Laura Ribera i Ibrahima Dabo
ES CA EN
La situació a la Mediterrània és crítica. Els governs de la riba nord ens diran que és crítica per raons de seguretat. La seva lògica, en conjunt amb la de la Unió Europea, és que les fronteres són llocs que han de ser protegits, en gran mesura per evitar incursions de persones externes.
Paral·lelament, ONGs, plataformes de ciutadans i part de l’opinió pública afirma que la situació és crítica per raons humanitàries i per l’elevat nombre de morts intentant creuar la mar.
Haurem llegit ja sobre el tancament dels ports italians per al desembarcament de persones rescatades en aigües internacionals impulsada per Matteo Salvini, la negativa de diferents països europeus a autoritzar a les ONGs especialitzades en rescat a donar auxili al mar o sobre el fet que es considera Líbia com un país segur per al retorn dels migrants. Aquests són els titulars que de tant en tant els mitjans convencionals treuen, sense aprofundir més tampoc.
¿I a l’Estat espanyol què ha passat en l’últim any? Moltes persones tenien una mica d’esperança posada en el canvi de govern del passat juny de 2018. Lluny de la realitat, Pedro Sánchez no ha deixat de sorprendre’ns negativament.
Al gener de 2019 el govern va imposar un “apagada informativa” —terme que es va usar des de diversos col·lectius i mitjans de comunicació— sobre el rescat i arribada de pasteres. Previ a l’apagada, tota la ciutadania teníem accés a la informació pública a través de xarxes socials per saber quan Salvament Marítim realitzava un rescat, de quantes persones i en quin port anaven a desembarcar.
Conseqüentment podíem saber si hi havia persones desaparegudes o d’altres que havien mort al trajecte. En la línia de canvis en els rescats marítims, el govern va crear un comandament únic operatiu per coordinar les actuacions per “fer front a la immigració irregular” —en les seves paraules— primer a la zona de l’estret i posteriorment al mar d’Alborán.
Quan a principis d’any el PSOE es va veure en la situació d’haver de convocar eleccions, vam començar a notar un descens d’arribades marítimes a territori de l’Estat espanyol. Si bé el temps i l’estat de la mar no han estat gaire favorables per creuar, no tot ha estat a causa del clima. Coincidint amb la visita del rei Felip VI a Rabat (Marroc) a principis de febrer les arribades marítimes es van reduir. Alhora les poques sortides que han tingut lloc s’han produït en situacions de perill augmentant considerablement el nombre de morts en aquesta zona de la mediterrània respecte a anys anteriors. El capital i la pressió europea encapçalada per l’Estat espanyol fan que les autoritats marroquines augmentin la repressió contra les persones migrants i els activistes i ONGs allà presents parlen de detencions i expulsions massives: cap al sud del Marroc o països d’origen.
Poc ha quedat d’aquelles fotos de govern en el #OpenArms ni dels seus discursos amb voluntat d’acollir.
Davant d’aquesta situació ens queden les lluites quotidianes de tantes i tantes persones arreu de l’estat que donen una resposta coordinada i unitària. Perquè davant de tot això, el millor antídot és la unitat.