Xoán Vázquez
Quan semblava que la magnitud dels fraus durant la pandèmia ja estava quantificada, després que l’any 2022 s’auditessin 355,6 milions d’euros amb el balanç de 4 casos als tribunals i 5 a la Fiscalia Anticorrupció, nous casos de venda de vacunes, mascaretes i respiradors a preu exorbitants o cobrats sense arribar a lliurar el material, s’han convertit aquests primers mesos de 2024 en un nou rierol de merda.
No es pot qualificar altrament aquesta fase que ens ha tocat viure, la del capitalisme d’amiguets o clientelista que en la seva pitjor forma significa corrupció on els suborns a funcionaris públics són considerats de rigor i l’evasió fiscal és considerada un art.
I els que saben molt d’aquest art són, entre d’altres, les tres quartes parts de les empreses de la llista Fortune500 que tenen filials a paradisos fiscals, que són un dels instruments més utilitzats pels que practiquen l’evasió fiscal.
Però les nostres patriòtiques empreses espanyoles no serien menys. Així, segons un informe de l’Observatorio de Responsabilidad Social Corporativa, les empreses de l’IBEX35 tenien un total de 969 filials a paradisos fiscals, i són dos dels territoris més utilitzats els Països Baixos i Irlanda.
Paradisos fiscals
El xocant és que quan els països de la Unió Europea van actualitzar el llistat de paradisos fiscals no van incloure aquests dos països de la UE, considerant que als Països Baixos, per exemple, operen 91 de les 100 empreses més grans del món i on ha anunciat el seu trasllat Ferrovial.
I el més terrible és que d’aquest capitalisme clientelar no se’n salva cap sector productiu ni activitat per gaire insignificant que sembli.
Recordem a Hidroplant de què eren socis, amb un 15%, el matrimoni Pujol-Ferrusola i que va obtenir diversos contractes milionaris sense concurs previ. Gürtel, Malaia, Púnica, Noos, EROs, cas dels fons reservats, cas Naseiro, cas PSV… són casos que han fet baixar l’Estat espanyol al lloc de 35 de 180 països segons l’ONG Transparència Internacional.
Però aquests són només els coneguts. Segons un estudi de l’Institut de Recerca en Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, entre ela anys 2000 i 2020 es van produir 3.743 casos de corrupció política.
Marx deia que “la història es repeteix primer com a tragèdia, després com a farsa” i, com va comentar l’estrambòtic filòsof, Slavoj Zizek, de vegades la farsa és més tràgica que la pròpia tragèdia.
Això seria aplicable a la mort de més de 7.000 persones grans a les residències de la Comunitat de Madrid, suposadament medicalitzades segons va dir Isabel Ayuso i desmentit per les actes policials, i que la presidenta va convertir en farsa quan va donar a entendre que “se n’anaven a morir igual”.
Lamborghini
Tragèdia i farsa també és comprovar a què destinen els diners obtinguts fraudulentament els comissionistes. Com a exemple, Alberto Luceño, que va cobrar prop de cinc milions en comissions inflant entre un 60 i un 81% el preu del material sanitari per a Madrid en plena pandèmia, es va comprar tres Rolex d’or, un Ferrari, un Lamborghini i una casa a Pozuelo.
En altres casos tot es fa dins de la legalitat i l’Estat subsidia els rics o fa servir fons que haurien d’estar destinats a iniciatives al sector per finançar conselleries com és el cas de la PAC, Política Agrícola Comuna que segueix beneficiant els agricultors de sofà, mantenint un filtre de classe que provoca que al voltant del 80% de les ajudes acabi en mans de grans terratinents.
En un estudi publicat l’any 2017 per Guy Standing, professor a la Universitat de Londres i cofundador de la Xarxa Global de Renda Bàsica, analitza l’ús d’organitzacions benèfiques com a mitjà per evadir impostos. Així la fundació Born this way de Lady Gaga va recaptar 2,6 milions de dòlars l’any 2012 però només va donar 5.000 dòlars. Més impactant és el cas de Cancer Fund of America que va recaptar durant deu anys 90 milions de dòlars, però només va donar als pacients amb càncer un total de 890.000 dòlars.
Depredador
Assistim atònits a un capitalisme depredador que ho corromp tot i que no dubta a fer negoci amb les misèries i necessitats que aquest ha provocat. Si a la Gran Bretanya el negoci on totes les empreses volen entrar és el dels habitatges per a estudiants, a EUA el multimilionari Sam Zell —considerat un guru dels negocis— quan va morir tenia un patrimoni de 5.200 milions de dòlars, en part procedents de gestionar 140.000 parcs per a autocaravanes, únic habitatge de més de vint milions de persones a Estats Units.
Però hi ha un sector crucial al qual es presta poca atenció i és el de la privatització de la guerra i la seguretat, sector en expansió després de la guerra de l’Iraq i que ens retrotrau a temps en què els estats utilitzaven mercenaris.
Que el capitalisme modern inclogui a la seva llista empreses fortament armades ens hauria de preocupar. La més gran, G4S, té 620.000 empleats i és el tercer major ocupador privat del món. La segona al rànquing és Securitas AB, amb 300.000 empleats.
Totes aquestes situacions porten a afirmacions que el problema no és el capitalisme en si, sinó el “capitalisme de companys” o clientelar i que és possible un capitalisme més humà, moral i responsable que es torna més ètic mitjançant la sàvia intervenció de governs progressistes .
Res més allunyat de la realitat. El capitalisme clientelar no deixa de ser una tautologia perquè l’amiguisme sorgeix del funcionament normal del propi capitalisme.
