Óscar Corb, Marx21 Madrid
Que la salut pot ser negoci lucratiu i molt rendible, ho demostra la quantitat de grans empreses que operen al sector.
Tot i això, sovint ens diuen que el sistema de salut públic és insostenible i cal “introduir elements de mercat” per garantir el seu bon funcionament i estalvi de costos, ja que, segons la cosmovisió neoliberal, l’empresa privada sap gestionar, mentre que la gestió pública és ineficient i fins i tot insostenible.
Aquesta obsessió neoliberal per mercantilitzar-ho tot —fins i tot un servei tan essencial com la sanitat— amb l’única finalitat d’augmentar els beneficis de grans empreses privades, posa en risc aquest servei públic i universal i la pròpia salut de les persones.
Tot i això, el que hi ha darrere de tots aquests tecnicismes de l’economia dominant (eficiència, rendibilitat, gestió, innovació, sostenibilitat…) no és una intenció real de millorar el servei, d’atendre i resoldre les malalties de les persones o simplement de curar-les. L’únic que mou aquestes empreses és el lucre per sobre de tota la resta.
L’escàndol de l’hospital de Torrejón
El maig d’aquest any, 260 professionals de l’Hospital Universitari de Torrejón van signar un manifest en què van denunciar públicament l’alteració de les llistes d’espera per augmentar els guanys de Ribera Salud, empresa privada que actualment gestiona aquest hospital públic, situat al municipi de Torrejón de Ardoz de Madrid.
Ara ho sabem de primera mà. La filtració d’uns àudios en els què un directiu de Ribera Salut demanava al seu equip que alteressin les llistes d’espera per prioritzar els pacients “rendibles”, per augmentar així els beneficis de l’empresa, ens demostra com gestionen aquestes empreses els nostres hospitals públics.
Per entendre el model de concessió administrativa (públic amb gestió privada), i prenent com a exemple l’hospital de Torrejón, el primer que cal saber és que l’empresa que el gestiona, en aquest cas Ribera Salud, rep 581€ anuals per cada persona que té adscrita a la seva àrea. Aquests pacients, habitants de Torrejón de Ardoz, són anomenats “càpita”. Els pacients que vénen de fora del municipi i als quals els correspon un altre hospital són anomenats “no càpita”.
El que es va destapar amb els àudios, encara que ja ho denunciaven els professionals d’aquest centre, revela que aquest hospital rebutjava o allargava les llistes d’espera als pacients de Torrejón (càpita) per no ser rendibles, per prioritzar els que venien derivats d’altres centres (no càpita), que els proporcionaven ingressos extraordinaris importants.
Això és perquè quan un pacient que no pertany a aquest municipi, decideix que vol ser atès en aquest hospital, la Comunitat de Madrid ha de pagar un extra a aquesta empresa pels serveis. I el que suposarien 581€ per un veí de Torrejón, es converteix en diversos milers d’euros que s’embutxaca Ribera Salud per donar el mateix servei.
De pacients a clients
L’assignació de pacients a altres centres no es fa per criteris mèdics o tècnics, sinó que el servei de citació de la Comunitat de Madrid pot oferir als pacients una derivació a un hospital privatitzat per a una operació, prova diagnòstica o especialista. I és el pacient qui decideix si accepta aquesta derivació per “lliure elecció”.
Tot això és possible pel sistema de lliure elecció que va implantar Esperanza Aguirre (PP) al final del seu mandat, amb què els pacients poden triar el centre on volen ser atesos. Això fa que aquests hospitals públics competeixin entre si, com al món empresarial, per atraure més clients i augmentar els seus beneficis gràcies als que pertanyen a altres àrees. Això suposa un transvasament milionari de les arques públiques a empreses com Ribera Salut o Quirónsalud.
Mitjançant aquest mecanisme, els hospitals públics amb gestió privada han rebut ingressos extra milionaris.
A la Comunitat de Madrid, hi ha cinc hospitals públics amb gestió privada i el compte final que reben aquests centres per part de la Comunitat mai no coincideix amb el inicialment pressupostat. Durant els nou primers mesos del 2025, aquests cinc centres ja han rebut 228 milions d’euros extres als previstos a principis d’any. I des que Ayuso governa la Comunitat, les arques públiques han pagat a aquests cinc centres 2.365 milions d’euros de més.
Per tant, allò que ens venen amb xerrameca neoliberal, com la innovació de la gestió pública per modernitzar la sanitat, o l’argument de reduir llistes d’espera, millorar la satisfacció del client i incentivar la qualitat, al final acaba sent una privatització encoberta, en què hi ha un transvasament de milions de les arques públiques a aquestes empreses privades.
A més, gestionar un hospital públic amb la lògica empresarial, no només suposa un deteriorament del servei a causa de l’estalvi de costos i l’afany d’augmentar els guanys per sobre de tot, també suposa el maltractament del personal que pateix condicions de precarietat, alta rotació i jornades maratonianes.
L’auge de les assegurances privades
L’abandonament i el infrafinançament que estan patint els hospitals que sí que són públics, amb el consegüent deteriorament del servei que presten, està portant moltes persones a desconfiar dels serveis públics en general, i una de les conseqüències és l’auge de la contractació d’assegurances privades.
Aquests plans mai no et cobriran una operació, un tractament crònic o malalties greus. Per això ja hi ha la sanitat pública, la de tothom. Però poder demanar una cita ràpida per a qualsevol cosa menor o prova mèdica, sense haver d’esperar setmanes com passa actualment als centres públics, dóna la falsa sensació als seus clients que tenen una cobertura molt millor del que els pot oferir el sistema públic. Encara que per al que és realment important, sempre necessitem el sistema públic.
Inevitablement, l’estalvi de costos (necessari per augmentar els beneficis empresarials) i la suposada eficiència van de la mà del deteriorament del servei, ja que si el principal objectiu és obtenir més guanys, el pacient (ara client) passa a un lloc secundari i el seu patiment o malaltia és atesa, inevitablement, amb menys recursos i menys personal.
