Xoán Vázquez
“Cada 40 dies una llengua desapareix del planeta Terra”, a aquesta frase inclosa als crèdits finals de la pel·lícula Kneecap es podria afegir “…i amb ella mor una manera de veure el món”.
I és que la pel·lícula ens parla de resistència cultural davant de l’assimilació i ens mostra una cultura irlandesa molt allunyada dels fulletons turístics.
Kneecap és una pel·lícula que explica la història de l’origen del grup irlandès de hip-hop del mateix nom i on els components del grup interpreten versions semifictícies d’ells mateixos.
Sis premis a la 27a edició dels BIFA (British Independent Film Awards), diverses nominacions als premis BAFTA i un premi al festival de Sundance demostren, segons un dels seus components, que es poden fer coses en irlandès amb la màxima qualitat.
La trama, amb els tres integrants del grup com a protagonistes, segueix la lluita en curs pels drets de l’idioma irlandès i, fonamentalment, pel finançament perquè s’ensenyi l’idioma a les escoles.
Hi ha un moment a la pel·lícula que es pot veure un vídeo que mostra la manifestació del maig de 2022 a Belfast, quan 17.000 gaeilgeoirs (parlants d’irlandès) van ocupar els carrers per exigir reconeixement, respecte i drets lingüístics doncs, com deien els càntics dels manifestants, “Un país sense idioma és un país sense ànima”.
Però el seu compromís no es redueix a fer servir l’irlandès a les seves cançons. Es declaren classe treballadora i donen suport a la lluita antifeixista col·laborant en algunes campanyes de Stand up to Racism contra la ultradreta.
A les seves cançons, però sobretot a les seves actuacions, entonen càntics contra l’establishment i es burlen dels seus moralistes detractors unionistes i republicans que se senten ofesos per les seves lletres sobre drogues, sexe i precarietat laboral.
La policia i la presència militar anglesa també són objecte de les seves crítiques, tant al llarg de la pel·lícula associades a la tortura, com en les actuacions en què es projecten imatges de cotxes de policia cremant amb el lema “Anglaterra surt d’Irlanda” i culs amb el segell de la Unió Jack.
Reconeixen que la música és provocativa, però és un mirall de la societat. En una entrevista a la revista The Face admeten que la seva música reflecteix les seves experiències viscudes com a joves en un context postconflicte i no dubten a afirmar que “Hi ha una manca de comprensió sobre els sistemes que sostenen la divisió de classes, el sectarisme i el racisme. Aquests sistemes donen suport als poderosos. Irlanda és multicultural. No és una Irlanda només per als irlandesos.”
El seu primer single publicat l’any 2018 titulat C.E.A.R.T.A. (dret) parlava essencialment de consumir drogues i divertir-se. Això, unit al fet que apareixien amb passamuntanyes (recordant així la lectura dels comunicats de l’IRA), eren de Belfast i que rapejaven en irlandès no van trigar a atraure l’atenció dels mitjans. El tema va ser retirat de la llista de reproducció de la radiotelevisió pública irlandesa
Les seves provocadores opinions han suscitat l’interès no només dels mitjans culturals, sinó també de figures polítiques com Jeremy Corbyn que els va entrevistar per a la plataforma Peace & Justice Project.
Com a impulsors del moviment Artistes Irlandesos per Palestina van parlar de l’afinitat entre Irlanda i Palestina com a projectes colonials en conflictes prolongats i van explicar que en alguns concerts es va presentar la policia abans del concert per advertir que no admetrien actituds agressivament pro-palestines.
Un any que per al grup va començar amb una pel·lícula premiada, nou disc i una reeixida gira no podia acabar altrament que guanyant un cas de discriminació per la decisió “il·legal” de l’exSecretaria de Negocis conservadora Kemi Badenoch de negar-los una beca de art. Kneecap van ser admesos inicialment per a una subvenció de 14.000 lliures abans que Badenoch rebutgés el finançament. El grup dividirà la subvenció entre dos grups comunitaris que treballen amb joves de classe treballadora catòlics i protestants.
