant dècades l’ocupació amb habitatges de les zones inundables, impulsats per l’especulació urbanística i la seva corrupció legal i il·legal.

L’habitatge ha de deixar de ser un negoci per ser tractat com una necessitat vital de primer ordre. Només així es frenarà fermament la construcció a zones inundables.

Des d’aquesta perspectiva, cal abordar l’emergència habitacional actual frenant i revertint la proliferació d’allotjaments turístics, habitant els milers d’habitatges buits que hi ha, prohibint l’especulació amb l’habitatge (fora fons d’inversió!) i impulsant un gran parc d’habitatges públics amb lloguers barats.

A més, l’impacte de la DANA a València va ser més gran perquè les lleres fluvials, permanents i temporals, no estaven ben conservades. A moltes zones, les lleres mancaven de vegetació de ribera o estaven ocupats per canyes exòtiques invasores. La vegetació de ribera ben conservada frena la velocitat de les avingudes fluvials i afavoreix la infiltració de l’aigua a la terra.

“Si no frenem l’emergència climàtica urgentment, aquestes tragèdies actuals seran només el principi.”

La conservació i la restauració ecològica d’ecosistemes són claus per a la nostra salut. Quan degradem el nostre entorn ens degradem a nosaltres mateixes, a la nostra salut i, fins i tot, a la nostra supervivència.

L’ajuda va començar a arribar a moltes de les zones afectades per la DANA gràcies a la tasca de milers de persones voluntàries, moltes joves.

Empatia

Sempre passa el mateix després de grans tragèdies: aflora la naturalesa de fons de l’ésser humà, un gran nivell d’empatia amb els seus semblants. Aquesta naturalesa tremendament empàtica del mico intel·ligent i trist que som afavoreix l’establiment de xarxes de suport mutu.

Xarxes de suport mutu que solen començar fent front a qüestions de supervivència (treure fang de cases, portar aigua i menjar, fer abraçades i plorar juntes…) i continuen amb mobilitzacions polítiques com, per exemple, demanant la dimissió del major responsable (Mazón) de la inacció davant de la DANA. Precisament perquè som una espècie extremadament empàtica som animals socials i polítics per naturalesa, és a dir, no ho podem evitar.

Els governants actuals tenen pànic a aquestes xarxes de suport mutu perquè saben que són la llavor d’una classe treballadora autoorganitzada, reforçada i emancipada que acabaria prescindint d’ells i del seu status quo. Aquestes xarxes socials de suport mutu són claus per fer front a la crisi ecològica global i, alhora, posen les bases per a les societats que necessitem en aquest moment i més en el futur proper.

Autoorganització

Societats organitzades des de baix, radicalment democràtiques i amb alta qualitat de vida que inclogui temps per a l’art, la participació política i la mandra, societats resilients, que reparteixin les riqueses, evitin les guerres i visquin en harmonia amb el seu entorn. L’ecofeminisme ens ho ensenya: som inter- i eco-dependents.

Tragèdies de la mateixa naturalesa que la DANA del 29 d’octubre a València s’estan donant també a moltes altres zones del planeta on hi ha hagut grans inundacions, severes sequeres i onades de calor.

Si no frenem l’emergència climàtica urgentment, aquestes tragèdies actuals seran només el principi d’una tragèdia a escala planetària, de dimensions dantesques, per a la nostra espècie, especialment per a la gent treballadora.

Totes les lliçons que podem aprendre de les tragèdies presents relacionades amb l’emergència climàtica condueixen a la mateixa conclusió: autoorganitzem-nos en barris i centres de treball en contacte amb el nostre entorn natural i la nostra naturalesa empàtica per bandejar els negacionistes, repartir riqueses i viure molt millor. La nostra supervivència, i la de les nostres, hi depenen d’això.