ES CA

Dani Bravo
Avui, dimeces 23 de setembre, s’han convocat accions d’urgència en protesta pel desnonament de Mari Carmen a Madrid i pels darrers desnonaments que també hem viscut a Barcelona.

Per exemple, a Barcelona, ​​dilluns passat, es va executar el desnonament de Silvia. També hem sabut que, tristament, una companya de L’Hospitalet, a qui van desnonar fa unes setmanes, s’ha llevat la vida.

Tot això està posant de relleu que el Govern espanyol realment no està fent el que hauria de fer per aturar aquests desnonaments. Fa mesos que els sindicats d’habitatge porten temps amb una proposta que frenaria tots aquests desnonaments, però el Govern ni tan sols ha volgut tramitar-la.

Encara que sabem també que els qui hi són al darrere són els fons voltors, els rendistes i els especuladors. Avui es cantava a la concentració de Barcelona: “Rendistes culpables; governs responsables”, i a més “No són suïcidis, són assassinats”.

Les manifestacions d’avui, a diferents llocs, han estat molt nombroses per haver estat convocades espontàniament. Estan recollint la ràbia d’un moviment per l’habitatge, una classe treballadora que ja no pot més.

Ràbia

Realment ens juguem molt els propers mesos. Es preveu una onada de desnonaments que continuarà venint si no s’aproven les lleis per protegir les i els llogaters. El Govern, insistim –el “Govern més progressista de la història”– les té sobre la taula i no està fent el que hauria de fer per aprovar-les.

A la concentració davant de la Delegació de Govern a Barcelona hem estat prop de dues mil persones. A Madrid, es parla de més de 10 mil persones a la protesta davant de l’àtic d’Ayuso. Hi ha a més convocatòries a moltes més ciutats. És clar que està sent quelcom potent.

A partir d’ara, el moviment ha de sortir reforçat. Hi ha ara mateix molta ràbia, moltíssima ràbia, hi ha ganes de lluitar i cal organitzar-se. Cal reforçar els moviments de vivenda. Cal pressionar el Govern, sí o sí.

Perquè l’únic que pot salvar el Govern de Sánchez d’un daltabaix a les properes eleccions és fer el que li toca i solucionar el problema de l’habitatge. Perquè això està a la seva mà; si volguessin, ho podrien fer.

I no ho faran si no senten la pressió als carrers i l’amenaça d’una vaga general, que es comença a plantejar en alguns territoris.