Alex Callinicos
El que està passant a Ucraïna no és només una lluita nacional contra Rússia. És una “guerra proxy” entre potències imperialistes.
Per estrany que sembli, els partidaris de la “guerra proxy” de l’OTAN contra Rússia tendeixen a negar que es tracta d’una “guerra proxy”, una guerra per delegació. Hi ha excepcions. Leon Panetta, director de la CIA amb Barack Obama, va reconèixer al març: “És una guerra proxy amb Rússia, ho diguem o no”. Però els governs occidentals i els seus apologistes encara ho neguen.
La raó principal que donen és que Rússia està sent combatuda per les forces del govern ucraïnès, amb un important suport popular. De vegades diuen coses com, “anomenar això una guerra de poder nega la capacitat d’actuar dels ucraïnesos” i els redueix a titelles d’Estats Units.
El problema potser és en part la mateixa paraula “proxy”, que significa una persona que actua en nom d’una altra. Durant la Guerra Freda, EUA sovint van acusar tal o qual moviment comunista al Tercer Món de ser un “proxy” de Rússia. La implicació era que només eren titelles de la Unió Soviètica. Però els fets van demostrar que en realitat diversos moviments nacionalistes, cadascun amb els seus propis objectius i interessos, estaven fent servir la mateixa ideologia estalinista.
Per exemple, a la segona meitat de la dècada de 1970, el règim comunista del Vietnam va lliurar guerres contra dos règims comunistes més, a Cambodja i la Xina. Un exemple genuí de proxy, o substitut, en el sentit utilitzat per EUA a la Guerra Freda, serien els exiliats de dretes organitzats i armats per la CIA en l’intent d’invasió de Cuba el 1961.
A la seva manera, la resistència ucraïnesa a la invasió russa mostra la contínua vitalitat del nacionalisme com a força mobilitzadora. Però les lluites nacionals encara es desenvolupen en el context d’un sistema imperialista dominat per potències capitalistes rivals que utilitzen estats més petits per a les seves pròpies finalitats.
La Guerra Freda mostra com això condueix a guerres proxy. Al juliol de 1950 va començar la Guerra de Corea quan el Nord liderat pels comunistes va envair el Sud dominat per Occident.
Kim Il-sung, el líder de Corea del Nord, estava ansiós per reunificar la península de Corea. Però necessitava el suport de la Unió Soviètica de Stalin, que ho havia posat al poder en primer lloc.
Segons el fascinant estudi de Shen Zhihua, Mao, Stalin i la Guerra de Corea, Stalin finalment va accedir a la invasió. Esperava obtenir accés als ports del sud de Pusan i Inchon.
També va pensar que Estats Units probablement no intervindrien però que, si ho feia, el nou règim comunista a la Xina s’enduria la pitjor part de la guerra. Stalin desconfiava del líder xinès Mao Zedong i creia que una confrontació amb EUA a Corea faria que la Xina fos més fàcil de controlar.
De fet, Estats Units sí que hi va intervenir, igual que la Xina. Van lluitar entre si fins a quedar empatats, i es va confirmar la partició de Corea que continua fins avui.
La Unió Soviètica havia lliurat una guerra proxy amb EUA: va evitar una Tercera Guerra Mundial en fer que lluitessin els exèrcits nord-coreà i xinès. Stalin va utilitzar Kim i Mao, encara que tots dos també eren actors independents amb les seves pròpies motivacions ideològiques i interessos econòmics i geopolítics. Una cosa semblant està passant avui.
El president ucraïnès Volodymyr Zelensky i el seu règim representen un projecte nacionalista particular i lluiten per la independència d’Ucraïna. No obstant això, EUA i els seus aliats els estan recolzant —segons el Financial Times, amb “de vuit a 10 vols de càrrega cada dia, la majoria enviats per EUA, que transporten armes cada vegada més pesades per valor de centenars de milions de dòlars”— pels seus propis interessos.
El secretari de defensa nord-americà, Lloyd Austin, va explicar la setmana passada l’objectiu d’EUA: “una Rússia debilitada fins al punt que no pugui fer coses com envair Ucraïna”.
Així que aquesta no és només una lluita nacional entre Ucraïna i Rússia. També és un conflicte entre potències imperialistes. Negar-se a reconèixer això condueix a una subestimació dels perills.
William Burns, l’actual director de la CIA, va advertir recentment: “Atesa la possible desesperació del president Putin i els líders russos, atès el revés que han enfrontat militarment fins ara, cap de nosaltres no pot prendre a la lleugera l’amenaça que representa un possible recurs a armes nuclears tàctiques o armes nuclears de baixa potència”. Les guerres proxy són dolentes, però una guerra interimperialista total seria infinitament pitjor.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la web de la nostra organització germana a la Gran Bretanya.
Foto: Un comboi militar de l’OTAN amb sistemes de míssils terra-aire Patriot entra a Eslovàquia en resposta a la invasió russa d’Ucraïna; subratlla així que es tracta d’una guerra proxy. Font: https://mobile.twitter.com/DGLC_KL
