Entrevistem el socialista veneçolà Johnny Alberto Alarcón Puentes sobre el que va passar amb el desastre sísmic que va castigar el país a finals de juny.
Explica com la crisi actual a Venezuela s’origina amb les sancions, la corrupció i les deficients polítiques governamentals. La resposta del règim veneçolà després dels dos terratrèmols ha deixat en evidència les mancances al país, i ha provocat una àmplia indignació contra el govern entre la gent.
Delcy Rodríguez va arribar a la presidència de Venezuela a principis de 2026, després del segrest nord-americà del llavors president Nicolás Maduro i la seva dona, en un acte de pirateria imperialista. Maduro havia traït feia temps les esperances de l’època d’Hugo Chávez: el Govern va aplicar el neoliberalisme, l’austeritat i la repressió.
En convertir-se en president en funcions, Rodríguez i un sector del règim van arribar a un acord amb l’administració Trump per a seguir al poder com a aliats d’EUA. Amb això han trencat totalment la imatge de la “revolució bolivariana” d’una part important de l’esquerra internacional.
Delcy Rodríguez s?ha reunit amb el director de la CIA, John Ratcliffe; amb el general Francis L. Donovan, cap militar d’Estats Units per a Amèrica Llatina; i amb diversos ministres nord-americans, a qui ha expressat la seva gratitud i disposició de col·laborar amb Donald Trump. Encara pitjor, a principis de juliol, Rodríguez es va reunir amb el ministre d’exteriors israelià i amb responsables de l’exèrcit israelià.
Segur que algunes persones seguiran defensant cadascun d’aquests passos —fins i tot reunir-se amb els genocides de Gaza— com a compromisos necessaris per “salvar la revolució bolivariana”, potser com a “jugades mestres”.
Però el fet de concedir una entrevista al pseudoperiodista ultra espayol, Javier Negre no es pot atribuir a la recerca d’ajuts.
Ningú ja no pot negar que el model de “socialisme des de dalt”, on es combina una retòrica d’esquerres —i algunes reformes— amb una base de capitalisme i repressió, ha tornat a fallar.
Aquí, Johnny Alberto Alarcón Puentes parla de la situació a què s’enfronta la gent treballadora i pobra al seu país, després dels terribles terratrèmols.
Explica’ns què va passar amb el terratrèmol del 24 de juny
El terratrèmol —bé, realment van ser dos terratrèmols en ràpida successió— va afectar la zona de la costa del Carib: a més de la capital de Caracas, va colpejar l’estat de la Guaira i altres llocs als estats d’Aragua, Carabobo i Falcón.
El govern no dóna les xifres exactes de les víctimes mortals. Ara estan donant una xifra aproximada de 2.000, però n’han de passar de 10.000 almenys, segons el criteri que diu que hi ha més de 10.000 persones desaparegudes. [L’entrevista es va fer el 2 de juliol. Un reportatge del 8 de juliol parla de 3.811 persones mortes.] Molta gent no ha estat rescatada de la runa, ni viva ni morta.
Molts territoris —sobretot part de Caracas i part de la Guaira— van quedar totalment destruïts. Hi ha molts edificis caiguts, moltes edificacions públiques, hospitals, col·legis, pistes esportives, llocs turístics…
Aleshores imagina’t el desastre del qual s’està parlant de més de 50.000 edificacions que van ser esfondrades o que estan en perill d’això.
Ara creix el risc d’insalubritat a la zona afectada, a causa dels rescats que no s’han pogut fer. Ja ve el procés de descomposició. Es diu que s’hi pot deslligar una epidèmia, per les circumstàncies de les males olors i la descomposició dels cadàvers.
La situació no és fàcil a Venezuela. Als llocs on va passar el desastre, sobretot a La Guàrdia, no hi ha electricitat, no hi ha gas domèstic, no hi ha aigua i, com deia, les condicions de salubritat són terribles.
Bé, aquest és el report que et puc donar del que passa a Venezuela. A més, cal destacar que el terratrèmol va arribar enmig d’una situació crítica.
Com va reaccionar el govern davant del terratrèmol?
El govern va reaccionar molt tard. No va tenir prou capacitat ni tecnològica ni humana per fer-li front al terratrèmol, a la tragèdia que va passar el 24 de juny. I per tant no va poder aconseguir les primeres 24 hores una bona cobertura d’aquest desastre natural.
Els bombers, rescat civil, protecció civil estaven molt mal preparats, no hi havia condicions per atendre una tragèdia com aquesta.
Als hospitals, sense insums, tampoc hi havia condicions.
Per tant, la situació es va agreujar: dificultats per a que els rescatistes internacionals arribessin, traves burocràtiques perquè entressin al país, perquè instal·lessin els seus mecanismes tecnològics i tots els implements que van portar. Aleshores bé, això ha fet molt difícil el rescat de les persones i atendre les circumstàncies que tenen a veure amb el terratrèmol.
Ja després de les 48 hores sí, l’Estat ha donat suport: ha donat suport amb maquinària, ha donat suport de personal de defensa civil… No podem dir que no hi va haver suport, però va ser una mica tardà: personal de bombers, protecció civil i després l’entrada del suport internacional dels cossos de protecció civil de molts països.
Total, no van ser suficients les accions del govern per contrarestar el desastre natural.
I com va reaccionar la gent corrent, la gent treballadora?
En aquestes primeres 24 hores va ser veritablement grandiós el suport i tota la capacitat de la societat civil i de les persones treballadores veneçolanes per donar suport a les persones que van ser víctimes d’aquest desastre natural.
Les persones —la societat civil, la gent treballadora, les persones que van aconseguir sobreviure i les que no van quedar afectades als llocs del terratrèmol— van ser les primeres que van aconseguir donar suport immediatament als damnificats i a les persones ferides i mortes pel terratrèmol.
Moltes persones es van traslladar immediatament a les primeres 24 hores de diferents parts de Venezuela i diferents parts del centre del país per col·laborar.
Quin és el rerefons de tot això?
Doncs venim d’una crisi econòmica que data de fa més de 10 anys, una crisi amb una inflació, fins i tot una hiperinflació.
El govern no va augmentar el salari, va augmentar una bonificació que no incideix ni en el bo de cap d’any, ni en les vacances ni en les prestacions, no hi ha seguretat social.
El govern ja no presta serveis de salut a les institucions públiques, als empleats públics. Les caixes d’estalvi dels instituts es van perdre, estan per terra. Els hospitals a Venezuela estan molt malament, els serveis públics també.
L’electricitat se’ns en va cada dia entre 5 i 6 hores, cada dia, en diferents horaris, de vegades fins a la matinada. Jo he patit aquesta setmana els horaris nocturns d’apagada: entre les 8, 10, 11 de la nit fins a la matinada. Abans-d’ahir vam estar fins a les 5 de la matinada sense electricitat.
Així que, davant del terratrèmol, els hospitals no estaven ben dotats, els cossos de protecció civil no estaven ben dotats, els bombers no tenien maquinària, no tenien tecnologia, per tant partíem d’un fort dèficit per contrarestar aquest desastre natural.
Aleshores ha estat una crisi per la corrupció i per les males polítiques del govern, però també una crisi per les sancions imposades per Estats Units al poble veneçolà, a la societat veneçolana.
Però no només han estat les sancions, sinó que hi ha molta corrupció i la dilapidació de diners de l’erari públic. S’han dilapidat molts diners i s’han invertit en coses innecessàries i per dotar els cossos de seguretat d’armament per reprimir.
Per això, els hospitals no tenen els insums necessaris, no hi ha personal adequat, no hi ha infraestructures, no hi ha ambulàncies.
Això va fer que el desastre natural fos més crític al país, perquè no teníem les condicions necessàries per enfrontar-lo i per desenvolupar una estratègia que permetés salvar les vides.
Aquí també tenim el que té a veure amb la infraestructura dels edificis que es van desplomar.
Encara no se sap amb certesa, els del Col·legi d’Enginyers estan fent les avaluacions i les institucions del país estan fent les avaluacions per veure què hi va passar. Per què aquests edificis es van desplomar amb tanta rapidesa?
A veure si hi va haver mala praxi en la construcció, si hi va haver materials de mala qualitat o bé hi va haver permisos per construir a llocs que eren inestables. Aquí també tenim aquesta circumstància que implica que la situació a Venezuela no estigui fàcil.
És greu la situació perquè no tenim com contrarestar en un breu temps aquestes circumstàncies. Aquestes són les circumstàncies del país que avui podem definir.
Hi ha hagut protestes?
Sí, hi ha hagut protestes socials davant del poc suport que ha donat l’Estat.
La seguretat és molt dolenta, després del terratrèmol hi va haver saquejos, hi va haver robatoris. Després sí que ja va arribar la intervenció de l’Estat i van arribar els cossos de seguretat… molt tard.
Però bé, molts cossos de seguretat també s’han imposat la tasca de saquejar les cases i els habitatges o els edificis que han estat destruïts, robar impunement béns d’aquelles persones que van morir o que han quedat damnificades.
Així que hi ha hagut protestes contra els cossos de seguretat que no han anat a ajudar, sinó a saquejar els llocs del desastre i a veure què aconsegueixen, quins diners poden sostreure, quina peça poden sostreure.
Moltes vegades la societat civil ha evitat aquests saquejos i aquests robatoris i ja aquesta veu populi que ha sortit pels diferents mitjans de comunicació, sobre policies i altres cossos de seguretat —com a guàrdies nacionals— que van ser trobats per la societat civil robant. Bé, se’ls va assenyalar, se’ls va fer un vídeo i molts han estat destituïts.
Per últim, com veus el futur de Venezuela?
La situació a Venezuela és greu, terriblement greu.
Primer, perquè es manté la crisi econòmica amb els salaris baixíssims. Com deia, no tenim salaris reals, el salari com a tal és menys d’un dòlar al mes. Les altres coses són bonificacions que no repercuteixen ni en les vacances, ni en el bo nadalenc, ni en les prestacions socials.
A més, les institucions públiques de l’Estat no tenen cobertura mèdica, no hi ha accés a la salut, no hi ha accés a noves tecnologies, no hi ha accés a la formació. Aleshores tenim un caos total en educació, salut i en totes les institucions de l’Estat.
Tot això dificulta la tasca de superar aquest desastre natural, perquè bé, no hi ha condicions humanes, ni tecnològiques, ni econòmiques per aconseguir-ho ben aviat.
A més de tot, patim el tutelatge nord-americà del Govern, perquè definitivament de qui emanen les ordres per a qualsevol acció és de Donald Trump o Marco Rubio. Definitivament estem en una situació força crítica perquè no hi ha autonomia, no hi ha independència i també hi ha un descontent total en contra d’aquest govern.
Hi va haver un descontentament total en contra de Maduro, i ara hi ha un descontentament total en contra de la presidenta en funcions, Delcy Rodríguez.
Però també hi ha un descontentament en contra de l’oposició, perquè ofereix gairebé el mateix que Delcy: un neoliberalisme salvatge i un tutelatge d’EUA, potser una mica més independent, però l’oposició planteja el mateix tutelatge nord-americà.
Aleshores les i els veneçolans ho hem de fer i ho estem fent, estem intentant una lluita per obrir el camí cap a una perspectiva més àmplia, una perspectiva més progressista, una perspectiva que veritablement reivindiqui la independència, que reivindiqui l’autonomia i que reivindiqui l’equitat social, així com per tenir unes millors condicions de vida.
