Què tries: socialisme o barbàrie?
“La humanitat es troba davant de la disjuntiva: socialisme o barbàrie”, Rosa Luxemburg
Laura Cabello Higueras
Entre els murs industrials de Shoreditch, a Londres, el 3 de juliol passat començaven les jornades de Marxism 2025, esdeveniment organitzat pel Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21.
S’hi van reunir un total de 3.600 persones, mogudes per la idea que un món millor és possible, no per l’ideal, sinó per la possibilitat real de canviar-ho tot i començar avui a dissenyar un demà que sigui digne de ser vist, viscut i compartit. Quatre dies de debats, cultura i organització per repensar el socialisme com a resposta a la catàstrofe en curs que imposa el capitalisme.
Ponents
La llarga i impressionant llista de ponents incloïa: Jeremy Corbyn, diputat independent d’esquerres; Rima Hassan, diputada francopalestina al Parlament Europeu, i integrant de la flotilla a Gaza; Emma Dabiri, autora i presentadora; Yanis Varoufakis, autor i economista (via Zoom); Ghada Karmi, autora palestina; Ghassan Abu Sitta, metge palestí; Gary Younge, destacat escriptor i autor antiracista; Raquel Varela, autora d’Història popular de la Revolució dels Clavells; Tariq Ali, escriptor veterà d’esquerres; Samira Ali, del moviment unitari Stand Up To Racism; Ilan Pappé, autor i historiador antisionista; Salma Yaqoob, activista d’esquerres; Zack Polanski, vicepresident del Partit Verd britànic; Muzan Alneel, revolucionària sudanesa; Alex Callinicos, escriptor marxista; Jenny Black, activista trans…
[Programa complet de xerrades i ponents]
Palestina: l’epicentre de la barbàrie contemporània
La causa palestina va travessar l’esdeveniment com a una ferida i una bandera. El metge Ghassan Abu Sitta, que va practicar a Gaza als inicis de la matança, va recordar que el que hi passa és més que un conflicte: és un experiment de colonialisme i extermini sistemàtic.
Va participar en un diàleg vibrant amb Andrew Feinstein —jueu sud-africà antisionista— que va afegir: “La guerra no és un accident, ni un fracàs de la diplomàcia. La guerra és el negoci més gran del món. I els que la financen des de Westminster tenen les mans tacades de sang.”
Van reclamar un embargament total d’armes a Israel i un moviment global coordinat.
La historiadora palestina Ghada Karmi va preguntar en veu alta: “Quin futur ens queda després del genocidi, si ja no construïm les bases d’una justícia duradora?”.
Les paraules d’Ilan Pappé van ressonar entre el públic amb contundència: “El sionisme no és un projecte nacional: és un projecte colonial”. La sala es va posar dreta diverses vegades en solidaritat. La comparació entre la Sud-àfrica de l’apartheid i l’Israel actual va marcar la perspectiva internacionalista del festival: cap poble no pot ser lliure si un altre roman encadenat.
Karmi i Pappé van coincidir a l’al·legat pel dret al retorn, la reivindicació palestina de tornar a les terres de les quals van ser desplaçats el 1948, com a part integral de qualsevol solució justa i duradora al conflicte, que passa per la creació d’un únic Estat plural de Palestina, des del riu fins al mar. Negar-ho és perpetuar la Nakba.
Ecologia: socialisme o extinció
Un altre gran eix va ser el climàtic. El marxista ecologista Martin Empson no va anar amb embuts: “No podem salvar el clima i salvar el capitalisme alhora”. Va argumentar que l’extinció no és una metàfora, i els falsos ‘decreixements’ que deixen intacte el poder corporatiu són inútils.
Per la seva banda, Suzanne Jeffrey va argumentar que la justícia climàtica ha de ser un front central de la lluita de classes, assenyalant com els pobles del sud global i les perifèries urbanes pateixen el pitjor de la catàstrofe.
Les paraules de Hamza Hamouchene van subratllar que l’ecologia també és una batalla antiimperialista: “No hi ha justícia climàtica sense desmantellar la dominació colonial i el saqueig dels recursos”. En aquesta línia, els debats van plantejar un horitzó més enllà de les reformes verdes que només maquillen la devastació capitalista.
Contra les opressions
Les sessions dedicades a les lluites pels drets de les dones i les persones trans no només van reafirmar-ne la centralitat, sinó que van combatre la fragmentació identitària que les buida de radicalitat.
La històrica militant del SWP i per l’alliberament de les dones, Sheila McGregor, va defensar que l’opressió de les dones és estructural al capitalisme i només un socialisme democràtic pot eradicar-la.
Sophia Beach va desmuntar la idea que l’opressió de gènere es pugui combatre des d’aliances amb els mateixos poders que la perpetuen. Sarah Bates va exposar una anàlisi històrica crítica de la institució familiar com a nucli de l’opressió de les dones.
L’activista trans —i socialista revolucionària— Sky Harrison va abordar com la transfòbia contemporània està lligada a la mateixa matriu reaccionària que oprimeix totes les dones.
Laura Verdasco, militant del SWP d’origen asturià, va parlar de Què és una dona? I, realment importa? Aquí, va desmuntar els marcs essencialistes i trans excloents des d’una perspectiva materialista. Va defensar una visió materialista i col·lectiva de l’opressió de gènere: “La categoria ‘dona’ és política, perquè és una categoria històrica d’opressió construïda per les relacions capitalistes i patriarcals. No podem deixar que sigui utilitzada com a excusa per excloure els qui també pateixen aquestes opressions.”
Va subratllar que la lluita per l’alliberament de les dones no és incompatible, sinó que és inseparable, de la lluita pels drets trans i contra totes les formes d’opressió de gènere. Verdasco va criticar tant les posicions essencialistes com les estratègies liberals que redueixen la lluita feminista a un problema d’identitats individuals.
La seva intervenció va destacar per la claredat amb què va desmuntar els marcs trans excloents sense caure en el discurs purament moralista, i per recordar que la visió socialista planteja abans de res una estratègia col·lectiva per alliberar tota la classe treballadora de les seves opressions.
Les jornades anuals de Marxism són excepcionals a l’esquerra pel fet de tractar seriosament la política de discapacitat. Roddy Slorach, autor d’un llibre important sobre el marxisme i la discapacitat, va aportar claus sobre neurodiversitat i classe social. En aquests debats bategava un missatge comú: l’opressió és útil al capital per dividir els explotats i desarmar-ne la resistència. Alex Claxton Mayer, en una ponència centrada en la discapacitat, també va esmentar la relació amb l’opressió de gènere.
Lluita antiracista
L’escriptora, acadèmica i activista antiracista irlandesa-nigeriana, Emma Dabiri, va parlar en dues sessions: Raça, classe i resistència i Aliats o solidaritat: construint un antiracisme radical.
Dabiri va coincidir amb altres ponents a situar l’antiracisme i la lluita contra el sexisme com a inseparables del projecte socialista: per emancipar les dones i les persones racialitzades no n’hi ha prou amb reformar consciències, sinó amb enderrocar el sistema que les explota.
Va destacar la necessitat de transcendir el discurs superficial d’aliats per construir veritables relacions de solidaritat material entre la classe treballadora multiracial. Va criticar el fetitxisme de la identitat quan es fa servir per dividir-nos en lloc d’organitzar-nos. va dir: “L’antiracisme liberal s’obsessiona amb la bona consciència blanca, però no amb la transformació de les estructures que oprimeix tothom” Va advocar per un antiracisme arrelat en la lluita de classes, que reconegui les especificitats de les opressions sense perdre de vista l’enemic comú: el capitalisme racialitzat.
Quina esquerra necessitem?
Un dels moments més esperats va ser el gran míting Hora de partit? Quina mena d’esquerra necessitem?, amb figures tan significatives com Jeremy Corbyn, Salma Yaqoob, Andrew Feinstein i Lewis Nielsen. La sessió, el dissabte 5 de juliol al migdia, estava abarrotada, amb unes mil persones en una sala, i més de mig miler en una carpa propera, on cada ponent va tornar a parlar després d’intervenir a la primera sala.
Una anècdota és que aquell dia hi va haver un intent d’assalt per part d’unes desenes de neonazis. Se’ls va despatxar de manera expeditiva, però, per si de cas, es va enfortir la seguretat de l’esdeveniment, de manera que hi va haver una llarga cua per entrar al míting que serpentejava per diversos carrers propers.
Aquest acte va tenir lloc només dos dies després que Zarah Sultana, diputada laborista d’esquerres i musulmana, anunciés que deixava el partit laborista —per les seves polítiques cada cop més austericides, racistes i militaristes— i que establiria una nova força àmplia d’esquerres, juntament amb Jeremy Corbyn. Aquest anunci va marcar fortament el context de l’acte.
Una idea compartida a les ponències va ser el reconeixement que moltes persones estem fartes d’enganys, que juguin amb el nostre futur, amb la nostra salut, que no prenguin en consideració les nostres vides. Una altra va ser la consciència de la necessitat d’una política realment diferent, allunyada de les ganes d’uns dirigents d’ocupar un escó, de l’ànsia de poder. Que un nou partit s’havia de basar en les lluites i els moviments, no centrar-se en la política electoral i la gestió institucional.
La primera ponència va ser de Jeremy Corbyn, que va expressar la necessitat d’una alternativa política i independent. Va declarar el desig de reunir-se amb tots els sectors d’esquerres que vulguin la pau i la justícia social.
Salma Yaqoob, destacada activista contra la guerra i del moviment unitari contra el feixisme i el racisme, socialista i musulmana amb hijab, va ser rotunda: “Un socialisme veritablement inclusiu no deixa ningú enrere: ni les dones, ni els fills oblidats de les nostres polítiques”. Va ser un dels aplaudiments més llargs de la jornada i va animar tota persona a unir-se a canviar el món amb el lema “no esperem ni un minut més, ara és el moment”.
Andrew Feinstein, veterà de la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, que després va ser diputat del Congrés Nacional Africà, va assenyalar les connexions entre aquella lluita i la de Palestina.
Lewis Nielsen, militant destacat del Socialist Workers Party, va expressar el compromís del seu partit amb la construcció d’una organització àmplia, democràtica i combativa, que sembri l’esperança. Una organització àmplia d’esquerres, basada en les lluites des de baix, de la gent treballadora per la justícia social i les lluites contra tota mena d’opressió.
Crisi
També va ser especialment esperat el diàleg entre Alex Callinicos i Yanis Varoufakis (parlant aquest darrer via Zoom), que van coincidir a assenyalar que l’actual crisi econòmica, ecològica i social no és una anomalia del capitalisme, sinó el resultat lògic.
Varoufakis va alertar contra la consolidació d’una oligarquia global que minva la democràcia. Per la seva banda, Callinicos va insistir que només una estratègia marxista coherent pot enfrontar-se a aquesta concentració de poder i evitar que l’autoritarisme segueixi devorant els drets conquerits.
La conversa va mostrar que no n’hi ha prou amb denunciar els excessos del neoliberalisme: és imprescindible construir una alternativa socialista capaç d’organitzar la classe treballadora en un projecte democràtic i anticapitalista.
Cultura, memòria i antifeixisme
El festival no va ser només teoria i estratègia. A la Carpa de Cultura, la projecció de La Batalla d’Alger va recordar la importància de la memòria anticolonial.
També s’hi van presentar molts llibres interessants.
Un d’ells, Revolutions Thwarted, del recentment mort John Rose, reflexiona sobre les lliçons que deixen els intents fallits de revolució —tracta els casos de Polònia, Sud-àfrica, l’Iran i Brasil— com a advertiment i guia per no repetir errors.
Martin Empson va presentar el seu 500 Years Since Europe Forgotten Revolution, reivindicant la gran revolta camperola alemanya de 1525 com un dels primers crits contra l’explotació moderna.
A People’s History of the Anti-Nazi League, presentat pel seu autor Geoff Brown, explica amb valuosos detalls la lluita unitària contra el feixisme el 1977-81, que va derrotar el Front Nacional britànic.
Tots els llibres no només van il·lustrar el pes de la història sobre el present, sinó que en van reclamar la vigència: les revoltes, les lluites per la pau, l’antifeixisme, la cultura revolucionària i la construcció conscient d’organització continuen sent, com escrivia Luxemburg, les claus per triar el socialisme davant la barbàrie.
Una alternativa realista
El míting final va ser un moment de síntesi. Hi va haver ponents de luxe com Ramsis Kilani, socialista revolucionari palestí-alemany; Weyman Bennett, un dels coordinadors del moviment unitari Stand Up To Racism, i la destacada militant del SWP, Sophia Beach.
Van coincidir que un futur socialista no és una utopia inabastable, sinó l’única resposta realista davant de l’enfonsament d’un sistema que ja només ofereix barbàrie. La situació és greu, però podem guanyar, si ens organitzem.
Van tancar amb una crida —recurrent durant les jornades— que les persones que comparteixin la visió del socialisme des de baix i d’una sortida revolucionària del sistema, s’unissin al SWP i als seus grups germans a altres parts del món, com Marx21.
Com va assenyalar Alex Callinicos a la seva xerrada sobre autoritarisme: “El capitalisme ja no necessita la democràcia; nosaltres sí que la necessitem, però no la seva: la nostra, la democràcia de les persones treballadores.”
Com va citar una jove militant en tancar un taller: “De nosaltres depèn si vivim com a esclaus de la lògica del capital, amb les seves guerres, pandèmies i catàstrofes, o si prenem les regnes i triem la via socialista”.
Laura Cabello Higueras és activista madrilenya resident a Londres.
