#NiOTANniPutin · Contra tot imperialisme
No a la despesa en guerra!
Marx21
El perill d’una tercera guerra mundial —cosa que segurament comportaria la destrucció de la societat humana tal com la coneixem— s’acosta cada cop més.
Però lluny d’intentar evitar-la, els dirigents del món promouen el bel·licisme cada cop més.
Aquest impuls vers la guerra s’expressa, entre d’altres, sota la forma d’un augment de la despesa militar, i de manera especial la dels Estats europeus.
L’any 2014, els Estats membres de l’OTAN van acordar incrementar la despesa militar fins al 2% del PIB. El govern espanyol actual diu que assolirà aquesta xifra l’any 2029.
Però ara Donald Trump, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, i altres líders parlen de pujar-ho encara més, fins al 5% o més de la producció interior de cada país. I diuen obertament que això significaria retallades socials, atacs a les prestacions socials, tancaments d’escoles i hospitals…
Intenten justificar aquesta carrera armamentística amb la creixent perillositat del món.
A l’atac rus contra Ucraïna i al genocidi infligit contra el poble palestí, hem de sumar una infinitat d’altres conflictes que no arriben als titulars, com el de l’est del Congo.
Però tots aquests conflictes van començar molt abans de la primera bomba. I part del rerefons és precisament aquest militarisme que els dirigents europeus, des del socialdemòcrata Pedro Sánchez fins a la feixista Giorgia Meloni, estan impulsant.
La guerra a Ucraïna no s’entén fora del context de l’extensió de l’OTAN cap a l’est, i l’intent (fallit) de la classe dirigent d’Estats Units d’erigir-se com el poder hegemònic sobre tot el planeta.
L’atac genocida israelià no va començar el 7 d’octubre de 2023, sinó que forma part d’una agressió colonialista que va començar fa més d’un segle, amb el suport de diferents potències imperialistes.
Els conflictes a diferents parts del continent africà no són fruit de xocs “ètnics” o “tribals” locals, sinó que els grups directament enfrontats gairebé sempre reflecteixen rivalitats entre potències imperialistes —França, EUA, Xina…— pel control de les enormes riqueses d’Àfrica.
Tot això és de coneixement força general dins de l’esquerra i els moviments socials. Per què, doncs, no estem veient un fort ressorgiment del moviment antiguerra?
Aquí és útil comparar la situació actual amb la què es va viure fa més de dues dècades, davant de la invasió de l’Iraq.
El “no a la guerra” de 2003
El 15 de febrer de 2003, es va celebrar la que llavors va ser la mobilització política internacional més gran de la història. Desenes de milions de persones es van manifestar contra l’amenaça d’invasió de l’Iraq —impulsada per Bush, Blair i Aznar—, a 600 ciutats de tot el món.
Com sempre, algunes veus van treure importància a la mobilització: després de tot, no es va aconseguir impedir la guerra. Però les accions polítiques no es poden jutjar de manera tan mecànica i simplista. Milions de persones es van polititzar per primer cop en aquestes protestes, que van continuar durant mesos, fins i tot anys. Van ser un avís als poderosos. El New York Times va declarar que hi havia dues superpotències al món, EUA i “l’opinió pública mundial”.
A l’Estat espanyol, gràcies a aquesta consciència antiguerra —es va estimar que el 90% de la població s’oposava a la guerra— l’atemptat de l’11 de març de 2004 no es va traduir en una gran onada islamòfoba, com sí que va passar a EUA després de l’11S de 2001. En comptes d’això, centenars de milers de persones van sortir al carrer de manera espontània, amb el crit “les bombes de Bagdad cauen a Madrid”, assenyalant la culpa d’Aznar i provocant la caiguda del poder del PP.
No obstant això, convé recordar que, fins i tot aleshores, alguns sectors dels moviments antiglobalització —sobretot figures associades amb el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, amb el diari Le Monde Diplomatique, o el moviment ATTAC…— es van oposar a la convocatòria d’aquesta gran jornada antiguerra. No volien una protesta centrada en el “no a la guerra”, insistint que calia parlar d’una llista de temes, com el deute dels països pobres, les regles del comerç internacional… Si haguessin prevalgut les seves tesis, aquesta protesta massiva simplement no hauria tingut lloc.
I el “no a la guerra” avui?
És evident que avui estem davant d’una situació molt diferent.
L’any 2003, molts governs europeus —com els de França, Alemanya…— es van oposar a la invasió de l’Iraq. A l’Estat espanyol, el PSOE, els sindicats majoritaris, fins i tot gran part de la premsa de masses… van donar suport a les protestes antiguerra.
Avui, les veus oposades al genocidi contra Gaza i contra l’escalada bèl·lica a Ucraïna són més limitades i sovint equívoques.
Internacionalment, fins i tot sectors de l’esquerra revolucionària insisteixen a veure la guerra d’Ucraïna com a simplement una agressió russa contra un país veí més feble, sense voler reconèixer que Ucraïna depèn d’un suport massiu, en diners i armes, d’Europa i EUA. De fet, no és només un conflicte local, sinó que forma part del xoc entre diferents blocs imperialistes. D’això, n’hem parlat molt, assenyalant que es tracta d’una “guerra proxy”: ara fins i tot el responsable d’exteriors de Trump reconegut aquest fet.
A Alemanya, encara és pitjor: gran part de l’esquerra alemanya —des del partit social demòcrata i els verds fins a molts sectors de Die Linke, partit germà d’Esquerra Unida/Sumar— no només dona suport al paper de l’OTAN a Ucraïna, sinó que recolza activament el militarisme israelià.
No és la primera vegada que una gran potència utilitza l’opressió vers un petit país per justificar els seus interessos imperialistes.
Gran Bretanya ho va fer el 1914 quan va entrar a la Primera Guerra Mundial, afirmant que defensava la “pobre petita Bèlgica” davant una invasió alemanya. EUA van afirmar donar suport als drets nacionals del poble kurd, en crear la “zona d’exclusió aèria” al nord de l’Iraq a partir del 1991 i donar suport a la creació dels territoris autònoms kurds, i donar suport a “Rojava” després de la revolució de 2011 a Síria. Mai no els ha importat ni els importa la població del país petit, i així ho demostra ara Trump, en decidir que els seus interessos queden més ben servits fent un tracte amb Putin.
Cada cas és diferent, és clar, però davant dels conflictes entre potències imperialistes, podem i hem d’orientar-nos amb l’argument de Karl Liebknecht, revolucionari alemany i company de lluites de Rosa Luxemburg: “l’enemic principal és a casa”. Tinguem clar que va dir “l’enemic principal”, no pas l’únic.
El que significa avui dia és que un moviment antiguerra dins d’un país de l’OTAN, la principal força bèl·lica del món, no pot simplement denunciar Rússia i Putin. El seu primer deure és oposar-se al militarisme del seu costat. Això sí, sense justificar en absolut el bel·licisme rus.
Ara mateix, aquest rebuig al militarisme passa per oposar-nos a la despesa militar.
I el govern més progressista…?
Hi ha diferents càlculs, però totes les fonts coincideixen que la despesa militar de l’Estat espanyol ha augmentat enormement en els darrers 5 anys.
El 2019, just abans de formar el govern de coalició del PSOE i Podemos, la despesa militar de l’Estat espanyol —segons l’OTAN— representava el 0,9% del PIB, uns 11 mil milions d’euros. Quan va acabar el mandat, l’any 2023, l’havien augmentat a més de 17 mil milions d’euros, l’1,3% del PIB. L’última xifra oficial —la del 2024, ara amb el govern del PSOE i Sumar— està en gairebé 20 mil milions d’euros. Pedro Sánchez ha presumit d’aquestes xifres, criticant Mariano Rajoy per haver gastat menys en “defensa”, i insistint que la despesa en armes ha de continuar creixent.
Està bé que Podemos i Sumar critiquin ara l’augment del pressupost militar, però com s’ha comentat, Podemos va formar part del Govern que va fer augments enormes en aquesta despesa, i Sumar ha seguit en la mateixa línia.
D’altra banda, és un acudit dolent que Pedro Sánchez insisteixi que gastar més en armes no afectarà la despesa social. Hi ha moltes necessitats socials que ara no es cobreixen: cada vegada hi ha més pobresa, cada dia es desallotgen més famílies de casa seva, hi ha llistes d’espera als hospitals…
Si realment hi ha milers de milions d’euros en diners públics disponibles, s’haurien de gastar en coses així, no pas en la guerra.
I no n’hi ha prou que els partits d’esquerres facin els seus discursos al Congrés i amb els seus tuits, haurien de contribuir a les lluites perquè es faci el correcte.
Contra la despesa militar
És urgent plantar cara —amb l’organització i la mobilització— davant d’una possible conflagració nuclear, i l’amenaça més immediata d’un augment enorme en la despesa militar, amb les retallades socials consegüents.
Com ho podem fer?
Afortunadament, les últimes setmanes, grups i organitzacions antiguerra de tota mena a Catalunya, després de diverses reunions, han consensuat el manifest “No a la despesa militar, el bel·licisme i el militarisme”.
Aquí declaren:
“Les entitats sotasignades iniciem una campanya contra la despesa militar, considerant que un augment en els pressupostos de defensa comportarà retallades en tots els àmbits de les despeses socials: salut, educació, pensions, serveis socials i en la millora d’un treball digne. A més, l’augment de la despesa militar no ens dóna més seguretat, sinó que comporta més probabilitat de guerra oberta.”
Fa tres anys que massa activistes d’esquerres accepten com a animal de companyia “antiimperialista” l’exigència que l’OTAN armi al màxim Ucraïna a la guerra davant Rússia. No hi ha indicis que els arguments els facin canviar d’opinió. Tot i això, ara els governs europeus, l’espanyol inclòs, es plantegen implementar brutals pujades en la despesa militar, que comportaran brutals retallades socials, com s’ha comentat aquí i com consta al manifest.
Aquí no hi ha arguments sobre el paper suposadament defensor dels drets nacionals de l’OTAN.
Cal escollir: es dona suport a la carrera armamentística, amb les retallades socials resultants, o es rebutja la lògica militarista i la guerra.
Sens dubte, seria excel·lent que milions de persones s’oposessin a la guerra per motius ètics, per la solidaritat internacional, fins i tot (per què no?) per compartir l’anàlisi marxista de l’imperialisme.
Però els moviments importants poques vegades sorgeixen a causa de principis abstractes. I cal dir que la gent treballadora i pobra té tot el dret del món a defensar els seus sistemes de salut, les seves escoles, els seus salaris i pensions, davant de governs que prefereixen dedicar la despesa pública a matar persones en altres països.
Si s’aconsegueix articular un moviment real i ampli que impliqui el moviment sindical, veïnal, etc., en defensa dels serveis socials davant de la despesa militar, seria un entorn molt obert als arguments més generals davant del militarisme i l’imperialisme: sobre Palestina, sobre Ucraïna, sobre el Congo…
Així podrem demostrar a la pràctica el nostre internacionalisme, la nostra solidaritat amb el poble palestí, amb la gent d’Ucraïna i Rússia, amb els pobles del centre d’Àfrica i la resta del món. Però el punt de partida no són les teories sinó la construcció de moviments reals i amplis.
