L’actual creixement de l’extrema dreta va acompanyat d’atacs contra molts dels avenços aconseguits en les darreres dècades en la lluita contra les opressions. Un aspecte d’aquests atacs és l’augment de la LGTBIfòbia i especialment la transfòbia.
A l’Estat espanyol, a llocs on governen en coalició, el PP i VOX han intentat censurar llibres i pel·lícules, inclosa la pel·lícula “Lightyear”, simplement per mostrar un curt petó entre dues dones!
Per fer front a aquests atacs, és útil aprendre de lluites anteriors. Michael Dance és membre del Socialist Workers Party (organització germana de Marx21 a la Gran Bretanya), activista LGTBI+ i professor.
Va ser un membre actiu en la lluita contra la Clàusula 28, una llei homofòbica introduïda per Margaret Thatcher a la Gran Bretanya a la dècada de 1980. L’entrevistem sobre aquesta lluita.
Marx21: Què era la Clàusula 28? Què deia i quines àrees afectava?
Michael Dance: La Clàusula 28 era una repressió des de l’àmbit legal a la creixent afirmació dels drets de lesbianes i gais a la Gran Bretanya a la dècada de 1980.
Alguns ajuntaments havien començat a prendre mesures positives a les escoles i a altres institucions públiques per oposar-se per primera vegada cop a la discriminació LGTBI+.
El govern conservador de Thatcher despreciava aquestes mesures i presentava aquests moviments positius com un atac a la família. Consideraven que la Clàusula 28 era una defensa dels estàndards morals. Declarava que cap institució no tenia el dret de “promoure l’homosexualitat”.
Això era absurd, ja que no es pot “convertir” les persones en homosexuals. Però estava connectat amb la seva idea que qualsevol que recolzés els drets LGTBI+ a les escoles estava d’alguna manera influint/forçant els joves a ser LGTBI+.
Una estratègia similar està sent utilitzada avui dia per l’extrema dreta a tot el món per vincular les idees progressistes sobre les persones LGTBI+ amb l’abús infantil i el “grooming”[1]. Per tant, en efecte, difama les víctimes de l’opressió i els qui les donen suport, insinuant que són “antinaturals” i perilloses.
Les persones joves que estan descobrint la seva sexualitat/gènere i les que intenten ajudar-les són assenyalades com el problema.
La Clàusula 28 es va convertir en llei el 1988. Va tenir un gran efecte en totes les institucions de govern local, però el seu efecte principal va ser suprimir qualsevol discussió sobre l’homosexualitat a les escoles. Va durar 15 anys fins a l’any 2003.
Com va afectar sobre el terreny a les escoles, biblioteques, ajuntaments, etc.?
Va crear un ambient de por a les escoles, per la qual cosa en molts casos direcció, consells escolars i personal docent tenien por d’iniciar qualsevol treball positiu per enfrontar-se a l’assetjament homòfob o discutir el tema obertament.
Hi havia molt pocs llibres, si és que n’hi havia algun, sobre temes LGTBI+ a les biblioteques. A causa del temor de ser objecte d’inculpació/assenyalament/vergonya/acomiadament, moltes i molts docents tenien por d’esmentar temes LGTBI+.
Com va afectar la vida quotidiana de les persones LGTBI+?
Va suposar per al personal docent i l’alumnat una gran preocupació sobre sortir de l’armari, i van patir discriminació i exclusió. Algunes i alguns docents homosexuals temien perdre la feina. El tema de l’homosexualitat va ser ignorat al pla d’estudis. On passaven incidents homofòbics, es dificultava que el professorat els abordés.
L’alumnat LGTBI+ no tenia un lloc per parlar sobre les seves idees sobre la pròpia sexualitat/gènere. Al currículum escolar es va fer molt poc.
Alguns i algunes docents, com jo, van continuar tractant temes LGTBI+, van sortir de l’armari a l’escola i van incloure el tema en textos i lliçons. Però sempre hi era present el temor, en segon pla, que una mare o pare pogués presentar una queixa.
El bloc del Socialist Workers Party a la manifestació de Trans Pride a Londres, juliol de 2023. Foto: Guy Smallman.
La clàusula 28 va estar acompanyada d’altres atacs als drets LGTBI+?
La Clàusula 28 va arribar a l’apogeu de la crisi global del VIH/SIDA. Els mitjans eren plens d’històries d’horror i mentides sobre les persones LGTBI+. Presentaven el VIH/SIDA com una “pesta gai”. Això va fer que la llei fos encara més despietada i odiosa.
Jo sentia que Thatcher i el seu govern serien feliços si les persones LGTBI+ no existissin.
Va portar a un augment en la discriminació quotidiana, dels atacs homofòbics i va permetre que les persones homòfobes passessin a l’atac sense cap conseqüència.
Va suposar una reculada en la lluita contra la discriminació LGTBI+ a les escoles durant 15 anys.
Els atacs LGTBfòbics estan associats a atacs més amplis, contra les dones, les persones migrants, treballadores i pobres, etc. Va passar igual amb la clàusula 28?
És realment important entendre que aquests atacs van venir després de la derrota de molts grups de persones treballadores a la Gran Bretanya, especialment el sindicat més poderós, el National Union of Mineworkers (Sindicat Nacional de Miners), el 1985.
El govern es va sentir encoratjat per enfrontar-se a altres grups socials perquè confiava que no hi hauria oposició.
No obstant això, hi havia una gran quantitat d’enuig en la societat i la Clàusula 28 es va convertir en una altra estratègia per dividir les persones i desviar aquest enuig cap a altres persones i lluny del govern.
Com van respondre el moviment LGTBI+, els sindicats, l’esquerra…?
Aquesta va ser la primera vegada que el govern va promulgar una llei contra les persones LGTBI+ des de la despenalització de l’homosexualitat el 1967. Per tant, en primer lloc, hi va haver una gran indignació i molts sectors del moviment sindical i de l’esquerra van prendre una posició en contra de la Clàusula 28.
Hi va haver dues grans manifestacions a Londres i una a Manchester. Tot i això, també hi va haver una debilitat, que era que l’organització, representació i política sobre temes LGTBI+ als sindicats estaven en una etapa incipient.
A més, els sindicats havien estat derrotats i estaven en una posició feble per contraatacar. Calia que hi hagués un vincle més gran entre la lluita de classes i la lluita contra l’opressió.
Això ha canviat molt en els darrers 30 anys a la Gran Bretanya i ara hi ha moltes més possibilitats.
Quin va ser el paper del Partit Laborista?
Gran part de l’esquerra del Partit Laborista es va oposar a la Clàusula 28. El partit va prendre una posició formal en contra de la Clàusula 28.
Tot i això, en general a la direcció del partit el preocupava donar un suport complet a l’oposició perquè volien semblar respectables i temien el que podrien pensar les persones votants de més edat. Es preocupaven més per les eleccions que per prendre la lluita seriosament.
Com va afectar aquesta lluita l’herència de LGSM (Lesbians i Gais Support the Miners – Lesbianes i Gais en Suport dels Miners), l’experiència mostrada a la pel·lícula Pride?
Els vincles establerts entre les persones LGTBI+ i el National Union of Mineworkers del sud de Gal·les a la Gran Vaga de 1984/85 van crear un efecte dòmino en el desenvolupament de l’organització, la representació i la política a tots els sindicats, l’esquerra i el Partit Laborista. Però això encara estava en les seves primeres etapes el 1988 quan es va introduir la Clàusula 28.
La influència de LGSM ha tingut un gran ressò a la Gran Bretanya i encara és una inspiració per a l’activisme sobre com vincular la lluita de la classe treballadora amb la lluita contra l’opressió.
Els sindicats han jugat un paper important en el canvi de visió a la Gran Bretanya en els darrers 30 anys. El registre com a parella de fet, el matrimoni i l’adopció per a persones del mateix sexe són drets que ara hi ha legalment. Això no hauria succeït sense les lluites des de baix que van començar amb aquestes batalles a la dècada de 1980.
Com i quan es va derrotar la Clàusula 28?
La Clàusula 28 va ser finalment abolida l’any 2003 en el segon mandat del govern laborista sota Tony Blair.
Blair no es va afanyar i no la va abolir fins a 6 anys després de guanyar les seves primeres eleccions. La cúpula del Partit Laborista tenia reticències a l’hora de defensar obertament els drets LGTBI+ i l’efecte que això podria tenir en el seu vot si anaven contra “l’opinió pública”.
El que va marcar la diferència va ser el corrent d’opinió que des de baix va canviar la percepció sobre les persones LGTBI+ a la Gran Bretanya. Això és més rellevant que dependre del Partit Laborista.
Quines lliçons es poden extreure per a les lluites actuals?
Avui dia hi ha una base molt més sòlida d’organització pel que fa als drets LGTBI+ a tots els sindicats britànics.
També és important crear un enfocament inclusiu a les escoles i col·legis perquè les persones LGTBI+ siguin “normalitzades” a través de tractar temes LGTBI+, textos, pel·lícules, pronoms, orgulls i de la celebració de la vida LGTBI+. És possible convèncer el professorat a les escoles per adoptar aquesta posició.
Tot i això, la dreta d’avui està utilitzant tàctiques similars contra les persones trans per negar els seus drets, crear discriminació i alienar-les per crear divisió.
Necessitem vincular les lluites actuals i les vagues relacionades amb els salaris/la crisi del cost de la vida amb la defensa de les persones trans i la lluita pels drets LGTBI+.
Això significa desenvolupar les lluites des de baix i no dependre del Partit Laborista ni dels líders sindicals.
Només a través del poder de les persones treballadores vinculades a la lluita per l’alliberament podrem finalment posar fi a la nostra opressió.
[1] S’anomena “grooming” l’abús de menors caracteritzat per guanyar-se la confiança de la víctima i construir-hi un vincle per posteriorment cometre abusos sexuals.
Si voleu saber més de la lluita per l’alliberament LGTBI+, mireu el nostre fullet Pride, política i protesta. Està disponible on-line, o (millor) fes-te amb un exemplar en paper, d’activistes del grup (3€).
