Marx21
L’endemà de les eleccions presidencials a Venezuela de diumenge, 28 de juliol, el Consell Nacional Electoral (CNE) va proclamar guanyador el mandatari actual, Nicolás Maduro, amb el 51,2%.
Això es va comparar amb el 44% del seu principal rival, el candidat de la dreta, Plataforma Unitària Democràtica (PUD), Edmundo González Urrutia.
Maduro es va presentar amb promeses d’ajuts a les persones pobres i de rebuig a l’imperialisme occidental.
La PUD és una coalició de partits d’oposició. El seu principal objectiu és acabar amb el govern de Maduro i acostar-se més a Estats Units.
Després de l’anunci del resultat, la dreta va titllar el resultat electoral de fraudulent. La líder opositora María Corina Machado va dir que el seu candidat havia rebut el 74% dels vots i va afirmar: “Venezuela té un nou president electe i és Edmundo González Urrutia”. Machado va fer una crida a les forces armades a “fer respectar la sobirania popular”.
En efecte, estava exigint un cop militar.
Hipocresia
Mauricio Macri —l’antic President neoliberal argentí que ara dóna suport a l’ultra, Milei— es va sumar al cor. Va tuitejar que “les Forces Armades de Venezuela tenen l’oportunitat de posar-se del costat correcte de la història i garantir que es respecti la voluntat del poble.” Va cridar a “la comunitat internacional… a no permetre que aquesta dictadura es perpetuï en el temps”.
Molts altres dirigents, tant d’Amèrica Llatina com d’Europa i EUA, van qüestionar els resultats electorals.
La Internacional Socialista —de la qual formen part el PSOE, el PT del Brasil, el Partit Laborista britànic, etc.— va emetre un comunicat expressant la seva “profunda preocupació” respecte a la situació a Venezuela. Però en els nou mesos que porta l’actual genocidi a Gaza, mai no han tuitejat la seva “profunda preocupació” pels milers de morts palestins.
Fins i tot Gabriel Boric —el president xilè d’esquerres que ha continuat la repressió contra el poble maputxe— va exigir “pressió de la comunitat internacional” perquè hi hagués “transparència democràtica” a Venezuela… Boric va parlar durant una visita oficial a la Unió dels Emirats Àrabs, sense expressar cap preocupació per la gairebé total absència de democràcia en aquest país, on gairebé el 90% de la població ni tan sols té dret a la ciutadania.
És a dir, el que ha passat deixa en evidència, de nou, la profunda hipocresia del que es fa anomenar “la comunitat internacional”.
Antiimperialista?
Maduro porta al càrrec des de l’any 2013, des de la mort d’Hugo Chávez, que havia promulgat programes de reformes socials que beneficiaven la gent pobra, aprofitant els importants ingressos per l’exportació de petroli durant el seu mandat.
Però si bé Chávez va fer servir un llenguatge d’alliberament i solidaritat, va deixar intactes les estructures del capitalisme. El poder quedava cada cop més concentrat dins una burocràcia estatal; el poder mai no va ser exercit per òrgans democràtics de base.
Tot i això, en moments clau va ser l’activitat de la gent treballadora i pobra la que va salvar Chávez dels atacs dels rics. El cas més emblemàtic va ser l’intent de cop d’Estat de l’abril de 2002, derrotat per la mobilització massiva des dels barris populars.
Maduro va heretar el poder de l’Estat chavista, però sense la influència o popularitat de Chávez. Tampoc no ha gaudit del mateix nivell d’ingressos pel petroli. En tot cas, Maduro no ha ofert cap solució a la crisi cada vegada més aguda que afligeix Venezuela. Durant la darrera dècada, gairebé vuit milions de persones han sortit del país, buscant refugi fora; això d’un país que l’any 2014 tenia una població de 30 milions.
Uns fets recents desmenteixen el discurs de Maduro, “antiimperialista” i contrari a les multinacionals.
A principis de juliol del 2024, Venezuela i Estats Units van anunciar un acord per millorar les seves relacions bilaterals; resulta que va ser fruit de negociacions secretes iniciades a finals de l’any 2023. Més concretament, a finals de juny de 2024, Venezuela va anunciar l’extensión del seu acord amb l’empresa nord-americana petroliera Chevron per permetre l’extracció d’hidrocarburs fins a l’any 2040.
El ministre del petroli, Pedro Tellechea, va declarar que així “demostrem al món que Venezuela sí que està preparada per a qualsevol aliança amb transnacionals”. Maduro va afirmar: “Qui vulgui estabilitat a Amèrica cerqui’ns a nosaltres, nosaltres som garantia d’estabilitat, de seguretat”.
D’altra banda, això explica perquè el Govern nord-americà ha respost de manera moderada davant la crisi actual. Si Estats Units realment estigués conspirant per impulsar un cop d’Estat a Venezuela, no hauria signat aquests acords fa poques setmanes. Desmenteix, novament, la visió simplista d’un món dominat per un “gran titellaire” a Washington; total, ni tan sols són capaços de gestionar el que passa al seu propi país.
Dreta colpista
Però si Maduro és un desastre per a la gent treballadora, la dreta, que representa els rics, tampoc li ofereix res de bo. Volen aprofitar la crisi creada pel fracàs del chavisme per fer retrocedir Venezuela al període anterior a Chávez, quan el seu poder i riquesa eren indiscutibles.
L’economia de Venezuela està immersa en una terrible crisi, amb escassetat generalitzada i una hiperinflació que, l’any 2018, va superar l’1,7 milió per cent. La gent corrent ho passa fatal, amb aliments i medicaments bàsics sorprenentment cars o no disponibles i salaris estancats o disminuint. En part això és degut a la gestió del govern de Maduro, i en part a les sancions impulsades per EUA. Però un altre motiu fonamental és la caiguda dels preus del petroli.
L’arribada al poder de la dreta comportaria un intent de fer pagar la gent pobra el cost de la crisi actual. Això ja està passant sota Maduro, és cert, però si la dreta arriba mitjançant un cop, la gent treballadora estarà en encara pitjors condicions per fer front als atacs.
No en va la dirigent opositora Machado es va reunir poc abans de les eleccions amb Milei, el president d’extrema dreta argentí que va arribar al poder amb promeses de millorar l’economia, però que només ha empobrit encara més la majoria de la població.
Un cop de dretes portaria la gent pobra i treballadora veneçolana de Guatemala a Guatepeor.
Alternativa de classe
Les organitzacions de l’esquerra revolucionària a Venezuela van respondre a les eleccions amb el lema #LaClaseTrabajadoraNoTieneCandidato. La repressió a què els sotmet el règim de Maduro els havia impedit presentar una candidatura.
Això és només un indici del fet que, hi hagi hagut frau o no en el recompte, el procés electoral sí que ha tingut mancances democràtiques. (Si són pitjors que les que es viuen en altres països és una altra qüestió.)
Les esquerres radicals van assenyalar en una declaració conjunta que tots els candidats representaven sectors burgesos; era una disputa “entre un govern àmpliament repudiat… i els seus opositors patronals, també antiobrers i proimperialistes, que només cerquen reprendre el control estatal i gestionar el capitalisme veneçolà”.
Van denunciar que el pagament del deute “treu diners a la salut, educació, salaris i altres necessitats elementals. Això és el que ha fet Maduro, i els opositors patronals volen fer el mateix, però amb la tutela de l’FMI i Estats Units”. “El govern, els partits patronals i els empresaris coincideixen en la destrucció dels drets laborals i en la imposició de condicions de sobreexplotació als treballadors.”
“El govern aprofundeix el seu compromís amb sectors religiosos antidrets, que s’oposen a les demandes de les dones i la comunitat sexediversa, i cap candidat opositor no qüestiona aquesta aliança regressiva.”
En conclusió: “Si tornessin a governar els partits capitalistes que avui són oposició, seguirien aplicant les mesures antiobreres i antipopulars, amb l’argument que el govern de Maduro va deixar el país per terra i que hauríem de seguir ajustant-nos el cinturó.”
En això, tenen tota la raó.
Per això, les mobilitzacions contra Maduro impulsades per l’oposició de dretes no representen una aposta per un avenç democràtic. S’utilitzen per obtenir rèdits per a aquesta dreta, potser fins i tot per crear les condicions per a un cop militar o un altre tipus d’intervenció externa.
Però si no es pot concedir res a la dreta pro EUA, tampoc no podem sumar-nos al cor de certs sectors de l’esquerra que victoregen una victòria de Maduro. Com denuncien les esquerres veneçolanes, Maduro no ofereix res per a la gent treballadora. Insisteixen, una altra vegada amb tota la raó, que: “El que va fracassar no va ser el socialisme”.
El que ha passat a Venezuela confirma, per enèsima vegada, que les “vies nacionals al socialisme”, típicament basades en l’extractivisme i el sacrifici per part de la gent treballadora, només porten a un atzucac.
La transformació a favor de la majoria treballadora i pobra requereix d’un assalt sistèmic contra les estructures de l’imperialisme i el capitalisme. I això no ho pot liderar un cabdill des d’un despatx del Govern, ni de bon tros des d’una caserna militar. Requereix de l’autoorganització democràtica des de baix.
