Marx21
Davant els anuncis d’aranzels per part de Donald Trump, el Govern espanyol ha respost amb la campanya publicitària: “Els nostres valors no estan a la venda. Els nostres productes, sí”.
“Això és Espanya, un gran país”, declaren, “un país que produeix, que investiga, que cultiva, que fabrica…” Afirmen: “Seguirem exportant a tothom el que avui és Espanya… El que no vendrem mai són els nostres valors, ni els nostres principis.”
Conclouen aquest al·legat nacionalista dient: “Compra el teu. Defensa el nostre”.
Després de dècades de retòrica a favor de la globalització econòmica, de fronteres obertes (a mercaderies, no a persones!), en resum, del consens neoliberal de globalització capitalista, ara ens vénen amb això. El Govern més progressista de la història promou un ranci nacionalisme econòmic.
No és l’únic gir estrany que veiem a la crisi multifacètica actual.
A EUA hi ha dirigents sindicals donant suport als aranzels de Trump. A Alemanya, va aparèixer un nou partit “d’esquerres”, escindit de la versió alemanya d’Esquerra Unida, que ha assumit el discurs racista sobre la migració i el refugi. Sobre Ucraïna, una part important de l’esquerra, fins i tot de l’esquerra radical, se situa al mateix costat que l’OTAN; i una part més petita dóna suport al líder autoritari rus, Putin (i s’excita amb el poder imperialista creixent de la Xina).
Davant de tot això, és essencial orientar-nos millor, i a partir d’aquí, lluitar pel que realment és “allò nostre”, els interessos de les persones de baix.
Repassem diferents facetes de la crisi actual i mirem com podem i hem de respondre.
Aranzels
Poc després d’assumir el poder, Trump va començar a anunciar la imposició d’aranzels. El 2 d’abril de 2025 va anunciar un ampli ventall d’enormes aranzels, fins i tot contra els seus aliats propers com la Unió Europea, Japó o Corea del Sud. Ja havia anunciat aranzels contra Canadà i Mèxic al febrer.
Hi ha aspectes anecdòtics, com la manera com l’anunci dels aranzels, i després el de la seva suspensió tempo ral, ha permès als seus amics oligarques guanyar milers de milions de dòlars, mitjançant la venda i la compra d’accions en els moments correctes (amb l’ajuda d’algun post per part de Trump a la seva pròpia xarxa social).
Més en general, hi ha una tendència de veure tot això com una bogeria individual del President actual, quan en realitat els seus actes responen als interessos de la classe dirigent del seu país. (En altre article s’explica el mateix sobre el genocidi impulsat per Netanyahu.)
El nostre company a Gran Bretanya, Alex Callinicos, ha explicat que “l’agost de 1971, durant la primera gran crisi mundial causada pel declivi econòmic d’Estats Units, el president Richard Nixon va trencar el vincle entre el dòlar i l’or.” De la mateixa manera, les accions de Trump reflecteixen una potència imperialista en relatiu declivi, que ha de recórrer a la força bruta per tal de mantenir-se amb la seva capacitat econòmica com a tal.
És cert que les declaracions de Trump reflecteixen les seves manies personals i la seva arrogància, però la irracionalitat més important no és al cap, sinó al mateix sistema.
Aquesta irracionalitat comporta problemes. Trump va aconseguir que alguns dels homes més rics del món acudissin (i van fer grans contribucions) a la seva presa de poder. Però molts s’enriqueixen en part mitjançant negocis amb la Xina i poden patir els efectes dels aranzels.
Aquesta contradicció entre els horribles oligarques amb idees reaccionàries però importants interessos econòmics, i els seguidors de Trump que són simplement visceralment racistes, es comenta en un altre article.
En tot cas, hem d’entendre que les extremes dretes sempre contenen moltes contradiccions, si no hi ha un moviment fort en contra, les poden superar.
En aquest cas, hem de plantejar què hem de fer davant dels aranzels.
Defensem el nostre
No cal dir que ens sobren motius per odiar Trump, i seria temptador donar suport a la imposició d’aranzels contra productes d’Estats Units, com ha amenaçat la UE. Seria un greu error.
En una guerra comercial, s’apliquen molts dels mateixos principis que davant una guerra militar. Hem d’insistir que l’enemic principal (repetim, no l’únic enemic) és a casa nostra. No ens hem d’alinear amb la “nostra” classe dirigent. No tenim interessos en comú amb els que ens exploten.
Diuen “Compra el teu”. Cap persona que llegeixi aquest article serà propietària d’una fàbrica, d’una empresa alimentària… L’enorme majoria del que comprem el produeixen empreses que pertanyen a un o altre país, mitjançant l’explotació laboral en un o diversos països. No tenim cap motiu per afavorir els explotadors d’un país per sobre del d’un altre.
Fem una excepció, per descomptat, per a l’apartheid israelià, amb el que sí que exigim que no es faci cap negoci. Però es veu que, a diferència dels aranzels, el genocidi en marxa a Palestina, amb més de 50 mil morts, no ha motivat cap campanya publicitària per part del govern espanyol. Veiem de nou que tenen més interès a defensar els beneficis de les empreses espanyoles que en acabar amb la matança.
Així que sí, hem de defensar el que és nostre, la nostra gent. I la nostra gent és la gent explotada a les empreses espanyoles, i també a les empreses d’EUA o la Xina, o on sigui. Són les persones treballadores de diferents països les que perdran —perdrem— la feina si els aranzels provoquen una recessió.
Les persones amenaçades pel genocidi a Gaza, o el conflicte al Congo, també són la nostra gent. També ho són les persones del Senegal o Gàmbia que han hagut de migrar perquè el canvi climàtic o el deute extern ha destrossat la seva manera de viure.
Els que no són dels nostres són els multimilionaris, els que exploten, els que evadeixen impostos, i els que ara intenten fer que ens preocupem per mantenir els seus beneficis.
La defensa del que és nostre no passa per comprar productes espanyols, sinó per combatre el sistema que només beneficia els rics.
Guerres
Tant les guerres comercials com les guerres militars imperialistes són conflictes entre sectors de la classe dirigent, que es barallen per obtenir la majoria dels beneficis provinents de l’explotació de la gent treballadora i dels recursos del planeta.
Com hem comentat, en tots dos casos, hem de tenir clar que cap sector de la burgesia defensa els nostres interessos. Allò que els dirigents europeus intenten vendre’ns com “l’interès nacional” són els seus interessos de classe.
De la mateixa manera, quan els dirigents de Rússia o la Xina xoquen amb EUA o la UE, ho fan per defensar els interessos de les classes dirigents dels seus països respectius, no en nom d’algun “antiimperialisme”. Rússia i la Xina també són potències imperialistes, a un nivell o altre.
Ara, davant de la campanya a favor d’augmentar la despesa militar a Europa, hem de tenir tot això present. Qui a l’Estat espanyol retalla els serveis socials per dedicar diners a la guerra, alhora que fa favors als superrics i a les grans empreses, no són Putin i Xi Jinping, sinó el govern espanyol. Els dirigents de Rússia i la Xina, és clar, apliquen les mateixes polítiques contra les seves classes treballadores.
Així que ens hem d’oposar totalment a l’augment de la despesa militar espanyola, i europea en general. Aquestes setmanes s’han multiplicat les declaracions i els manifestos en contra d’aquesta despesa. Ara cal convertir aquest rebuig verbal en una campanya unitària i combativa, que combini el rebuig al militarisme com a tal amb l’exigència d’una inversió més gran en les necessitats socials.
Contra el racisme
Això ha d’anar lligat a la lluita contra l’extrema dreta. Els ultres s’alimenten de la desesperació —la pobresa, la manca d’habitatge assequible…— i intenten culpar les persones migrades, o racialitzades en general.
Recordem que aquest any marca els 600 anys de la presència del poble gitano a la península ibèrica, però aquest poble pateix racisme i l’extrema dreta també els tracta com els “altres”, no com a part del seu mític “nosaltres” (blanc, hetero, monocultural… mononeural).
Part del problema és que no es tracta només de l’extrema dreta. Tots els governants de la Unió Europea —des de la feixista Giorgia Meloni fins a Pedro Sánchez— han pactat una sèrie de mesures que criminalitzen encara més les persones migrades i refugiades. Han subcontractat la repressió mortal a països com Líbia, dividit entre senyors de la guerra, o Egipte, actualment sota Al Sisi, aliat d’Occident la dictadura del qual és igual de brutal que la de Pinochet.
Un cop dit això, la pujada de l’extrema dreta ha reforçat aquest gir racista per part dels partits institucionals.
Així que l’esquerra conseqüent ha de lluitar en dos fronts relacionats. Hem d’impulsar la màxima unitat possible en la mobilització contra l’extrema dreta. Però també hem de combatre les polítiques racistes i insistir en la necessitat de rebutjar els controls de migració i obrir les fronteres.
De fet, són tres fronts, perquè tot això és producte del capitalisme, i en última instància, no podrem posar fi al racisme i al feixisme si no acabem amb el sistema actual, per establir una societat realment socialista, basada en la democràcia de base i el rebuig contra tota opressió.
Clima
El problema del caos climàtic és cada cop més greu. Però els dirigents del món continuen sense prendre les mesures necessàries. Ara les coses empitjoren encara més en el context de la tensió militar.
Davant d’això, hem de continuar exigint la reducció en les emissions de gasos hivernacle, amb mesures generals, però també amb demandes immediates, com ara prohibir els jets privats dels multimilionaris, o millorar i fer gratuït el transport públic.
També hem d’advertir contra falses “solucions”. L’hidrogen verd no és una font d’energia, sinó una manera molt ineficaç de continuar amb el model energètic dels combustibles fòssils. D’altra banda, la construcció de nous reactors nuclears comportaria moltes tones més de residus radioactius perillosos, que durarien milers d’anys, quan encara no s’ha trobat una solució per als residus dels reactors ja construïts.
L’única manera de tallar les emissions i frenar el canvi climàtic és un canvi radical en el sistema productiu. I la manera més realista d’aconseguir-ho és mitjançant un canvi radical en el model social; acabar amb el capitalisme.
Contra el capitalisme
Com s’ha comentat repetidament, aquests problemes tenen l’arrel comuna al sistema capitalista.
Però no derrotarem el capitalisme amb unes declaracions i demandes abstractes. Faran falta lluites reals dutes a terme per persones reals, i ara mateix la majoria de la població no s’identifica com a anticapitalista.
Així que, davant de la guerra, el feixisme, el canvi climàtic… cal construir moviments amplis, formats per persones i sensibilitats diverses, per lluitar per canvis concrets.
Però també cal que més persones entenguin que no n’hi ha prou amb unes petites reformes, que cal el canvi sistèmic.
Tant a la construcció dels moviments amplis com als debats dins d’aquests moviments, el paper d’una esquerra conseqüent —és a dir, marxista i revolucionària— és clau.
La millor manera d’evitar que aquests moviments es converteixin en simples titelles dels partits reformistes, o acabin aïllant-se mitjançant la puresa sectària, és l’existència d’activistes dins del moviment que treballin per la lluita unitària, alhora que vagin explicant la necessitat d’un canvi revolucionari.
En això estem al grup Marx21. Suma’t al grup si comparteixes aquesta visió.
Veure també:
