David Karvala
El problema no és només la pujada de l’extrema dreta –que també– sinó que el mateix concepte d’Europa es basa en el racisme.
El racisme i l’extrema dreta creixen a gairebé tot Europa. Això ho reconeix qualsevol persona mitjanament progressista.
També hi ha força consens que hi ha un problema amb la dreta tradicional, que s’està acostant a diverses posicions de l’extrema dreta, i normalitzant-ne sectors. Un cas clar a l’àmbit europeu és Ursula Von Der Leyen, que veu Giorgia Meloni i el seu partit Fratelli d’Itàlia —hereus del feixisme de Mussolini— com a socis acceptables als quals no cal aplicar cap cordó sanitari.
Sovint això es critica com una ruptura amb els autèntics “valors europeus”.
Segons el Tractat de la Unió Europea, la UE “es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories.”
Però no es pot ignorar el fet que les polítiques de migració europees són profundament racistes i han provocat la mort de desenes de milers de persones.
I aquestes polítiques no només les impulsen la dreta i extrema dreta, sinó que les comparteixen tots els governs europeus, inclosos els socialdemòcrates, com el Govern espanyol. La situació ha empitjorat encara més amb el nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), impulsat per Pedro Sánchez i acordat amb Giorgia Meloni.
Davant de tot això, hem d’argumentar que “una altra Europa és possible”? O més aviat, cal reconèixer que el racisme forma part de l’ADN de la Unió Europea, i del mateix concepte d’Europa com a tal?
Una Europa progre?
És típic a l’esquerra reformista presentar a Europa —i fins i tot la Unió Europea (EU) com a entitat— com una opció inclusiva i oberta, davant del nacionalisme.
Al web del PSOE, per exemple, podem llegir: “els i les socialistes volem lluitar per una Unió Europea forta i unida, allunyada de l’odi i el populisme. Una Europa que segueixi apostant per la igualtat, la llibertat i la dignitat humana.”
Per la seva banda, Sumar va declarar en el seu manifest per a les legislatives de 2023 que: “La Unió Europea és un actor imprescindible per avançar cap a la igualtat tant dins com fora de la Unió”.
Seguint aquesta línia, la proposta del Brexit —la sortida del Regne Unit de la UE— es va entendre àmpliament —des del centredreta fins a gran part de l’esquerra— com simplement l’expressió d’un nacionalisme tancat i xenòfob, davant d’una UE que representava la germanor entre pobles, la diversitat, etc. etc. Evidentment la visió xenòfoba va existir, però hi va haver altres motius molt diferents per a votar a favor del Brexit: molta gent treballadora que va votar a favor del Brexit també va donar suport a l’esquerrà i antiracista Jeremy Corbyn, per exemple.
En tot cas, aquesta visió edulcorada de la Unió Europea no té cap fonament. La UE i les seves antecessores sempre han tingut l’objectiu d’impulsar els interessos dels estats membres davant dels seus competidors en un món capitalista. Entre els anys 80 i 90 es van fixar en pedra les polítiques neoliberals. I en les darreres dècades, s’hi ha afegit una forta política racista de migració, a més d’un element cada cop més important de militarisme.
Això ho va expressar de manera molt crua Josep Borrell, quan era cap de la política exterior europea.
El jardiner Borrell
Recentment, Josep Borrell ha estat de les poques persones de la cúpula de la Unió Europea que ha criticat l’Estat israelià.
Però l’any 2022, va fer aquestes declaracions molt polèmiques… per no dir racistes.
“Europa és un jardí… És la millor combinació de llibertat política, prosperitat econòmica i cohesió social que la humanitat ha pogut construir: totes tres coses juntes…
La resta del món… no és exactament un jardí. La major part de la resta del món és una jungla, i la jungla podria envair el jardí… la selva té una forta capacitat de creixement, i el mur mai no serà prou alt per protegir el jardí.
Els jardiners han d’anar a la selva. Els europeus han de ser molt més compromesos amb la resta del món.
En cas contrari, la resta del món ens envairà, per diferents formes i mitjans.”
El fet d’expressar-se de forma tant poc subtil és potser cosa de Borrell, però el servei “diplomàtic” de la UE va penjar el seu discurs al seu web sense complexos ni comentaris: no els devia xocar.
En descriure la resta del món com una “jungla”, Borrell fa dues coses.
Primer, afirma una superioritat de “l’Europa civilitzada” —la del comerç d’esclaus, la que va produir dues guerres mundials, la d’Auschwitz, i més recent la de les matances a la Mediterrània— davant de la resta del món, salvatge i perillós.
Segon, reactiva un dels recursos ideològics del colonialisme del s. XIX: que les potències europees no van envair i dominar els països del sud per interès propi, sinó per portar-los la civilització.
La veritat és que la prosperitat econòmica (sempre d’una petita minoria, no ho oblidem) que es presenta com a prova de la superioritat d’Europa només va ser possible gràcies a la colonització del sud global i a l’esclavització i la comercialització de milions d’éssers humans del continent africà.
Notem també que a més del racisme, Borrell proposa un paper militar de la UE i els Estats europeus més actiu i intervencionista. Tal com està el món, és evident que això és extremadament perillós. El militarisme europeu no és ni millor ni pitjor que el de Rússia o la Xina, però les esquerres europees han de tenir clar que “l’enemic principal és a casa”. La invasió imperialista russa d’Ucraïna no justifica el donar suport al militarisme occidental, en nom de l’OTAN, la UE o el que sigui. Tristament, força sectors de l’esquerra, semblen haver oblidat aquest punt bàsic (Aquest no és lloc per desenvolupar l’argument: es tracta de les confusions esteses dins de la esquerra sobre el militarisme europeu aquí, i sobre Ucraïna aquí),
La creació d’Europa
Per a algú mirant la Terra des de l’espai, seria fàcil destriar el continent africà, o les Amèriques, sud i nord. Però res no distingeix el “continent” europeu. És més aviat l’extrem occidental del continent asiàtic. El fet és que no existeix un argument lògic geogràfic per parlar d’un continent europeu.
Aquest problema no només afecta els astronautes i els alienígenes. Les pròpies institucions europees sovint tenen dificultats per delimitar el territori “d’Europa”, sobretot a l’est i al sud-est.
Així que intenten definir “Europa” en termes dels seus suposats valors, com la democràcia i el respecte als drets humans, i una “cultura compartida”. Però el territori que va produir el comerç d’esclaus i el genocidi a les Amèriques, dues guerres mundials, el feixisme i l’Holocaust, etc., difícilment es pot prendre com el paladí dels drets humans.
I parlar d’una cultura pròpia i diferent no se sosté. De debò es planteja que Andalusia té més en comú culturalment amb Finlàndia que amb el seu veí, el Marroc?
El fet de plantejar aquesta pregunta ens porta a un punt clau, el cristianisme i l’islam. Per exemple, les llistes de països europeus sovint inclouen Geòrgia i Armènia —amb majoria cristiana— però molt menys sovint al tercer país del Caucas, Azerbaidjan, majoritàriament musulmà.
És que, al sud i al sud-est, els límits d’Europa es van crear mitjançant guerres contra l’islam: a la península ibèrica, amb l’ocupació cristiana que es va culminar el 1492; als Balcans, mitjançant una sèrie de conflictes amb l’imperi otomà.
Això ho va assenyalar un llibre publicat el 1957, Europe: the emergence of an idea, d’un tal Denys Hay. És una obra poc coneguda, però es va incloure a la col·lecció “Cent llibres memorables sobre Europa” del Parlament Europeu. Al seu resume d’aquest llibre, comenten:
“La… unificació d’Occident davant de l’agressió musulmana va donar lloc a les primeres expressions reals d’Europa com el territori geogràfic concret en què s’ha convertit. A partir de llavors, les nocions de cristiandat i Europa van començar a utilitzar-se indistintament a la literatura contemporània.”
Aquest procés el celebren avui sectors de l’extrema dreta (però no només ells).
Un exemple són els grups feixistes que se sumen a l’acte institucional que cada 2 de gener marca la presa de Granada per part de les forces dels reis catòlics, quan aquests van posar fi tant a la societat diversa d’Al-Àndalus com a la higiene corporal.
Un altre és el bloc islamòfob d’EUA, Gates of Vienna (“les portes de Viena”), que pren el seu nom de la batalla de Viena (o Kahlenberg) el 1683 en què tropes austríaques i poloneses es van enfrontar a les forces de l’imperi otomà. (Detall cultural-culinari: es diu que el croissant es va inventar per celebrar la victòria austríaca en aquesta batalla, i que la seva forma corbada es va inspirar a la mitja lluna de l’islam de les banderes de l’Imperi Otomà).
Així que el mateix concepte “d’Europa” com a continent es basa en el que ara anomenem la islamofòbia; és a dir en el racisme. Per tant, tota apel·lació als “valors europeus” enfront de l’odi i el racisme pateixen manca de fonament. Sí podem i hem de defensar la democràcia i els drets humans, però sense fingir que pertanyin a aquest continent inventat.
Contra l’auge ultra
Amb tot, és un fet que les coses s’estan posant pitjors, a tota “Europa” i tot el món. Els partits d’extrema dreta, incloent varis que són realment feixistes, van aconseguir resultats rècord a les últimes eleccions al Parlament Europeu.
Al repartiment de llocs a la Comissió Europea, els dos grans grups, el Partit Popular Europeu i el grup Socialistes i Demòcrates, han donat una vicepresidència a Raffaele Fitto del partit feixista de Giorgia Meloni, Fratelli d’Itàlia.
Tot el que s’ha dit sobre el que realment representa Europa no treu gravetat a aquests fets.
Urgeix impulsar la lluita unitària contra el feixisme i l’extrema dreta en conjunt, per tot arreu. La recent declaració de World Against Racism and Fascism (“London Calling: crida a l’acción global contra el racisme i el feixisme”) s’ha de respondre àmpliament. I com diu aquesta crida, la lluita contra l’extrema dreta ha d’anar de la mà de l’oposició a tota mena de racisme.
La lluita àmplia que cal no es basarà en un rebuig de fons de tota la idea d’Europa; intentar limitar una lluita essencial com aquesta a les persones que comparteixen una visió ideològica determinada seria sectarisme i només portaria a la nostra derrota. Per tenir èxit, la lluita contra el feixisme i el racisme s’ha de basar en punts de consens de mínims; el racisme i el feixisme són una amenaça col·lectiva i els hem de fer front, conjuntament.
Però en aquest consens, si no pot incloure un rebuig explícit a tot allò que representa Europa, tampoc no pot incloure una visió mitificada, edulcorada —falsa— d’Europa. Encara menys, ara que diferents dirigents de l’extrema dreta europea estan deixant enrere el seu “euroescepticisme” per reconèixer les oportunitats que els ofereix la UE.
Internacionalisme
Pel que fa a l’esquerra anticapitalista (o més àmpliament allò que se solia anomenar l’esquerra “transformadora”), aquesta hauria d’assumir que “Europa” no representa l’internacionalisme, el progrés, etc.
Però, encara menys, ha de revertir en un nacionalisme local, defensant la sobirania nacional espanyola, italiana, grega, o el que sigui, davant d’una UE que es titlla d’alemanya. (Sí que cal donar suport, en diferents casos, al dret a l’autodeterminació dels països petits, però això es pot i s’ha de fer des d’una visió internacionalista, no sobre la base d’una ideologia nacionalista.)
El problema és el capitalisme, les diferents burgesies i els seus Estats (tinguem clar que no són “els nostres”, ni tan sols si som de famílies que porten generacions en aquest territori). Hem de rebutjar tant els seus Estats nacionals, com el projecte —que mai no acaba de quallar— de crear un super Estat europeu.
Hem de rebutjar tant el nacionalisme excloent de l’extrema dreta en un país o altre com el supranacionalisme europeu excloent; cal defensar l’internacionalisme de debò, que no es limita a les fronteres europees. Això vol dir rebutjar la visió falsa d’Europa com a model a seguir. Hem d’oposar-nos tant a les fronteres nacionals com a les europees; totes signifiquen la mort per a desenes de milers de persones.
A l’Estat espanyol significa prestar molta més atenció i establir més contactes amb els territoris i les poblacions del Magrib, així com, per descomptat, amb totes les persones migrades que viuen a l’Estat.
En resum, l’esquerra anticapitalista té molta feina. Ha d’establir uns principis molt ferms i clars, però també ha d’impulsar lluites àmplies, amb gent més diversa —idealment abastant el conjunt de la gent treballadora— contra el feixisme i el racisme, així com davant de les guerres, el canvi climàtic, etc.
Però cal enterrar per sempre la il·lusió que l’internacionalisme ho pot representar la UE. Hem de tenir clar que el nostre rebuig, tant a la Fortalesa Europa de tots els partits de l’establishment, com a l’Europa fatxa que intenta imposar l’extrema dreta, no pot ser una “Europa progre i inclusiva”, perquè la mateixa definició d’Europa com a continent, llar dels valors humanitaris, etc., es basa en una mentida.
