Guayarmina Saavedra Serrano, activista pels drets humans i per la defensa dels serveis públics a Catalunya, va assistir a la Conferència Internacional contra la Guerra celebrada a Londres el dissabte 20 de juny. Aquí parla de l’esdeveniment i dels reptes que tenim al davant.
Fa mesos que participem en actes, debats i mobilitzacions contra el rearmament i l’escalada bèl·lica que avança per Europa i el món. Durant aquest temps hem sentit moltes vegades que la guerra és inevitable, que ens hem d’acostumar a invertir més en armes, a retallar drets i serveis públics i fins i tot a assumir que els nostres joves tornaran a ser víctimes de conflictes decidits per altres.
Per això Londres no va ser una trobada més.
Els dies 19 i 20 de juny vam participar, de la mà del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles (CATP), a la Conferència Internacional contra la Guerra celebrada a Londres juntament amb delegacions sindicals, organitzacions polítiques, moviments socials i activistes de més de vint països.
El procés iniciat a París l’octubre passat no només continua: està creixent. I això va ser, precisament, el més important que em vaig emportar de Londres. La constatació que cada cop som més els qui entenem que la defensa de la pau no es pot separar de la defensa dels drets de la classe treballadora, dels serveis públics, dels drets democràtics i de la solidaritat entre els pobles.
Durant dos dies vam escoltar veus procedents de realitats molt diferents, però travessades per preocupacions comunes.
Una mateixa idea amb diferents veus
Les intervencions d’Andrei Demidov des de Rússia o Igor Romanchuk des d’Ucraïna van mostrar que hi ha espai per a una posició internacionalista independent dels governs i dels blocs militars.
També van ser especialment valuoses les aportacions arribades des de Palestina, França, Regne Unit, Estats Units, Sud-àfrica i molts altres llocs. Diferents idiomes i experiències, però una mateixa preocupació davant de l’avenç del militarisme i les seves conseqüències sobre la vida de milions de persones.
Una idea va aparèixer de manera recurrent al llarg de tota la conferència: mentre els governs augmenten els pressupostos militars, es deteriora la sanitat, l’educació, l’habitatge i els serveis públics. Com estem dient aquests últims mesos, la guerra no comença quan cauen les bombes. Comença molt abans: quan es normalitza la por, quan es justifica el rearmament i quan se’ns diu que no hi ha recursos per garantir una vida digna mentre sí que n’hi ha per alimentar una indústria militar cada vegada més poderosa.
Recordo especialment un moment que va travessar emocionalment tota la sala: la defensa del doctor Abu Safiya. Durant uns minuts van desaparèixer les fronteres, els idiomes i les diferències organitzatives. El que va quedar va ser el reconeixement col·lectiu envers els que segueixen defensant la vida enmig de la destrucció. Va ser impossible no emocionar-se.
És impossible no recordar que darrere de cada xifra, cada pressupost militar i cada anàlisi geopolític hi ha persones amb noms i cognoms, famílies, pobles sencers i generacions marcades per la violència, l’ocupació i el desarrelament.
Palestina va estar present durant tota la conferència, no només com a denúncia del genocidi que segueix patint el seu poble, sinó també com a símbol de resistència i dignitat. I, personalment, crec que també va ser present com a advertiment del que ens espera si permetem que la lògica de la guerra, l’ocupació i la deshumanització continuïn avançant sense una resposta contundent.
Com a dona que ha dedicat una part important de la seva vida a la defensa dels drets de les persones més desafavorides, a les lluites feministes i a combatre les desigualtats i les injustícies socials i territorials, vaig sortir de Londres amb una barreja de preocupació i esperança.
La preocupació de comprovar, si encara en quedava algun dubte, que la deriva militarista és real i avança amb rapidesa. I l’esperança de veure com creix també una resistència àmplia, diversa i profundament plural, que es coordina i comença a reconèixer-se com a part d’una mateixa lluita internacional.
També em faig meva una reflexió que considero fonamental. Els espais internacionals com aquest tenen sentit si serveixen per donar veu i visibilitat als qui sovint queden fora dels focus.
Moltes de les persones que sostenen les lluites més dures, que organitzen la resistència als seus barris, als seus centres de treball o en territoris colpejats per la guerra i les desigualtats, no sempre tenen les mateixes oportunitats per a ser presents o ser escoltades.
Les qui tenim la possibilitat d’ocupar aquests espais tenim també la responsabilitat d’utilitzar-los com altaveu col·lectiu, posant els nostres privilegis al servei dels qui comparteixen la mateixa lluita, el mateix compromís i el mateix valor, encara que no disposin de les mateixes eines ni oportunitats.
Aquesta responsabilitat és inseparable del paper que ha d’assumir la mateixa classe treballadora i les seves organitzacions.
La guerra no és una qüestió llunyana ni un debat reservat a governs i experts. Les conseqüències del rearmament ja estan transformant les nostres societats, les nostres prioritats polítiques, el nostre model productiu i el nostre futur. En nom de la seguretat es destinen milers de milions d’euros a una economia de guerra mentre es qüestionen drets i conquestes socials que semblaven consolidades.
Avui es presenten com a oportunitats processos de reindustrialització vinculats a empreses de caràcter dual i a la indústria militar; demà seran les treballadores i els treballadors qui n’hauran d’assumir les conseqüències d’una economia cada vegada més dependent dels interessos del complex militar i industrial. Per això resulta imprescindible que el sindicalisme, els moviments socials i les organitzacions de la classe treballadora participin activament en aquesta lluita.
Perquè si la guerra es construeix des de les institucions, la indústria i els grans interessos econòmics, també serà l’organització dels pobles i de la classe treballadora des d’on podrem construir una alternativa.
Des de Catalunya hem participat durant mesos a la construcció d’espais de debat i mobilització contra la guerra i el rearmament. Londres ha servit per confirmar que no estem aïllades. Cada cop són més les organitzacions, sindicats, moviments socials i persones compromeses que entenen que la defensa de la pau està íntimament lligada a la defensa dels drets socials, la democràcia, el feminisme, l’antiracisme i la justícia entre els pobles.
Des d’una posició clarament antiimperialista, rebutgem l’OTAN i les polítiques de les grans potències occidentals, però tampoc no dipositem cap esperança en altres projectes imperialistes que pretenen disputar l’hegemonia mundial a costa dels pobles.
Resistències
La nostra referència no són els blocs de poder, ni els que pretenen imposar els seus interessos sobre altres pobles. La nostra referència són els que pateixen les guerres, els que resisteixen l’ocupació, els que defensen els serveis públics i els que continuen organitzant-se per construir una alternativa basada en la cooperació, la solidaritat i la pau.
Tornem de Londres amb una comunitat més àmplia, més feina i més responsabilitats. Sabem que davant hi ha governs, grans interessos econòmics i una poderosa maquinària de guerra. Però també sabem una cosa que a Londres es va tornar a fer evident: quan els pobles s’organitzen, cap deriva militarista no és inevitable.
Seguirem construint aliances, estenent ponts i defensant la vida davant de la barbàrie. Perquè no s’espera la pau, la pau també s’organitza. I juntes seguirem treballant per demostrar que els pobles organitzats sempre seran més forts que els que pretenen governar-nos a través de la guerra.
Fotos de Steve Eason
