Óscar Corb, Marx21
L’auge de les assegurances de salut privades a l’Estat espanyol no és un fenomen espontani.
Darrere l’increment de més d’1,8 milions d’assegurats des de la pandèmia, s’hi amaga una realitat incòmoda: el deteriorament intencionat de la sanitat pública.
Mentre les llistes d’espera s’allarguen i l’atenció primària es col·lapsa, les asseguradores creixen a costa d’un sistema que, paradoxalment, continua sent l’únic capaç de salvar vides quan la malaltia és greu.
La privada no guareix: només selecciona pacients rendibles
Un dels grans mites de les assegurances privades és que ofereixen una solució completa, però com revela un informe del Ministeri de Sanitat, els hospitals privatitzats deriven sistemàticament als casos més costosos al sector públic, com els relacionats amb els nounats de baix pes o els trasplantaments, que continuen sent atesos en més d’un 95% per hospitals públics.
La lògica és simple: les empreses privades no volen allò que no és rendible.
Per això, el model de “col·laboració publico-privada” es converteix en un negoci perfecte per a aquestes empreses: es queden amb les consultes ràpides, les proves diagnòstiques senzilles i les intervencions menors, mentre que els malalts crònics, els parts de risc o els càncers complicats acaben sempre a la sanitat pública. És un transvasament de diners públics a butxaques privades.
Els polítics que més s’autodenominen com a patriotes fa anys que copien el pitjor sistema sanitari del món desenvolupat: el nord-americà. Allí un diagnòstic de càncer equival a una sentència de mort. O en el millor dels casos, a la ruïna econòmica pels deutes. Mentrestant, les asseguradores tenen immensos beneficis en aquest país.
Un exemple recent i força vergonyós és el de la família YouTuber de Nury Calvo que se’n va anar a Estats Units i presumia de sous altíssims. Quan li van diagnosticar un càncer, no ho van dubtar i van decidir tornar a l’Estat espanyol perquè “amb la salut no s’hi juga”, o més aviat, perquè ni amb els seus privilegiats ingressos podien pagar un tractament oncològic. A EUA, cap persona corrent es planteja curar-se del càncer: saben que moriran, perquè el sistema els condemna. I aquest és el futur que ens volen vendre aquí.
L’engany de l’assegurança barata: ni part cobert ni atenció real
No és casualitat que les assegurances de salut privades hagin proliferat amb quotes ridícules de 30, 40 o 50 euros al mes. La gent creu que així es protegeix però la realitat és molt diferent, com mostra el cas d’una tiktoker (Laura Garat) que pagava religiosament els seus 51 euros mensuals (una “bestialitat” segons les seves pròpies paraules), i que va descobrir indignada que el part no estava inclòs a la seva assegurança privada i costava entre 6.000 i 10.000 euros més extres . Va acabar parint en un hospital públic.
Al final del vídeo reconeixia: “visca la sanitat pública, visquin els hospitals públics”. Però ho deia com si fos un descobriment personal, sense entendre que la seva pròpia assegurança privada era part del problema, un producte dissenyat per treure diners, no per cobrir necessitats reals.
Però el més desconcertant de tot plegat és que el desmantellament de la sanitat pública s’està fent sense coacció, a través del vot.
La gent tria partits liberals que prometen “eficiència” i després privatitzen sota l’eufemisme de “col·laboració publico-privada”. El resultat, com demostren els casos de l’Hospital de Torrejón (gestionat per Ribera Salud) o el de Villalba (per Quirón), és sempre el mateix: pitjor servei i més cost.
A Torrejón, per exemple, les treballadores denuncien que “no s’atenen igual els pacients” que en un hospital públic i que la sobrecàrrega de feina que tenen afavoreix que apareguin els errors humans. Les ràtios d’infermeres són la meitat que al públic i el personal treballa amb ansiolítics per aguantar el ritme. A Villalba, les ressonàncies magnètiques a pacients més rendibles (d’altres àrees) no paren ni de matinada per facturar més.
El negoci de la salut és incompatible amb el dret a viure
I per què seguim votant els qui ens roben la sanitat? No ho fem per estupidesa, sinó perquè ens han venut una mentida repetida fins a l’esgotament.
Durant anys, el mantra de la “llibertat d’elecció” i que “allò privat és més eficient” que prediquen polítics i mitjans de comunicació s’ha colat al nostre imaginari col·lectiu. Però el model nord-americà no és llibertat sinó una condemna per a les classes treballadores.
El que amaguen sistemàticament és la connexió directa entre els partits liberals (PP, PSOE, Vox, etc.) i les empreses que es lucren amb la privatització. Un negoci que ens surt molt car a totes i tots, en termes de salut, com vam veure amb el cribratge de càncer de mama a Andalucía.
La sanitat pública que encara ens queda, encara que malferida, continua sent una barrera contra la desigualtat. Tenir-ne cura no és una opció ideològica, és una qüestió de vida o mort. Mentre seguim comprant assegurances que no ens protegeixen i votant els qui ens les venen com a “llibertat”, estarem lliurant voluntàriament el nostre bé més preuat. I un dia, quan necessitem de veritat un tractament car, ja no hi haurà hospital públic on anar.
Aleshores entendrem, tard i malament, el que hem perdut.
