ES CA

José Hernández

El Reagrupament Nacional (RN, abans Front Nacional) de Marine Le Pen i Jordan Bardella va triomfar a les eleccions europees del 9 de juny a França.

Davant la sorpresa general, i coincidint amb les exigències del partit lepenista, el president Emmanuel Macron va dissoldre l’Assemblea Nacional i va convocar eleccions legislatives amb la intenció d’obtenir una “clarificació” dels electors.

Aquest motiu pretesament benintencionat i democràtic perseguia: 1) amagar el fracàs rotund del seu partit en aquestes eleccions o 2) constituir una estratègia per afeblir l’esquerra i hissar-se com a única alternativa creïble davant l’ascens constant del partit feixista.

Davant d’un termini de campanya molt curt i injust —a penes tres setmanes— el panorama polític va canviar a tots els espectres de l’arc polític. En efecte, aquesta campanya va situar França davant el següent panorama: una esquerra (relativament) unida, una dreta esquerdada a la seva ala més dura i el centre macronista completament desencaixat. Passades les eleccions i la “treva” imposada durant les efemèrides olímpiques, el país es trobava sense govern i, després de moltes negociacions, amb un govern que no reflecteix el resultat de les eleccions.

Amb les aigües tornades a la seva llera, convé fer una ullada retrospectiva per veure quines lliçons van deixar els dos processos electorals.

Comencem assenyalant que Macron mai no va reconèixer la seva derrota, mai va admetre que la seva estratègia de debilitar l’esquerra havia fracassat. Tot i aquest fracàs de Macron, però, la victòria de l’esquerra no va desembocar en la formació d’un govern progressista. El president Macron es va saltar tots els usos i costums per nomenar Michel Barnier al càrrec de Primer Ministre. Sortit de la dreta sarkozista, Barnier s’ha caracteritzat pel vot hostil a polítiques progressistes (ex. interrupció de l’embaràs, el matrimoni per als homosexuals, etc.).

L’esquerra va ser proactiva i va proposar una candidata unitària, Lucie Castets. Macron va rebutjar completament aquesta opció. Davant d’aquest desaire, la unitat es va esquerdar i va facilitar el cop macronista a la democràcia. Per què anomenar un govern de dretes després de la victòria electoral de l’esquerra?

Partint d’una anàlisi acomodatici, Macron denuncia l’existència de “dos extrems” (ultradreta i ultraesquerra) igualment “perillosos” i proposa un govern continuista per apaivagar el país. Es tracta, per descomptat, d’una estratègia per conservar el poder i perllongar les polítiques liberals. Inútil esmentar que aquesta postura concorda amb aquella que convé a la burgesia francesa.

Per aconseguir la seva comesa, Macron va optar per ignorar el resultat de les eleccions per una banda i, de l’altra, entaular negociacions tras les bambolines amb l’RN per garantir la pretesa estabilitat política. En optar pel RN com a interlocutor preferencial, Macron legitima aquest partit i l’acosta cada vegada més al poder, en absoluta contradicció amb la seva intenció de contrarestar-lo.

La burgesia francesa que Macron representa mostra una hostilitat oberta contra l’esquerra progressista i, en el seu intent per debilitar-la, no mostra remilgos a l’hora de col·laborar amb el partit feixista.

En aquest context de subversió del resultat de les eleccions, de dèficit democràtic i de creixent demagògia en aquesta França que opta per l’equidistància davant ultradreta i esquerra, convé descriure breument el lloc ocupat per cada grup polític.

El Nou Front Popular (NFP)

Davant l’amenaça del triomf aclaparador del Reagrupament Nacional, quatre partits de l’esquerra reformista van arribar a un acord en un temps rècord de quatre dies.

Negociacions i concessions mitjançant, La France Insoumise, el Parti Communiste, el Parti Socialiste i Les Écologistes van replicar l’experiència de la NUPES de les passades eleccions presidencials i van proposar un programa conjunt d’èmfasi social i rotundament oposat al liberalisme macronista: el Nou Front Popular (NFP). Encertadament, aquesta proposta va capitalitzar el descontentament popular amb les reformes laborals, migratòries i de jubilació als 64 anys que la classe governant va imposar per força i mitjançant decrets antidemocràtics en un clar desaire a l’opinió majoritària.

Al seu programa, l’NFP va proposar una visió social alternativa, emmarcada en la convivència i la solidaritat que s’oposa al projecte feixista i racista de l’RN per una banda i, de l’altra, al projecte liberal ancorat en la destrucció dels serveis públics d’Ensemble pour la République, la coalició presidencial. Vet aquí un primer encert.

L’NFP va desenvolupar una campanya dinàmica obertament adreçada a la classe treballadora i a les persones migrants dels suburbis. Va ser una campanya d’oposició a l’extrema dreta. Aquest va constituir el segon encert. En aquesta batalla electoral, l’NFP va renunciar a socórrer el president a fi d’aturar l’extrema dreta excepte en casos puntuals (és a dir, quan partia en tercera posició i la seva permanència hauria pogut facilitar el triomf del RN).

El problema és que, a la pràctica, aquesta decisió va portar el NFP a retirar 143 candidats a favor dels macronistes. Van acabar, efectivament, demanant el vot a Gerald Darmanin, que com a ministre de l’interior va aplicar brutals polítiques racistes i islamòfobes, o a Elisabeth Borne, anterior primera ministra i impulsora d’un fort atac contra les pensions, que va provocar mobilitzacions enormes l’any passat. Aquests problemes són inevitables en una estratègia davant del feixisme basada principalment en l’àmbit electoral.

Així que es podria argumentar que l’NFP es va enfocar en el procés electoral i en les seves afinitats electorals amb l’esquerra reformista i el centreesquerra socialdemòcrata (és a dir el Partit Socialista) però no va veure més enllà.

No es va esforçar a involucrar des del punt de vista organitzatiu sindicats, organitzacions LGTBI+ o l’esquerra revolucionària. Aquesta tasca queda sobre la taula i com a possible full de ruta en futures eleccions. Queda sobre el tinter, a més, la lluita contra el sectarisme que gangrena a l’esquerra francesa.

La coalició macronista

Molts afirmen que les dues eleccions van marcar l’ocàs del macronisme. Però la realitat del cas és que França continua sota la tutela. Mirant-ho a curt termini, podríem afirmar que Macron es va apuntar un triomf en imposar el govern de dretes.

No obstant això, des d’una perspectiva més àmplia es podria argumentar que: 1) va admetre la debilitat del seu grup parlamentari, ara presoner del RN, 2) va abocar el país a un any d’inestabilitat política que molt poc aportarà al desig de prolongar el seu “llegat”, 3) va obrir les portes de bat a bat al RN ja que el gabinet proposat pel Primer Ministre conté nombrosos ministres afins a les idees feixistes del RN i, finalment, que 4) va erigir al RN que pretenia neutralitzar el rol d’àrbitre de la política francesa.

El Reagrupament Nacional

El pacte d’esquerres va aconseguir efectivament neutralitzar l’avenç electoral de l’extrema dreta lepenista que acariciava joiosa i festivament el triomf electoral. De moment, queda aparcada aquesta possibilitat.

Però, no ens hem d’enganyar: l’RN va obtenir 10 milions de vots; continua sent un perill molt real. Molt poc queda del partit marginal de Jean-Marie Le Pen a finals del segle XX. Estem ara —vint anys més tard— davant d’un partit robust que — per a súmmum de mals— va tenir un autèntic cop de sort financer, producte dels seus 126 diputats entronitzats a l’Assemblea Nacional que li asseguren una estabilitat financera i la seva probable perennització al panorama polític.

A 52 anys de la seva fundació, el RN segueix en la seva recerca de respectabilitat, d’una banda, però, de l’altra, continua federant els elements més retrògrads de la política francesa.

De fet, encara que es reclama impol·lut, acumula nombrosos casos de corrupció. Entre aquests, podríem citar el judici per malversació de fons que es va iniciar el 30 de setembre passat a París. Al punt de mira hi ha Marine Le Pen i molts altres càrrecs del partit ultradretà per desfalc a la Unió Europea.

Però el RN compta amb aliats de talla. Entre ells, podem citar Vincent Bolloré que els ha obert de bat a bat les portes dels seus platós de televisió i els proveeix així d’una palestra per a les seves idees retrògrades.

Potser més perillós, seria l’ultracatòlic Pierre-Édouard Stérin qui ha reservat un mannà de 150 milions d’euros per finançar la seva professionalització de cara a les eleccions municipals de l’any 2026. El seu projecte Périclès —desvelat pel diari d’esquerres, L’Humanité— pretén assegurar la seva “victòria ideològica, electoral i política”.

Potser es podria extrapolar d’aquest exemple allò essencial. Per triomfar, cal proveir-se els mitjans que requereix el triomf.

A l’extrema dreta, es persegueix aquest objectiu mitjançant una inversió de fons i una sobreexposició mediàtica que amaguen la pobresa humana del seu projecte. A l’esquerra, el repte principal continua essent la fraternitat i la lluita unitària. Mai no ha estat més necessari un front unit, ampli i multisectorial.


José Hernández és militant d’Autonomie de Classe, el nostre grup germà a França.