Óscar Corb, Marx21
L’Audiència Nacional està jutjant en aquest moment un escàndol sense precedents: l’operació Kitchen.
L’any 2013, el Ministeri de l’Interior, sota mandat del PP (Partit Popular) i liderat per Jorge Fernández Díaz, presumptament va orquestrar un operatiu parapolicial per robar documentació comprometedora a l’extresorer del partit, Luis Bárcenas, que estava sent investigat per la trama Gürtel. L’objectiu era eliminar les proves que vinculaven la cúpula del Partit Popular amb el finançament il·legal a través d’una caixa B.
Es van utilitzar fons reservats (diners públics) i el comissari corrupte José Manuel Villarejo per espiar Bárcenas, la seva família i el seu advocat. La cúpula política (Mariano Rajoy, María Dolores de Cospedal) va quedar fora de la banqueta de l’acusació per decisió judicial, mentre que Fernández Díaz i Villarejo s’enfronten a penes de presó fins a 30 anys. Ex alts càrrecs com Soraya Sáenz de Santamaría han declarat emparant-se en el “no recordo” o “no em consta”.
L’operació Kitchen no és un cas de corrupció menor. És la utilització de l’aparell de l’Estat per protegir els alts càrrecs del Partit Popular, un acte que degrada la democràcia i desvia recursos públics per a fins privats.
Més enllà del judici
Si ens quedem només en l’anècdota dels polítics corruptes i els “policies patriotes”, estarem només veient la superfície.
La classe treballadora no es pot permetre el luxe de veure aquest judici com un culebró més a què ens té acostumats el PP, ja que l’Operació Kitchen no és un cas de “pomes podrides”: és l’expressió més crua de com funciona l’Estat quan l’elit política i econòmica sent perillar els seus privilegis.
La corrupció no és un robatori abstracte: és la transferència dels nostres recursos a una minoria privilegiada.
Quan un ministre de l’Interior desvia fons reservats (els nostres impostos) per a un operatiu parapolicial, no només està cometent un delicte, està robant recursos que es podrien haver destinat a beques menjador, material per a un centre de salut, una plaça d’infermera o professora, una línia de bus i un llarg etcètera.
La corrupció del PP, els casos del qual podem comptar per centenars, dóna una imatge fidedigna de com funciona el sistema: les elits polítiques i econòmiques utilitzen les institucions (que paguem entre tots i totes) per protegir-se, mentre retallen els nostres drets amb l’excusa de l’austeritat. Una austeritat imposada que no els afecta.
Per això, el mal que fa la corrupció cal quantificar-lo, no pas en abstractes milions d’euros, sinó en serveis públics, en coses tangibles que afecten el nostre dia a dia. La corrupció mina el nostre merescut sistema del benestar.
La justícia és igual per a tothom?
D’altra banda, tampoc no hem de veure la impunitat dels alts càrrecs com un error judicial: és una característica del sistema.
L’exclusió de Cospedal o la manca de memòria de Rajoy o Santamaría no són errors puntuals. Són blindatges pactats entre jutges de determinada sensibilitat i el poder polític.
Què vol dir això per a la majoria de nosaltres? Que quan un desnonat s’enfronta a un banc o un sindicalista lluita pels drets laborals, la justícia és ràpida i despietada (embargaments, acomiadaments, multes), però quan el delinqüent té cognoms importants, despatx al carrer Gènova o és exministre, la justícia es torna lenta i maldestre.
La lliçó de la Kitchen és clara: l’Estat no ens protegirà de l’Estat. Els jutges “progressistes” no desmantelaran sols la corrupció del PP, ni els fiscals “independents” ho faran sense pressió social. L’única garantia és l’organització des de baix.
