La intensificada pressió contra Cuba del EUA de Trump és una agressió imperialista descarada. Ens hi oposem, igual que rebutgem tota ingerència imperialista, per part de qualsevol potència, a Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà, Ucraïna…
Però oposar-nos incondicionalment a l’atac nord-americà no ens ha de portar a donar suport políticament al Govern del país agredit, ni a Cuba ni a l’Iran.
La nostra solidaritat és amb els pobles d’aquests països, i especialment amb la gent treballadora i pobra. Aquesta pateix a causa de les sancions, fins i tot de les bombes, des de fora, però també a les mans de la classe dirigent del propi país. A Cuba i l’Iran també s’apliquen polítiques neoliberals, també reprimeixen les persones que lluiten pels seus drets.
Per això, davant la situació terrible que viu l’illa, ens alegra molt haver pogut fer aquesta entrevista amb dos simpatitzants a Cuba de Marx21, Jonathan Formell i José Julián Valiño Hernández, que formen part de l’esquerra crítica cubana.
Agraïm el seu esforç per contestar les nostres preguntes, malgrat les condicions més que precàries sota les que estan vivint. És molt important escoltar-los ara.
Quina és la situació actual a Cuba amb els talls de llum?
José Julián Valiño Hernández (JJ): Els talls d’electricitat, les apagades, produeixen una situació duríssima per a la població cubana.
Les apagades s’estan prolongant des de fa potser quatre anys. Duren cada cop més hores. Van començar, sobretot, a les províncies orientals i centrals: van afectar més les parts més rurals de l’illa. [Nota: Cal tenir present que l’est de Cuba té un percentatge més alt de població racialitzada i pateix més pobresa que l’Habana].
Però fa un o dos anys van començar a afectar no només la part rural, sinó tota l’illa, incloent-hi les ciutats.
Jonathan Formell (JF): Les apagades varien segons la zona geogràfica però també afecten segons la situació social econòmica de les persones. Ahir, per exemple, vaig anar a treballar i per casualitat hi va haver llum. Normalment, on treballo, en un local musical independent, no hi ha corrent; està ubicat en una zona menys afavorida econòmicament.
JJ: Els talls no només toquen la vida personal, sinó també la vida productiva. Afecten les empreses de tota mena, les entitats estatals, els serveis, les petites i les mitjanes empreses, les cooperatives agropecuàries, les cooperatives no agropecuàries… perjudiquen absolutament tota la vida econòmica, social i política del país. Els nivells de producció estan en un mínim històric, a tots els sectors.
JF: Ara mateix les escoles estan funcionant de forma limitada, no hi ha universitats funcionant, no puc impartir classes a la universitat com a professor. No es pot treballar en condicions ni tan sols mínimament estables, diguem que la feina està totalment precaritzada.
JJ: La vida s’ha precaritzat molt més en tots els aspectes. Per exemple, hi ha moltes escombraries als carrers de l’Habana: pràcticament no es recull, s’acumula a les cantonades. La gent ha optat per cremar els pots d’escombraries.
Com reacciona la gent davant de la crisi?
JJ: L’opció de les persones ha estat continuar resistint i continuar fent malabars per poder sobreviure. Han recorregut a cuines de carbó i de llenya, fins i tot en espais petits. Això passa a l’Habana, però sobretot a les altres províncies, perquè allà les apagades estan molt més focalitzades i són més llargues.
JF: Sí, la ciutadania intenta resistir davant d’això, construint alternatives comunitàries (tant laiques com religioses), però és molt difícil. Per exemple, actualment no hi ha transport públic, i el transport privat es dificulta moltíssim perquè la benzina està extremadament cara, i per això els taxis pugen infinitament els preus i l’Estat no els controla.
Un litre de benzina pot perfectament sortir a 5 mil pesos, que és el que guanya un treballador en un mes i un passatge amb taxi ‘almendrón’ (carros nord-americans dels 50) pot valer entre 200 pesos a 1.500 pesos. És totalment impossible.
Això alhora ha generat un creixement exponencial de l’ús de la bicicleta tradicional als sectors més proletaris i de la intel·lectualitat jove, està creixent la cultura ciclística (tot i que a Cuba no hi ha ciclovies i realment es dificulta moltíssim ja que no és un país preparat per a això).
Aleshores, molta gent s’està reinventant, a Cuba se’ns coneix per això. El cubà treu or dels fems. Però en el fons es tracta de diferents formes d’explotació que se’ns imposen, oi? Particularment hi ha una llei política no anomenada per l’esquerra internacional que a l’esquerra crítica cubana de vegades anomenem el bloqueig intern, exercit per l’Estat contra la ciutadania íntegrament, i especialment contra la ciutadania activa políticament (fins i tot si és d’esquerres). A això se suma el bloqueig extern (embargament, etc.) d’Estats Units.
Així que en aquest context, la gent amb més accés econòmic potser es compra un carro elèctric o una moto elèctrica, coneguda popularment com a ‘grillo’, una mena de bici moto, que té autonomia de 40-60 quilòmetres. Fins on jo sé, tots són de producció xinesa. A això se sumen els tricicles (motos elèctriques col·lectives) que donen una mica de suport al tema del transport.
Amb això la gent va tirant, per mantenir un cert nivell de productivitat, i portar aliment a casa, que és el més important ara mateix. En aquestes condicions comprar una bicimoto xinesa és inassolible per a una persona amb un treball estatal (un professor, per exemple), una d’aquestes motos costa més de mil dòlars.
En general, els preus són impossibles. Amb les diferents mesures que ha pres el govern, quasi no hi ha producció. És una economia totalment estancada que serveix la burgesia privada nacional i la burocràcia.
No hi ha drets obrers ni camperols de cap mena. El que hi ha de menjar, cal comprar-lo a les guinguetes, les ‘bodeguitas’ o ‘puesticos’ de venda. N’hi ha molts, que venen els mateixos productes, a preus gairebé idèntics. Es tracta de menjar extremadament car en molts casos, menjar fins i tot de baixa qualitat proteica, de baixa qualitat nutritiva o vitamínica. Perquè allò que alimenta costa més.
Quina és la relació entre la situació actual i l’anterior? Ja heu comentat que les apagades no van començar ara.
JJ: Si la situació anterior ja era summament crítica, la situació actual és un col·lapse sistèmic.
El 29 de gener Trump va signar l’ordre executiva que va fer gairebé total el bloqueig energètic contra Cuba. Segons el discurs oficial, des de llavors no va entrar cap vaixell petrolier a l’illa. Finalment, el 31 de març va arribar un vaixell rus, l’Anatoly Kolodkin, amb 100.000 tones de petroli.
Ara pots estar 18 hores o 24 hores sense llum… en la mesura que van rotant les apagades pels diferents districtes, o ‘bloques’. La situació és de col·lapse sistèmic, pràcticament.
Els hospitals estan funcionant pràcticament sense recursos de medicines, sense recursos per a insums mèdics de guixos, sèrums, xeringues, rentat de llençols, tovalloles, guants… És realment un sistema de salut pública força col·lapsat, tocat. I el sistema educacional també ha quedat molt afectat.
L’Estat té un nivell de marge de maniobra ínfim per atendre la seva pròpia estructura estatal, molt burocratitzada, molt immobilitzada. Hi ha manca d’idees que promoguin una dinamització de l’economia, de la societat… També òbviament perquè realment no hi ha un diàleg existent entre el poble, les classes socials, els sectors de la societat cubana… amb el poder.
Heu parlat de desigualtats socials. A l’esquerra internacional, molta gent pensa que no hi ha desigualtats a Cuba…
JF: És clar que n’hi ha.
Per exemple, alguna gent amb diners està comprant dispositius anomenats EcoFlow, un equip de panell solar i bateria. He vist gent en edificis de zones cèntriques que ja tenen els seus equips. Així tenen llum a casa seva.
Fa poc va arribar de la Xina un donatiu d’instal·lacions solars, que s’havien de connectar amb el sistema electroenergètic públic. Ara ha sortit un anunci oficial que trauran aquests equips solars del sistema públic, per llogar l’energia solar.
Parlen de lloguers a preus estratosfèrics, crec que 10 quilowatts costaran uns mil dòlars l’any, una cosa així. Això no ho pot pagar la gent corrent. És per a que ho paguin cubans que viuen a l’estranger.
Però són solucions privades fora de l’abast de la majoria. Es veu com l’Estat es desentén del poble i la desigualtat creix.
Què penseu de la cúpula dirigent de Cuba?
JJ: Per descomptat que ens oposem completament a Trump, però també cal tenir present la responsabilitat del govern cubà, del Partit Comunista Cubà (PCC). Tenen molt de poder sobre totes les entitats i les institucions del país, i sobre els individus, òbviament. No actuen en interès de la majoria sinó d’ells mateixos.
Això ha provocat explosions socials. Les persones reaccionen contra l’immobilisme del PCC. Ja és històric que no són capaços de donar solució a les necessitats més bàsiques, de fer arribar els articles més bàsics, a la ciutadania, a un poble o un barri.
Per exemple, patim una manca contínua d’inversió del govern cubà al sistema electroenergètic del país. Algunes termoelèctriques cubanes importants tenen més de 40 anys, i les inversions han estat escasses i mal gestionades. Hi ha molts exemples d’incompetència per part dels buròcrates, amb despeses inútils. És clar que el bloqueig és un problema, però no ho explica tot.
Al llarg dels anys, han invertit poc, com a percentatge del producte interior brut, al sistema electroenergètic: prefereixen construir hotels de luxe per als turistes.
JF: L’oficialisme es comporta culturalment (cap a fora i en part cap a dins també) com una esquerra (pro LGTBI+, pro Palestina, etc.), però a nivell de polítiques governamentals reals i projectes econòmics, és absolutament neoliberal. [Nota: L’any 2023, una companya cubana va escriure sobre el programa d’austeritat del Govern de l’illa.]
Diguem que una cosa és la cultura-revolucionària i l’altra la Realpolitik (especialment a la praxi econòmica i de drets). El govern està adoptant mesures econòmiques neoliberals, alhora que, en l’àmbit polític, manté elements del castrisme i el progressisme llatinoamericà.
D’altra banda, aquesta casta governamental burocràtica s’ha fragmentat amb el pas del temps en diferents ideologies polítiques, entre la cúpula hi ha simpatitzants del trumpisme. Per exemple, hi ha l’influencer Sandro Castro (nét de Fidel), que fa poc va fer una entrevista a la CNN. Amo d’un club nocturn de l’Habana, defensa obertament el capitalisme. I només és un cas.
Parleu-nos de l’assalt a la seu del Partit Comunista de Cuba a Morón.
JJ: Durant aproximadament dotze dies consecutius al març hi va haver protestes espontànies. La protesta més impactant va ser la de Morón. Va ser la protesta més important des de l’11 de juliol de l’any 2021.
A Morón, un grup de persones va anar a la seu del PCC, com a queixa legítima davant la repressió, el cansament acumulat de les apagades, el no poder solucionar els seus problemes, la precarietat, la inflació…
Van fer una crema molt simbòlica —al mateix temps molt real— de la institució del PCC, de la seu municipal de PCC a la ciutat de Morón, a Ciego de Ávila. [Nota: molt a prop de Morón es troben els hotels de Cayo Coco, que fins fa molt poc seguien servint amb normalitat el turisme de luxe, mentre la població patia apagades i altres mancances.]
Jo vaig conèixer una persona que va estar a les protestes. Resulta que a Morón les apagades eren de 23 hores diàries, i després només 20 minuts de llum o potser una hora.
La protesta va ser massiva, va sortir molta gent, va topar amb la policia i aquí van començar a cridar coses. La gent se’n va anar a altres llocs, un grup va anar cap a la seu municipal del Partit, i aquí hi va haver enfrontament.
Algunes persones van entrar, i van començar a trencar coses. La policia era a dins i un manifestant va rebre un tret a la cama; ara és a l’hospital.
Actualment dos menors d’edat, Jonathan Muir i Christian de Jesús Crespo, estan empresonats des del 13 de març per un suposat delicte de sabotatge.
La protesta de Morón va ser molt simbòlica, perquè va ser contra el PCC; volien derrotar el partit que té el poder polític a Cuba. No es pot qualificar de “protesta anticomunista”, perquè a Cuba no tenim comunisme sinó capitalisme d’Estat. El que aplica el PCC és el neoliberalisme, com Milei.
La gent va demostrar el seu cansament, davant dels qui prenen les decisions polítiques, que al final són els que tenen la potestat sobre els aliments, l’energia elèctrica, les medicines, els serveis socials…
Expliqueu les experiències d’ajuda mútua als barris etc. No hi ha serveis socials per a aquestes coses?
JJ: Algunes persones estem treballant en un projecte de cuina solidària. Es preparen menjars per repartir a persones necessitades al barri on es fa el repartiment. Aquí, pràcticament no tenen una alimentació digna diària, no tenen un salari que arribi a comprar els aliments, perquè estem parlant de persones jubilades a Cuba, que reben tres o quatre mil pesos al mes. Per donar-ne una idea, un cartró d’ous costa tres mil pesos.
Segons els economistes, un salari mínim real perquè una persona pugui viure seria ara d’uns 40 mil pesos mensuals: la pensió és només la desena part d’això. Així es pot imaginar com de crítica és la situació i també la inflació que es viu al país.
Aquestes iniciatives són plenament populars, amb l’esforç voluntari de persones que tenen alguna afinitat ideològica, per descomptat. Són persones que tenen la capacitat i les relacions socials necessàries per oferir aquest tipus d’ajuda.
També hi ha accions solidàries de les esglésies, tant les catòliques com les evangèliques.
Mentrestant, els serveis socials a Cuba estan col·lapsats. El govern cubà ha retallat totes les despeses socials a Cuba. Han aconseguit reduir el dèficit pressupostari, però ha estat a costa de retallades en educació, en salut, en la seguretat social, en l’agricultura…
En resum, els serveis socials han estat molt copejats per la crisi, i a més molt desatesos i copejats per les retallades de l’Estat.
Què penseu que passarà ara?
JJ: Aquí cal reconèixer que Trump canvia de versió tot el temps. En les declaracions inicials, va dir que volia provocar una explosió popular a Cuba, igual que va dir sobre l’Iran.
Però ara és clar que hi ha algun tipus de negociacions, per a una sortida pactada entre les elits. Tot i així, hi ha propostes diferents.
El govern d’EUA, sobretot el secretari d’Estat Marco Rubio, diu que les mesures a Cuba han d’incloure una transformació política.
Això podria suposar un “remake” del que va passar a Venezuela, traient Díaz Canel de la Presidència, amb altres canvis, faria més llibertats, pluripartidisme, etcètera.
Però el govern cubà, fins i tot la seva ambaixadora a Washington, diu que estan oberts a una transformació econòmica mitjançant el diàleg amb Estats Units. S’entén que, tot i treure Díaz Canel, la cúpula vol negociar per mantenir el seu poder polític actual.
Aleshores, crec que el model de transformació que proposen per a Cuba, s’acosta molt al model rus. I ja sabem que a Trump no el preocupa el règim autoritari de Putin.
JF: Evidentment l’interès de Trump és desenvolupar un projecte imperial a tota l’Abya Yala. Busca reubicar Cuba com una neocolònia, com a nou projecte paradisíac ianqui, per a l’extractivisme turístic. També és possible que l’interessi alguna forma d’extractivisme de recursos naturals i estratègics, encara que d’aquest tema no se’n comenta gaire.
Moltes i molts cubans estan disposats a fer un pacte amb aquest poder. No puc parlar per tothom, però sí que conec moltes persones, fins i tot moltes treballadores i intel·lectuals amb perspectiva extremadament trumpista, capitalista, neoliberal i d’ultradreta. Està molt estès aquest pensar a les Amèriques actualment. Crec que hi ha una possibilitat que Cuba es reposicioni dins aquest marc colonial del projecte trumpista.
Gairebé tot l’exili és trumpista, al meu entendre. Fins i tot molt activisme cubà que es defineix de centre o de centreesquerra són pragmàticament trumpistes respecte a Cuba (imperialisme rosa). No sé fins a quin punt són centreesquerra, però bé, se’n diuen socialdemòcrates molts.
Aleshores és complicat. Em sembla poc probable que Cuba es converteixi formalment en una colònia d’Estats Units. Però que passi a ser una mena de neocolònia o “aliat” d’EUA és com ho estan dibuixant, pel que sembla, els de dalt. Vindria a ser com el cas veneçolà.
Hi ha molt suport ideològic i mediàtic per alguna cosa per l’estil, gairebé tot el pensament que es reprodueix a les xarxes socials va en aquest sentit. Està de moda ser —com dirien els gringos d’esquerres— un ancap (anarcocapitalista) i fer culte a les serps, a l’Estat israelià, als pedòfils, a l’evangelisme i als bilionaris com Musk i Trump.
Gran part de la societat cubana va en aquesta direcció. Vers el trumpisme, el mil·leisme, a un neoliberalisme total. I això inclou sectors de la classe dirigent cubana també. La qual cosa, com diu José, pot esdevenir en un reenquadrament neocapitalista autoritari a l’estil rus o directament en un reemplaçament de la cúpula castrista per una cúpula més organitzada per Estats Units. Tot i que veig aquesta segona possibilitat amb menys opcions perquè implicaria un canvi molt brusc en les relacions socials i econòmiques.
Davant de tot això, des de l’esquerra cubana, cal aixecar la veu a favor d’una sortida per i per a la gent des de baix, però no és gens fàcil.
