Héctor Puente Sierra va parlar amb Andy Brown sobre la revolució i la contrarevolució a la Guerra Civil Espanyola.
Andy Brown (AB): Per què és tan significativa la Guerra Civil Espanyola per a l’esquerra?
Héctor Puente Sierra (HSP): La dècada de 1930 va tenir moltes similituds amb l’actualitat. Va ser una dècada de crisi i polarització social, una dècada en què els feixistes van arribar al poder.
Però aquesta és només una part de la història. També va ser una dècada de lluita obrera i revolució.
El resultat —la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, el terror de l’estalinisme— va ser conseqüència de la derrota de l’esquerra.
I, fonamentalment, de la derrota de la Revolució espanyola, que fou la revolució social més profunda des de la Revolució Russa del 1917.
Mentre que la contrarevolució a Rússia va sufocar les aspiracions que hi havien sorgit, la Revolució espanyola va plantejar la possibilitat d’un nou auge revolucionari. Va ser increïblement significativa.
AB: Per què la classe dirigent considerava tan amenaçant el Govern republicà?
HSP: El primer Govern republicà del 1931 va ser una coalició de la classe mitjana, els republicans liberals i el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), un partit socialdemòcrata. El seu objectiu no era instaurar el socialisme, sinó reformar l’Estat perquè el capitalisme espanyol fos funcional. Tot i que va introduir algunes reformes d’esquerres, el Govern esperava aconseguir-ho tranquil·litzant la classe dirigent i assegurant-li que no amenaçava fonamentalment els seus interessos.
Aquesta coalició es va ensorrar ràpidament a causa de la increïble hostilitat de la classe dirigent, que va utilitzar tots els mitjans econòmics al seu abast per intentar frenar qualsevol reforma.
AB: Quines van ser les forces polítiques van donar el cop d’Estat contra el Govern el 1936?
HSP: A les forces que es van alçar el juliol del 1936 —i al general que es va convertir en el seu líder, Francisco Franco— se les sol anomenar feixistes. En realitat, va ser una coalició molt més complexa.
El component més important va ser l’element d’extrema dreta de l’exèrcit: Franco i el seus generals.
L’Església catòlica va tenir un paper crucial en la legitimació del cop militar. Això va ser perquè l’agenda secularitzadora de la República i els drets de les dones representaven una amenaça per a l’Església.
El tercer element d’aquesta coalició van ser els monàrquics. La proclamació de la República el 1931 havia provocat la fugida del rei, i la dreta monàrquica estava decidida a restablir la monarquia.
El darrer component va ser la Falange española. Aquest va ser l’únic element genuïnament feixista. L’important d’aquesta coalició és que, a causa de la diversitat d’ideologies i d’objectius, no era estable. La resistència podria haver aprofitat aquestes diferències.
AB: La dreta esperava una victòria ràpida. Per què no la van aconseguir?
HSP: El que els va detenir va ser la resistència de la classe treballadora, la pagesia sense terra i la gent pobra. Es van revoltar, van assaltar casernes militars, es van fer amb armes i van sortir als carrers a lluitar.
El Govern republicà va quedar completament paralitzat davant del cop. Es va negar a actuar perquè temia més la combativitat de la classe treballadora i la revolució que no pas els colpistes.
Quan les i els treballadors van demanar armes al Govern per defensar la República, aquest es va negar. Aleshores, la classe treballadora va prendre la iniciativa. Com a resultat, en dos terços del país, el cop va ser sufocat. Això va ser el que va convertir el cop fallit en una llarga i sagnant guerra civil.
AB: Com va canviar la resistència entre les seves primeres i darreres etapes?
HSP: On el cop va ser derrotat, l’Estat republicà es va enfonsar. S’inicià un procés de revolució social i la classe treballadora començà a donar forma a la nova societat.
Al camp aragonès, van aconseguir grans avenços perquè la gent creia que lluitava per establir i defensar un nou ordre social.
En les darreres etapes, es va instaurar un Govern de front popular. L’estratègia d’aquest front popular es va centrar a cercar tranquil·litzar les potències internacionals —en particular a França, la Gran Bretanya i Estats Units— que l’Espanya republicana no representava una amenaça per al capitalisme.
Això va significar atenuar les demandes i sufocar la revolució social.
AB: Quin paper van tenir Stalin i les Brigades Internacionals?
HSP: Les Brigades Internacionals són un exemple inspirador d’internacionalisme. Però aquesta no és tota la història. Les Brigades Internacionals es van crear per iniciativa de la Internacional Comunista, la Comintern.
Inicialment, la Unió Soviètica de Stalin va reaccionar amb cautela davant el Govern republicà i el Partit Comunista Espanyol. La seva prioritat era assegurar una aliança militar amb l’imperialisme francès i britànic contra la Alemanya nazi.
La Comintern va decidir organitzar les Brigades només quan va quedar clar que, sense el suport internacional, la República seria derrotada molt ràpidament.
Però les Brigades no eren un exèrcit d’agents soviètics. Les Brigades estaven formades principalment per voluntaris de moviments obrers en nom de l’internacionalisme i per lluitar contra el feixisme.
AB: Quin va ser el paper dels anarquistes i del POUM?
HSP: El moviment anarquista a l’Estat espanyol a la dècada de 1930 va representar el punt culminant històric de l’anarquisme. Anarquistes van liderar la federació sindical CNT. Els i les treballadores s’hi van unir atrets per les seves tàctiques combatives.
El POUM —Partit Obrer d’Unificació Marxista— era socialista revolucionari. Eren antiestalinistes i molt influents a Catalunya. El POUM va créixer durant la guerra civil, però la seva influència va continuar sent molt limitada. El POUM i la CNT van ser aliats a la revolució, ja que les dues forces defensaven la revolució social. No obstant això, hi havia una gran diferència entre tots dos en la qüestió del poder.
El POUM sostenia que, per deslligar la lluita revolucionària necessària per guanyar la guerra i aprofundir la revolució social, la classe treballadora havia de prendre el poder estatal.
Les i els anarquistes, a causa de la seva oposició a l’autoritat i a l’Estat, es van veure completament paralitzats per aquesta qüestió.
Van decidir no prendre el poder quan se’ls va presentar l’oportunitat. En canvi, van acabar col·laborant en la reconstrucció del poder burgès a l’Estat republicà reconstruït.
AB: L’esquerra podria haver ofert una alternativa viable?
HSP: L’única alternativa era la que proposava el POUM. Aquesta es basava en la idea d’establir un Estat obrer democràtic que pogués coordinar i centralitzar tots els recursos i emprar els mètodes de la guerra revolucionària.
Les milícies van avançar durant les primeres etapes de la guerra, cosa que indicava que els mètodes revolucionaris podien ser efectius. Malauradament, no va ser així; aquests mètodes no es van estendre.
El POUM va intentar convèncer els dirigents de la CNT de la necessitat de prendre el poder, però sense èxit. Fins i tot amb els seus 30 mil militants, davant del milió o més que componien la CNT, el POUM no ho tenia gens fàcil. Potser —en aquesta qüestió com en altres— degueren haver continuat defensant la seva posició, tot i estar en minoria; mai no sabrem si les coses podrien haver estat diferents.
En tot cas, el que ha passat confirma la necessitat de construir una organització revolucionària abans d’entrar en un procés revolucionari. També confirma què significa l’estalinisme a la pràctica, i les limitacions de l’anarquisme.
El 1936, l’Estat espanyol es trobava atrapat entre el socialisme i la barbàrie.
No existia un terme mitjà entre tots dos, i els que van intentar seguir aquesta estratègia, en última instància, van aplanar el camí per a la victòria de la barbàrie.
