ES CA

Eric Fretz, militant de Marx21 USA, escriu des de Nova York sobre l’experiència amb l’alcaldia del progressista, Zohran Mamdani.

Aquest mes, en el 25è aniversari dels atemptats de l’11 de setembre, el decrèpit exalcalde republicà de dretes de la ciutat de Nova York, Rudy Giuliani, va arremetre amb comentaris racistes exigint que l’actual alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, no assistís a la cerimònia per ser musulmà i, per tant, responsable.

Aquell mateix cap de setmana, durant una convenció republicana ferotge i sense rigor fàctic, el vicepresident JD Vance va estar criticant Mamdani quan algú del públic va cridar “haurien de engegar-li un tret”, sense que hi hagués conseqüències ni objeccions des de l’escenari.

Aquests atacs perillosos i absurds no només demostren el racisme de l’extrema dreta, sinó també el temor que senten davant la creixent popularitat del “socialisme”, un gir cap a l’esquerra que va contribuir a l’elecció de Mamdani i que ell mateix ha ajudat a popularitzar encara més.

Mamdani és membre de l’organització socialdemòcrata Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) i va ajudar a demostrar que cada cop menys persones temen la paraula “socialisme”, encara que es va presentar com a candidat del Partit Demòcrata.

El seu programa no va ser revolucionari, però incloïa mesures com rutes gratuïtes d’autobusos, escoles bressol preescolars gratuïtes, plans a llarg termini per augmentar la quantitat d’habitatges, la congelació de lloguers per a certs inquilins i la creació d’unes quantes botigues de comestibles municipals per oferir una alternativa als supermercats que imposen preus abusius.

El missatge principal de Mamdani se centrava en l’assequibilitat per a la classe treballadora en una ciutat subjecta a la gentrificació, així com en un programa per gravar els ultrarrics de la ciutat per finançar aquests serveis. Tot i això, també és musulmà i defensor dels drets palestins, per la qual cosa es va enfrontar al racisme d’opositors finançats per sionistes nord-americans.

La seva clara victòria a la ciutat de Nova York demostra com el moviment propalestí ha transformat l’opinió pública local. La seva trajectòria en defensa dels drets LGBTIQ+ demostra que, malgrat el que ha sostingut el mainstream del Partit Demòcrata durant l’era Trump, no cal renunciar als principis per guanyar suport.

L’elecció de Mamdani va suposar un llamp d’esperança a l’Amèrica de Trump. Cal defensar-ho davant dels atacs de la dreta. Així mateix, l’esquerra socialista de Nova York ha de lluitar amb altres sectors per aconseguir les reformes positives que ell va prometre.

Tot i això, les concessions i promeses incomplertes que ja hem presenciat també evidencien les limitacions de la seva estratègia electoral i administrativa, i estan relacionades al fet que Mamdani juga dins de l’equip del Partit Demòcrata.

Una gran quantitat de persones es van oferir com a voluntàries per fer la campanya porta a porta a favor seu. Aquesta mobilització va tenir aspectes positius, però també va allunyar la gent —especialment la militància de la DSA, que van aportar gran part de la força activista— de les lluites al carrer i dels moviments socials, com ara l’organització de la resistència contra l’ICE a la ciutat.

Lamentablement, aquesta estructura de campanya no es va mantenir després de les eleccions, malgrat alguns intents en aquest sentit. Hi ha sectors dins de la DSA que consideren que el seu paper continua sent mobilitzar suport per a Mamdani —inclosa la defensa de qualsevol concessió que ell estimi necessària— en lloc de construir un moviment capaç d’impulsar les reformes malgrat les resistències i de lluitar de forma independent per objectius més ambiciosos.

Limitacions pressupostàries

Poc després d’assumir el càrrec, Mamdani va anunciar que l’alcalde anterior havia deixat la ciutat amb un dèficit pressupostari.

En conseqüència, va ordenar que cada agència municipal designés un “responsable d’estalvi” encarregat d’identificar retallades pressupostàries per valor de centenars de milions.

La major part de les propostes de Mamdani es finançarien parcialment mitjançant nous impostos als residents més adinerats. Només a la ciutat hi resideixen uns 400.000 milionaris, inclosos més de 100 mil-milionaris. No obstant, la ciutat de Nova York no té competències per crear nous impostos. Tot i les demandes, la governadora demòcrata de l’estat de Nova York, Hochul —qui es defineix a si mateixa com una “capitalista convençuda”—, es va negar a augmentar els impostos sobre la renda dels més rics.

La secció de la DSA a Nova York va intentar organitzar una manifestació sota el lema “Impostos als rics” a Albany, la capital de l’estat; no obstant, la iniciativa no va comptar amb el suport de Mamdani (ni d’Alexandria Ocasio-Cortez, AOC, la coneguda representant de Nova York i també membre de la DSA) i va tenir una participació decebedorament baixa.

L’alcalde va considerar necessari mantenir una relació cordial amb la governadora de cara a les negociacions. Al febrer, malgrat no haver aconseguit l’aprovació de l’anomenat impost, va brindar el seu suport electoral a Hochul, a diferència de la DSA.

Finalment, van acordar establir un impost sobre les segones residències (pied-à-terre) valorades en més d’un milió de dòlars, amb una recaptació estimada de fins a 500 milions anuals. Tot i que aquesta mesura és positiva, només representa una fracció dels 10.000 milions que Mamdani havia projectat recaptar mitjançant la iniciativa de “gravar a l’1 % en benefici del 99 %”.

Hi ha límits reals a allò que un càrrec executiu, com el d’alcalde, pot aconseguir per si mateix en una economia capitalista. Tot i això, l’estratègia d’intentar implementar polítiques socialistes mitjançant la gestió administrativa —i dins d’un partit burgès com el Demòcrata— agreuja aquests problemes.

Mamdani podria haver aprofitat la seva popularitat i el suport amb què comptava per construir un moviment que impulsés les seves reformes i fomentés la independència de classe, però va decidir no fer-ho.

La secció de la DSA a la ciutat de Nova York també aposta per triar candidats a través de l’estructura del Partit Demòcrata. Tot i que la direcció ha qüestionat la idea d’exigir rendició de comptes als seus representants electes, han sorgit sectors de militants de la DSA que comencen a expressar crítiques vers Mamdani en relació amb temes concrets.

Qüestions clau

Mamdani mai va dir que trencaria amb el capitalisme, només va prometre implementar certes reformes. És just examinar els temes que ha destacat i què ha passat, fins ara, amb les promeses.

Ja està ampliant les places gratuïtes de preescolar, una promesa amb el suport de la governadora de l’estat, Hochul, i els interessos empresarials perquè permet als pares treballar. Les places són limitades i cal millorar tant la qualitat de l’atenció com l’estabilitat del finançament, però és un pas en la direcció correcta. Encara no hi ha senyals de les rutes d’autobús gratuïtes.

Algunes reformes promeses no requereixen pressupost. Els sindicats de docents i activistes sobre l’educació es van oposar vehementment que anteriors alcaldes conservadors prenguessin el control del sistema escolar a les juntes escolars electes. Mamdani s’havia oposat durant molt de temps a aquest control per part de l’alcaldia, però en el seu primer dia com a alcalde va anunciar que el mantindria. També ha emprès accions legals per aturar un pagament únic a les i els ajudants de mestres —que tenen salaris insuficients—, mesura aprovada pel consell municipal i que compta amb el suport del sindicat.

Habitatge

Les i els llogaters van celebrar a principis d’aquest any que les persones novament nomenades per Mamdani per a la Junta de Directrius del Lloguer aprovessin una congelació de dos anys dels lloguers del milió d’apartaments amb lloguer regulat de la ciutat, complint així una promesa important.

El seu enfocament per construir més habitatges gaudeix de menys popularitat. En lloc de millorar l’habitatge públic existent i construir-ne més, l’alcalde col·labora amb promotors privats i el sector immobiliari per eliminar traves normatives.

També dóna suport a un important pla de demolició i reconstrucció en un enorme complex d’habitatge públic a la zona de Chelsea —recentment gentrificada—, cosa que transferiria l’habitatge públic a mans privades amb condicions de tinença menys segures. Vaig assistir a una concentració allà on les i els activistes inquilins estaven indignats que un autodenominat socialista pogués fer una cosa així.

L’alcalde va retirar el seu suport a un programa aprovat pel consell municipal que atorgava vals d’habitatge a persones sense llar allotjades en albergs, argumentant que la ciutat ja no s’ho pot permetre. L’ajuntament i els defensors de les persones sense llar ho han demandat perquè implementi aquesta mesura.

Defensar la policia?

Una prova clara del que pot fer un socialista en el marc d’un Estat capitalista és la gestió policial. Mamdani va enutjar molts dels seus partidaris al mantenir en el càrrec la comissionada de policia Jessica Tisch, una multimilionària conservadora.

En els sis anys transcorreguts des de les protestes per George Floyd, va passar de la consigna de retirar fons a la policia (“defund the pólice”) a defensar-la. Els seus plans per crear una “Divisió” de Seguretat Comunitària —encarregada de coordinar la prevenció de la violència i de proporcionar professionals de salut mental per intervenir en crisis psiquiàtriques— han quedat reduïts a una simple “Oficina” amb una fracció del pressupost i una plantilla mínima.

El cos policial sota la gestió de Mamdani (que manté el pressupost de 6.400 milions de dòlars) segueix enviant agents armats a situacions relacionades amb la salut mental i continua aturant de manera desproporcionada persones negres; a més, l’odiada unitat especial SRG segueix facilitant la tasca dels agents de l’ICE en fer fora manifestants dels carrers.

Àmbit laboral

Mamdani s’ha pronunciat durant anys a favor dels sindicats i de les persones treballadores explotades, però sembla mostrar-se menys receptiu en aquells aspectes on té més control.

Correctament, Mamdani va donar suport públicament als repartidors d’Amazon, que són classificats indegudament com a empleats de tercers. Amazon s’oposa a la Llei de Protecció del Repartiment (Delivery Protection Act), que continua sent objecte de debat.

La seva administració també va començar a aplicar lleis contra les pràctiques enganyoses en matèria de propines, cosa que va permetre que els repartidors de la ciutat rebessin 104 milions de dòlars en concepte de propines.

D’altra banda, ha canviat de postura respecte a la lluita “No More 24” (No més torns de 24 hores). Anteriorment, donava suport a les treballadores migrants —la majoria són dones— que s’oposaven als inhumans torns de 24 hores tenint cura de persones amb discapacitat als seus domicilis, pels quals només rebien remuneració per 13 hores.

Ara, com a alcalde, s’alinea amb les agències de cures i les companyies d’assegurances, que argumenten que pagar íntegrament dos torns de 12 hores desestabilitzaria perjudicialment el sistema d’atenció a causa de la manca de fons. Aquest col·lectiu de treballadores està indignat amb l’alcalde i amb la presidenta del Consell Municipal per haver incomplert les seves promeses i permetre que les conseqüències de la manca de finançament recaiguin sobre les treballadores del sector de cures més marginades i explotades.

Cal destacar que els contractes amb els principals sindicats d’empleats municipals vencen el proper any. Moltes persones dels sindicats van celebrar l’elecció d’un alcalde obertament favorable als sindicats; no obstant això, les que ara s’organitzen per a la campanya de negociació temen que les limitacions pressupostàries de la ciutat converteixin el procés en una àrdua lluita.

Militants de la DSA formen part de les lluites des de baix per exigir augments salarials substancials per a la gent treballadora més mal pagada. No obstant això, hi ha el temor que els enllaços de la direcció de NYC-DSA amb Mamdani obstaculitzin la mobilització necessària per a aquesta lluita. Les batalles dels sindicats municipals seran clau per avaluar “l’efecte Mamdani”.

Conclusió

Ningú no creu que els oponents de Mamdani haurien actuat millor en cap d’aquestes qüestions; és probable que haguessin estat pitjors. Però cal exigir més.

Em va alegrar escoltar Mamdani dir en el seu discurs d’acceptació: “Em vaig postular com a socialista democràtic i governaré com a socialista democràtic”. No obstant d’això, n’hi ha pocs indicis… llevat que es refereixi que els socialdemòcrates tradicionalment ataquen la classe treballadora quan ocupen càrrecs públics en temps de dificultats econòmiques.

Però hi ha una altra via.

Avui dia, a Estats Units, Trump i les seves polítiques són cada cop menys populars. Tot i això, el Partit Demòcrata també és vist negativament com a part d’un statu quo inoperant. L’extrema dreta exerceix una influència perillosa a nivell nacional, però alhora més persones tenen una percepció positiva d’alguna forma de “socialisme”.

És un bon moment per exposar amb claredat arguments socialistes positius i per començar a construir una alternativa que ofereixi esperança davant del sistema bipartidista.

Figures com Mamdani i AOC van simbolitzar el rebuig a les i els demòcrates vinculats a les grans corporacions, però alhora els van donar suport i van reintegrar els sectors progressistes al Partit Demòcrata, qualificat —amb raó— com el cementiri dels moviments socials.

En última instància, el canvi real sorgeix de la participació massiva, no simplement de triar determinades figures, per molt eloqüents i capaces que siguin, com és el cas de Mamdani. Això no obstant, les eleccions i els moviments poden reforçar-se mútuament si s’articulen sobre una base de classe. Ja ho veurem. És possible que la gestió de Mamdani a Nova York ens brindi més marge per organitzar-nos, però això requerirà participació activa, no una actitud passiva en espera del que facin els líders.

Si no lluitem i l’alcalde es veu obligat a aplicar mesures d’austeritat, correm el risc de desacreditar la idea del “socialisme”, tal com va passar quan anteriors alcaldes demòcrates van aplanar el camí als republicans, o com va passar quan la decepció amb el president Biden va facilitar el retorn d’un Trump encara més extremista per a un segon mandat. Si no oferim una alternativa que inspiri esperança, l’extrema dreta buscarà omplir aquest buit.

L’elecció de Mamdani va generar expectatives d’assolir una majoria. El desafiament actual consisteix a mantenir vives aquestes expectatives i evitar que la lleialtat hi condueixi a una rebaixa de les aspiracions de l’esquerra. L’esquerra socialista revolucionària ha de lluitar amb altres sectors per reformes reals, plantejant alhora qüestions de classe i defensant la necessitat d’un canvi més profund a la nostra societat.