ES CA

“La societat valenciana, malgrat els seus governants, porta anys resistint, construint, creant poder popular”

Jorge Mancebo

Dimecres 30 d’octubre a les nou del matí encara no teníem notícies de les nostres amistats. Tot just 12 hores abans, dimarts a les vuit del vespre, va sonar una alerta al mòbil mentre estàvem enganxats a les notícies sense entendre amb exactitud el que estava passant.

Les primeres imatges que arribaven eren demolidores; la DANA havia arrasat pobles complets de l’Horta Sud de València, a més d’altres zones del País Valencià i de Castilla-la Mancha, deixant al seu pas una reguera de cadàvers. Una tragèdia de dimensions mai vistes que s’aguditzava a l’anomenat “cinturó vermell” de València, a pocs metres de la capital del Túria.

En aquell moment van començar a arribar els primers missatges de cerca dels nostres éssers estimats. En el nostre cas, vam trigar hores a localitzar-los a tots; almenys fins que van passar les 11 del matí del dimecres, quan el secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso Torres, es va incorporar a la coordinació, gairebé un dia després que passés la tragèdia, segons va publicar ell mateix al seu compte X.

Mentre contactàvem amb els nostres, van començar a arribar les primeres històries i vam comprendre la magnitud de l’horror, però també la valentia de moltes veïnes que van posar el cos per rescatar gent desconeguda. Una nit que difícilment oblidaran.

El nerviosisme i la sensació de frustració augmentava alhora que se’ns encongia el cor quan miràvem atònits com pujaven lentament les xifres oficials de víctimes mortals (unes xifres encara sense aclarir i que, probablement, seran molt superiors a les publicades avui). En pocs dies, vam poder comprovar que les alertes havien arribat molt tard per gairebé un centenar de municipis afectats, deixant milers de desapareguts i, de moment, més de dos centenars de víctimes mortals certificades.

Aquesta catàstrofe climàtica suposa, al camp polític, una crisi sense precedents. En aquest embornal sense fons, el govern valencià de Carlos Mazón ha intentat respondre amb excuses a les preguntes de la ciutadania. Per què es va alertar tan tard? Quina responsabilitat política hi ha després de la catàstrofe? Per què van eliminar la unitat d’emergències valenciana? Té responsabilitats directes el Consell? Per què triguen tant a arribar a les zones devastades els mitjans necessaris per socórrer les víctimes?

L’extrema dreta, al rescat de Mazón

Així començava el joc de trilers dels polítics professionals, passant-se la pilota i demostrant un enorme cinisme i distància amb el dolor de les víctimes. L’operació per controlar els danys es va evidenciar durant la compareixença del líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo (PP), que va sortir al rescat del president del Consell. En una intervenció similar a qualsevol míting de campanya contra el Govern, però enmig d’una crisi humanitària, política i social, Feijóo va carregar contra l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), organisme estatal que el Consell va desatendre malgrat les reiterades advertències .

En aquest riu regirat també va acudir a pescar l’organització d’extrema dreta Manos Limpias, la qual va interposar una querella per delictes d’homicidi imprudent contra l’AEMET per tal d’atiar el terreny mediàtic i intentar disputar el relat de la situació.

El Govern, per la seva banda, ha omès tota responsabilitat en no intervenir tot i que la ciutadania encara està trobant cadàvers als garatges, al fang i a les mateixes cases, tal com advertia el mateix l’alcalde d’Alfafar (PP): “No hem vist un camió de bombers ni la Guàrdia Civil en dies. Ens tenen oblidats”, assegurava en declaracions concedides a la televisió valenciana À Punt.

En aquest bullidor polític, l’extrema dreta negacionista del canvi climàtic i els seus diferents operadors mediàtics no han trigat a desplaçar-se a les zones afectades per intentar treure profit enmig de la catàstrofe. Davant la necessitat de milers de persones desesperades que pràcticament no estan rebent cap atenció de les diferents administracions, veiem, una vegada més, com la manca d’escrúpols de l’extrema dreta s’imposa per intentar treure els temes estrella a la palestra: la inseguretat , la por o el racisme. L’objectiu: desviar el focus d’atenció dels responsables polítics.

No va ser casualitat l’encaixada de mans entre Javier Negre, un periodista condemnat judicialment i avui director de la plataforma televisiva per internet EDATV, i Carlos Mazón. Negre ho va esperar, estratègicament col·locat, per estrènyer-li la mà davant de les càmeres. A final, més enllà del circ de fingir ser irreverents contra el poder, són precisament aquests personatges els qui els protegeixen quan perden el control de la gestió i se senten acorralats. Aquella mateixa tarda, el govern de Pedro Sánchez denunciava que feia set hores que el govern de Carlos Mazón no s’havia reunit i que no tenia noves notícies.

Només un dia després, es van limitar els accessos als voluntaris solidaris que van anar un dia més a ajudar els pobles devastats. Casualitat o no, un comboi policial massiu s’obria pas a través del fang i anunciava que els Reis, el president del Govern i el president de la Generalitat valenciana anaven a visitar els pobles arrasats per la DANA. Aquest desplegament de mitjans encara no s’havia vist per la zona. L’esdeveniment, sumat a les ordres de restricció de voluntaris, va provocar que aquests mateixos representants públics es trobessin en un escenari de tensió inèdit.

Va ser a Paiporta, una de les localitats més afectades per la DANA, on va tenir lloc un episodi en què el Rei i Mazón van acabar increpats i coberts de fang; Pedro Sánchez, per la seva part, va haver d’abandonar la zona després de ser agredit. Un atac reivindicat per l’extrema dreta i per al qual el sindicat de Vox ha ofert els seus serveis jurídics amb l’objectiu de protegir els agressors. Tot això amb el propòsit de tirar més gasolina al foc, desviar el focus cap a les reivindicacions de l’extrema dreta i treure profit d’un moment de ràbia fruit de la mala gestió i l’abandonament.

La solidaritat i el suport mutu de la societat valenciana

El beneficiat més gran, sens dubte, va ser Carlos Mazón, que va sortir gairebé de puntetes salvant els mobles. Per això, cal desactivar l’extrema dreta, però també posar el focus en aquells i aquelles que, organitzats, construeixen xarxes de suport cada dia i canalitzen la ràbia de baix a dalt.

Perquè més enllà de la política de l’espectacle, són les vides que habiten aquests municipis devastats les qui necessiten tot el suport. Les veïnes se senten soles, atrapades entre el cinisme de la política i l’omissió d’auxili de l’Estat i les administracions. Aquest seria el resum: el desistiment de responsabilitats ha empès milers de persones a agafar mascaretes, escombres, pales, galledes i botes d’aigua, i recórrer-se els pobles de l’Horta Sud i més enllà per ajudar qui sigui, on sigui, i com sigui.

I hi vam anar, a donar un cop de mà a la casa d’un amic a Benetúser; a treure fang i a fer-nos companyia. Creuàvem pel pont, acompanyats de milers brigadistes solidaris. “Falta gent a Catarroja”, deia un grup de joves amb un nus a la gola. “Vaig a Paiporta, necessitem fer relleus perquè la situació és terrorífica”, se sentia en una altra conversa. Desenes de persones migrants cuinaven les seves receptes per a qui ho necessités al municipi de Picaña, tal com s’explicava a les pàgines del Llevant EMV. Al Centre Social Terra de Benimaclet s’organitzaven centenars de racions i es portaven en furgons fins al Parc Alcosa.

Són molts els llocs on els moviments socials i organitzacions del País Valencià han estat treballant sense parar. La solidaritat i el suport mutu mai no seran patrimoni de l’extrema dreta, encara que intentin ara treure rèdit de la confusió. Tota aquesta solidaritat no neix de l’espontaneïtat. Els moviments socials i les seves estructures fa molts anys que s’organitzen a València. La societat valenciana, malgrat els seus governants, fa anys que ressisteix, construeix, crea poder popular. Així han contribuït tots i cadascun dels moviments socials, picant pedra cada dia i, en moments complicats, treballant colze amb colze. Amb els seus encerts i errors.

Ara, quan tothom falla, “només el poble salva el poble”, com es diu per aquí. No és una frase feta des de l’antipolítica, encara que molts tractin de grapejar-la; és una frase que es fa servir per aquests mateixos moviments que avui, com ahir i demà, continuaran estant, escrivint un capítol nou, malgrat les dificultats. No deixem de posar-hi el focus, en la gent comuna que no deixa de lluitar cada dia. Ni els intents del Govern d’apaivagar els ànims, ni els intents de l’extrema dreta de treure’n profit els serviran perquè deixin de pensar a ajudar la nostra gent quan més ho necessita, ni de perseguir la justícia i la reparació per tots els mitjans que siguin necessaris.

Aquest article es va publicar primer a La Marea. Agraïm el permís de l’autor i de La Marea per republicar-lo.