Marx21
De vegades sembla que la major potencia del planeta, Estats Units, està governada per una psicòpata imbècil.
Al juny, Trump va ordenar bombardejar l’Iran, sumant-se a la guerra iniciada pel seu aliat sionista. Durant uns dies va semblar que ens portava a la tercera guerra mundial.
En març, davant el genocidi a Gaza, Trump va suggerir la neteja ètnica total de la franja, i la construcció sobre les ruïnes i els cadàvers del poble palestí d’una espècie de “Riviera” de turisme i empreses d’alta tecnologia.
Com a part d’una sèrie d’anuncis erràtics sobre mesures dramàtiques tarifàries, fins i tot contra països aliats, Trump proposa aranzels del 50% contra Brasil. Li molesta que el sistema judicial brasiler —pel que sembla, més íntegre que el espanyol— estigui jutjant a l’amic de Trump, l’expresident ultra i colpista, Bolsonaro.
Després està el teatre de Trump i Elon Musk. Hem passat del President d’EUA actuant com a venedor de cotxes Tesla (alguna persona sensata compraria un cotxe de Trump?), a les seves baralles, acusacions i insults mutus a les xarxes socials.
Un episodi recent ha estat l’espectacle de Trump felicitant el President de Libèria pels seus coneixements d’anglès, preguntant-li on ho havia après. El anglès és la llengua oficial de Libèria.
Hi ha molts exemples més.
Fàcilment es conclouria que la presencia de Trump a la Casa Blanca és una desviació del funcionament normal del sistema, causada per uns votants incultes que no han tingut cap problema per votar a tal “psicòpata imbècil”.
Però pensar això seria un error greu, per diferents motius.
L’alternativa Demòcrata?
Algunes persones, fins i tot d’esquerres, preocupades per l’ascens de Trump, apostaven per Joe Biden, i després per Kamala Harris, com l’opció sensata i progressista.
Però això no se sosté.
Respecte a la qüestió estrella de Trump, la migració, tant Obama com Biden van deportar més persones durant les seves presidències que Trump. L’any 2024, per exemple, Biden va dur a terme la major quantitat de deportacions en cap any des de 2014… quan Obama estava batent rècords d’expulsions.
Sobre Gaza, resulta que les xifres de les autoritats sanitàries a la franja —sovint titllades d’exagerades pels mitjans i polítics favorables a l’estat sionista— en realitat subestimen la quantitat de morts a la franja. En tot cas, la gran majoria del genocidi —més de 40 mil de les morts, segons la xifra conservadora del Ministeri de Salut de Gaza— va passar durant la presidència de Biden, i amb el seu suport actiu.
Evidentment, els discursos dels Demòcrates i de Trump són diferents. Però per a una família deportada a la seva possible mort en Amèrica Central, o una família gazatí aniquilada per les bombes, els discursos progressos no serveixen per a gran cosa.
El mateix es podria dir d’una família obrera a les ciutats nord-americanes on les indústries han col·lapsat i el nivell de vida ha caigut en picat sota les presidències de Clinton, Obama, etc.
És trist —escandalós inclòs— que un multimilionari com Trump pugui presentar-se com a defensor de les persones treballadores. Però un partit Demòcrata que representa a multimilionaris que son igualment cobejosos, només que tenen modals una mica millors, no representa alternativa alguna per a la gent treballadora.
Europa: ni vassalla ni salvadora
Fa més de 20 anys, quan el Regne Unit, l’Estat espanyol, i altres països europeus es van sumar a la guerra de George W. Bush contra l’Afganistan i després l’Iraq, alguns comentaristes —com Ignacio Ramonet— es van referir a ells com a “vassalls” d’EUA.
El fet de veure l’adulació vers Trump demostrada pel Primer Ministre britànic, Keir Starmer (laborista!), o per Mark Rutte, antic primer ministre dels Països Baixos i actual secretari general de l’OTAN, definitivament dóna aquesta impressió.
Alguns altres dirigents de la UE i l’OTAN mantenen millor les formes, però en realitat, tots aquests estats han acceptat el principi d’augmentar enormement la seva despesa militar, com va exigir Trump. (El govern de Sánchez es va comprometre a complir els objectius fixats per l’OTAN, només afirmant que podria fer-ho amb un augment en la despesa que no arribés al 5%). I, tot i el genocidi que duu a terme, ningú —incloent l’Estat espanyol— ha trencat relacions amb l’ estat israelià.
No poden dir que no tenien opció, que els van obligar a adoptar aquestes posicions (com seria el cas si realment fossin “vassalls”). Tots aquests estats actuen en interès de les seves pròpies classes dirigents.
I en el capitalisme actual, global, la competència econòmica va de la mà de la competència militar, la (amenaça de) guerra.
Així que Trump, Xi Jinping, Putin, Starmer, Macron etc., tenen cadascú els seus tocs propis, però en general el que fan reflecteix els interessos de la burgesia dels seus respectius països.
No cap té sentit exigir que els dirigents europeus actuïn “en nom propi, en lloc de seguir Trump”. Amb el seu suport al militarisme i la seva acceptació del genocidi, ja estan actuant en nom propi.
No es por somiar amb una Europa sensata i civilitzada que ens salvi del barbarisme de Trump. Les i els dirigents europeus no són possibles aliats a guanyar, sinó enemics a combatre.
I de nou, Trump és un problema, però només una part d’un problema molt més general.
L’autoritarisme
Aquestes últimes setmanes hem vist les escenes horribles de detencions de persones migrades a EUA, amb el cos militaritzat ICE (“Servei d’Immigració i Control de Duanes”) ocupant Los Angeles i aterroritzant una part important de la seva població. Com hem informat, la mobilització ciutadana contra l’ICE ha estat impressionant.
Cal insistir, Trump ha donat el seu toc personal a aquest atac, però no ho va començar. A més, el gir autoritari i racista no es limita a EUA.
Més aviat, hi ha un enduriment generalitzat de les polítiques racistes contra les persones migrades i refugiades. Un exemple va ser Pacte Europeo de Migració i Asil, que Pedro Sánchez va gestionar amb la dirigent feixista italiana, Giorgia Meloni.
Per un altre costat, està la repressió contra els moviments socials. Això ho pateix el moviment de solidaritat amb Palestina, però també altres àmbits, com els grups que protesten contra l’emergència climàtica, i fins i tot les lluites sindicals.
Aquests dies hem vist l’escandalós empresonament de les “sis de la Suïssa”: sis sindicalistes d’Asturies que han entrat a la presó per protestar davant de la pastisseria d’un cap abusiu. D’altra banda, la vaga del metall de Cádiz acaba de finalitzar amb 23 sindicalistes detinguts.
Aquest augment en l’autoritarisme reflecteix la crisi creixent del món en el que vivim.
El boom de la postguerra, que deixava cert espai per al reformisme, ja és història. Ara el manteniment dels beneficis dels rics és incompatible amb un nivell de vida digna de la majoria de la població. Cap partit de govern es planteja atacar seriosament els multimilionaris, amb la qual cosa “han d’atacar” la gent corrent: els nostres salaris i pensions, el que queda de l’estat del benestar, etc.
I en molts casos, per a desviar el descontentament que provoquen, intenten culpar una o una altra minoria oprimida, fomentant el racisme, la transfòbia, etc.
Així que el centre dreta gira cada vegada més cap a l’extrema dreta. Molts partits socialdemòcrates també assumeixen elements del discurs ultra. I, por suposat, l’extrema dreta, inclús partits realment feixistes, creix por tot arreu.
Algunes veus suggereixen que ara vivim sota el feixisme. Altres inclús argumenten que el capitalisme sempre ha estat per si mateix feixisme. Però això és un error greu.
Gran part del món ha viscut una part important de les últimes dècades, inclús mig segle llarg, sota condicions de democràcia burgesa. Una democràcia molt parcial i imperfecta, cert, però molt lluny de ser feixisme.
Inclús ara, podem plantar cara al gir autoritari: seguim protestant, segueixen havent vagues (no suficients, és clar). Si el feixisme realment s’hagués imposat, això seria impossible, i tota l’esquerra i tot el moviment de l’oposició estarien totalment anul·lats.
El repte és comprendre una situació contradictòria, de forma dialèctica.
Sí existeix una relació entre el capitalisme i el feixisme, per això, no podem comptar amb la burgesia ni amb el seu estat per fer front a l’extrema dreta.
Però moltes persones i organitzacions de la classe treballadora en la seva amplitud, d’espais molt més amplis que l’esquerra anticapitalista, tenen interès en combatre la deriva ultra. Si treballem bé, podem convèncer-les per participar en la lluita unitària contra l’extrema dreta.
Aquest principi s’aplica més en general.
Què fem?
Seguim amb la idea de respostes dialèctiques. No existeix una solució real i completa al feixisme per sí sol, ni al caos climàtic, ni a la creixent pobresa de la majoria… La situació actual requereix una alternativa política general.
Per a alguns sectors, aquesta alternativa política necessàriament ha de prendre la forma de l’enèsima “nova” plataforma electoral d’esquerres. Però les limitacions assenyalades a dalt també afecten els nous reformismes.
Així que fa dècades va sorgir al Brasil el PT, però va acabar aplicant el neoliberalisme. Syriza a Grècia va acabar imposant l’austeritat. Després va sorgir Podemos, però el seu “assalt als cels” va resultar en assumir uns ministeris; ara Sumar fa el mateix, però sense tanta retòrica radical. A Chile, Boric va arribar a la presidència parlant d’enterrar el capitalisme, però ara està atacant al poble maputxe, tancant la frontera a les persones migrades i, per suposat, no ataca els rics.
Per experiències així, molts sectors de l’esquerra radical rebutgen qualsevol col·laboració amb forces reformistes, i afirmen que l’única solució és un programa revolucionari (el del seu grup, és clar).
Però repetir frases d’un programa tampoc no canvia el món.
La clau és aplicar el que s’ha comentat a dalt: impulsar lluites unitàries, entre forces diverses, per demandes concretes. Contra el feixisme i el racisme; solidaritat amb Palestina; contra el canvi climàtic; contra les retallades socials…
Cal impulsar lluites reals, amb persones reals i diverses, no només “les sospitoses habituals”.
El paper d’una esquerra conseqüent en aquestes lluites no pot ser la d’exigir l’acceptació del seu programa, en pla ultimàtum. Més bé, hauria de mostrar que la seva forma de treballar, mitjançant la mobilització àmplia, és més afectiva que la via reformista, la de apel·lar a les institucions.
També pot i ha d’explicar les seves idees —en paraules comprensibles— a les persones que tenen interès en la seva política global. Ha d’explicar que, en efecte, una solució completa dels problemes als que ens enfrontem requereixen un canvi fonamental: una revolució des de baix.
Aquesta és l’orientació de la petita xarxa d’activistes de Marx21. Defensem el socialisme des de baix. Estem totalment en contra del sistema capitalista, incloent el capitalisme d’estat que ha regit (i fins a un punt encara regeix) als països estalinistes. Defensem un socialisme basat en el poder democràtic de la enorme majoria de la població: la gent treballadora.
Però per aconseguir això, no serveix recitar uns textos sagrats, cal participar en las lluites, colze amb colze amb la gent. Això ho fem, especialment en la lluita contra el feixisme i el racisme, o contra el genocidi a Gaza, i on més puguem arribar.
El problema és que aquesta manera de treballar és molt minoritària, inclòs dins de l’esquerra anticapitalista. Necessitem més persones participant en aquestes lluites, i en la construcció d’un grup que promogui aquesta manera de treballar, per aconseguir l’altre món que necessitem tan urgentment. Si comparteixes aquesta visió, suma’t al grup.
