Nikos Loudos
“Israel s’està convertint, a velocitat alarmant, en un país que viu de sang. Els crims quotidians de l’ocupació importen cada dia menys. El darrer any ha sorgit una nova realitat d’assassinats en massa i crims a una escala completament diferent. Estem en una realitat de genocidi”. El primer paràgraf de l’article de l’autor Gideon Levi al diari israelià Haaretz la setmana passada ho confirma de la manera més brutal.
Israel està ampliant la guerra, sense ni tan sols poder explicar ni als seus aliats més propers quins són els motius i quina és l’estratègia. En el moment de redactar aquest informe, el nombre de morts pels bombardejos que està lliurant al Líban s’acosta als 500. Entre ells 35 criatures. Hi ha més de 1.000 ferits. Tot això en tan sols un dia.
És la massacre israeliana més gran al Líban des de les atrocitats comeses als camps de refugiats de Sabra i Shatila el 1982. A la guerra de 2006, quan Israel bombardejava novament el sud del Líban i Beirut, 1.200 homes i dones libanesos van morir en 33 dies.
Es van tancar les escoles al Líban i els hospitals van cancel·lar totes les cirurgies programades per admetre només a les persones ferides. Milers de meridionals inunden les carreteres per dirigir-se cap al nord i allunyar-se de la frontera.
Ens acostem a l’any des que va començar la matança a la Franja de Gaza i les opcions d’Israel s’encaminen cap a una escalada a molts fronts.
Quan va començar la guerra, Netanyahu s’havia fixat públicament tres objectius: el retorn dels ostatges israelians; l’extermini de Hamàs; i garantir que la Franja de Gaza mai més no pogués representar una amenaça per a la seguretat d’Israel.
Un any després, no només no ha complert els seus objectius sinó que n’afegeix un més a la llista. Diu que la guerra no s’acabarà a no ser que tornin els 60.000 israelians que s’han mudat de les seves “llars” a prop de la frontera amb el Líban.
La campanya de bombardejos al Líban va estar precedida per un dels atacs més bruts del terrorisme d’Estat. El 17 de setembre, milers d’explosius van detonar busques al Líban, i van causar multitud de morts i ferits.
Israel havia interferit en el muntatge dels artefactes comprats per Hezbollah per a la seva comunicació interna, col·locant explosius i ordenant-ne la detonació. L’endemà es van produir esclats similars als walkie-talkies. Fins i tot Leon Panetta, cap de la CIA sota Obama, va declarar que l’atac israelià va ser un “acte de terrorisme”.
Propaganda
Israel està intentant desesperadament demostrar que té avantatge en la situació. L’atac contra els busques ha causat confusió dins de Hezbollah, particularment des de la campanya de fa un any per assassinar els seus agents. Un total de 500 persones van morir a causa d’atacs israelians al Líban durant l’any passat. Entre ells hi havia alguns dels fundadors i alts funcionaris d’Hezbollah. Tot això passava mentre Israel massacrava més de 40.000 persones a la Franja de Gaza, però mai va deixar de mirar cap al nord.
Però no cal confondre la propaganda d’Israel amb la realitat. Com més amplia Netanyahu els seus objectius bèl·lics, com més intenta demostrar la seva superioritat militar i tecnològica, més se’n revela el seu fracàs.
Els ostatges israelians, de ser objectiu de la guerra, van passar mes rere mes a ser meres “víctimes col·laterals” d’un pla més gran. El govern de Netanyahu els està descartant del tot.
Ara la mateixa Franja de Gaza s’està convertint en una petita part d’una guerra encara més àmplia. Netanyahu va anar a la guerra per portar “seguretat” i ara probablement haurà d’enviar els israelians a refugis i evacuar zones encara més grans a la frontera nord, mentre esclaten coets de Hezbollah, dels huties del Iemen o dels insurgents iraquians a través de la “Cúpula de Ferro” i baixant fins a Tel Aviv.
Israel és un Estat genocida, un Estat assassí en massa, un Estat terrorista, ara fins i tot ho és amb el segell dels tribunals internacionals.
D’aliat privilegiat, l’Estat israelià ha esdevingut un element tòxic del qual tots intenten distanciar-se’n. Fins i tot Biden, que, malgrat el seu continuat suport militar, va intentar convèncer Netanyahu que no provoqués una explosió regional. Ara, enmig de les eleccions presidencials nord-americanes, corre perquè Israel no procedeixi a fer una intervenció terrestre.
Recordem que, abans del 7 d’octubre de 2023, els plans per a la normalització de les relacions entre els països àrabs i Israel estaven en el seu apogeu. L’últim any han enviat aquests plans a les escombraries. Tota una generació d’àrabs s’ha radicalitzat per l’experiència de 2023-2024. Les forces polítiques que s’oposen al sionisme i no donen suport als compromisos amb Israel han sortit reivindicades i enfortides a tots els països àrabs i estan causant una enorme preocupació entre els diferents règims.
Fanfarroneria
Mentres, darrere de la fanfarroneria sobre una invasió terrestre del Líban, que fins ara té com a principal objectiu terroritzar la població i provocar una crisi a Hezbollah, és dubtós que Israel tingui la confiança i la cohesió interna per dur-la a terme immediatament.
La revista The Economist diu: “L’exèrcit israelià ha anunciat el desplegament al nord d’una segona divisió que va estar a Gaza fins fa un mes per estar a punt [per a una invasió]. Tot i això, una visita a la frontera el cap de setmana va demostrar que aquesta invasió no semblava imminent. Les forces de combat estaven entrenant dins de les seves bases al nord fins dissabte, però encara no havien començat a traslladar-se a àrees de concentració a prop de la frontera. ‘Els plans per a una operació terrestre estan llestos. Però encara estem molt lluny de tenir prou forces per implementar-los’, afirma un oficial de reserva que participa en els preparatius.”
L’atac a les oficines d’Al-Jazira a Cisjordània i el segon tancament israelià del canal àrab mostren la por d’Israel a la veritat. Dins del mateix Israel s’ha imposat un control draconià sobre els mitjans de comunicació, de manera que només es mostren els “èxits” d’Israel, és a dir, només els assassinats en massa, però no els coets d’Hezbollah que cauen dins les fronteres israelians.
Un dels canvis del darrer any és que Netanyahu ha aprovat una sèrie de lleis de censura i l’eliminació de drets individuals (per exemple, l’Estat s’ha atorgat el dret a registrar ordinadors personals o a condemnar persones per donar m’agrada a una publicació “antiisraeliana”). Aquests atacs no es dirigeixen només contra la població palestina. És part del pànic d’Israel davant de qualsevol informació que no reprodueixi el mite de la “invencibilitat”.
Tot i això, fins i tot quan bombardeja el Líban, Israel ho fa amb el suport nord-americà, ja que aprofita la presència de portaavions nord-americans i altres forces que poden interceptar míssils d’Hesbollah.
Hi ha parts de l’Estat israelià que sí que estan pressionant per dur a terme una invasió terrestre. Alguns demanen que l’exèrcit israelià asseguri una zona intermèdia d’ocupació al sud del Líban.
Però l’ocupació israeliana del sud del Líban, 1982-2000, va ser el que va convertir Hezbollah en la gran força que és avui. Israel es va veure obligat a abandonar el Líban l’any 2000 i cinc anys després a retirar els seus assentaments de la Franja de Gaza. L’any 2006 va ser derrotat a la guerra que va tornar a llançar contra el Líban.
Mentrestant, al Líban es desenvolupen iniciatives per a l’acolliment de refugiats del sud, donacions de sang i acolliment a cases i hotels. Els partits polítics, que al Líban s’alimenten de les divisions religioses del país, es van veure obligats a fer declaracions de suport a Hezbollah contra el terrorisme israelià.
L’Estat sionista continua avançant al ritme frenètic de la seva política genocida, vessant sang en totes direccions. En lloc de “normalitzar” la seva presència, es revela com allò que és: un romanent racista del colonialisme que lluita amb ungles i dents per mantenir-se amb vida. No hi pot haver pau a no ser que l’Estat israelià doni pas a una Palestina lliure, des del riu Jordà fins al mar Mediterrani.
