Divendres, 23 de gener va ser un dia històric a l’estat de Minnesota i a altres parts d’Estats Units.
A Minneapolis, la gent es va negar a anar a la feina, a l’escola o de compres, en una mostra de ràbia contra les accions del “Servei d’Immigració i Control de Duanes”, és a dir, l’ICE, la milícia racista de Donald Trump. Fins a 100.000 persones es van manifestar al migdia pel centre de la ciutat, malgrat el fred àrtic.
Amb les seves accions estrambòtiques i declaracions contradictòries, Trump sembla un cas extrem. Tot i això, ara mateix, sembla que la classe dirigent nord-americana accepta els seus excessos, perquè els beneficia.
Les classes dirigents europees estan en un estat de confusió, perquè el mató del pati que sempre les donava suport —a canvi d’una part de les seves llaminadures— ara les amenaça directament. Tot i així, segueixen sense prendre mesures serioses contra Trump.
En tot cas, el que està fent Trump a Estats Units –amb ICE i la resta– és un avís del que l’extrema dreta europea voldria fer. I hem de recordar que a la seva nova “Estratègia de Seguretat Nacional”, Trump ha declarat que dóna suport a aquesta extrema dreta i vol que arribi al poder a Europa.
Per tant, és essencial aprendre de la magnífica protesta a Minnesota. Aquí mirem com es va arribar fins aquí i què ens ensenya per a les nostres lluites.
Ocupació mortal
Després d’unes sis setmanes de batudes, milers d’agents federals han detingut 2.000 persones: algunes de migrants, d’altres que s’han endut simplement perquè pensaven que semblaven estrangeres.
Només cal esmentar algunes de les actuacions més conegudes.
El 7 de gener, un agent de l’ICE va assassinar amb tres trets a Renée Nicole Good. A aquesta dona blanca, mare de tres fills, la van matar mentre feia d’observadora voluntària de les actuacions de l’ICE, en un moment en què ella intentava allunyar-se dels agents. L’administració de Trump la va titllar de “terrorista”.
Una setmana més tard, també a Minneapolis, un agent federal va disparar Julio Sosa-Celis, un home veneçolà sense papers, ferint-lo a la cama. La versió de l’agència federal va ser desmentida per altres testimonis dels fets i vídeos.
El diumenge 18 de gener, ICE va fer caure la porta de ChongLy “Scott” Thao, ciutadà nord-americà d’ètnia Hmong. Thao, que viu a Saint Paul, la ciutat germana al costat de Minneapolis, va néixer a Laos, però fa mig segle que és a EUA. Agents de l’ICE el van apuntar amb armes, davant del seu nét de quatre anys, el van detenir i el van treure al carrer, a -10ºC, vestit amb sandàlies i roba interior. Més tard, el van alliberar, sense disculpar-se. Van ser les i els veïns els qui van reparar la seva porta.
Dimarts 20 de gener, ICE va detenir Adrián Alexander Conejo Arias, un cercador d’asil equatorià, davant de casa seva. En fracassar en l’intent d’utilitzar el seu fill de cinc anys, Liam, per entrar a casa i segrestar la seva mare, es van emportar el petit. Van traslladar pare i fill a un centre de detenció a Texas, a dos mil quilòmetres de casa seva. De les cinc escoles en aquest districte, Liam és el quart alumne a ser segrestat per l’ICE durant aquestes setmanes, una d’elles és una nena de 10 anys.
Mentre s’escrivia aquest article, van arribar notícies d’un altre assassinat a mans de l’ICE a Minneapolis, el dissabte 24 de gener. L’agència va dir inicialment que el mort era un “immigrant il·legal” i que els havia amenaçat amb una pistola. Vídeos dels fets examinats pel New York Times en van desmentir la versió. La víctima va resultar ser Alex Pretti, ciutadà nord-americà de 37 anys i infermer de cures intensives; “l’arma” a la seva mà era un mòbil. Pretti sí que tenia una pistola, amb el seu permís en regla, però ja se l’havien tret abans de matar-lo.
La ràbia popular creada per fets com aquests, i molts casos més, va ser la que va provocar la vaga del divendres 23 de gener.
Massiva vaga antiracista a Minnesota
Les protestes del divendres 23 de gener van començar al matí, quan milers de persones es van reunir davant de l’Aeroport de Minneapolis-St. Paul, a temperatures de -30ºC.
Van denunciar l’ús de l’aeroport per dur a terme deportacions. A més, van exigir que línies aèries com Delta deixessin de col·laborar amb ICE en aquestes deportacions. Algunes persones portaven pancartes amb els noms de les i els treballadors de l’aeroport, membres del sindicat Unite Here, que l’ICE havia segrestat. La protesta l’havia convocat un grup de 100 líders religiosos que van bloquejar la carretera: van patir detencions en massa.
A les 14h, es va iniciar la manifestació unitària pel centre de Minneapolis. Fins a 100.000 persones van marxar amb lemes com “vaga, vaga, vaga”, “Abolir l’ICE” i “Si no hi ha justícia, ells no tindran pau”.
Un membre del sindicat del professorat, Minneapolis Federation of Educators, va declarar: “Les nostres escoles estan sent atacades, els nostres estudiants han desaparegut, han estat segrestats. No ho tolerarem més. Estem tancant tot. Ho estem tancant tot pels nostres estudiants”.
Mentrestant, uns centenars de persones van bloquejar l’edifici federal Whipple, a prop de l’aeroport, on l’ICE ha tancat persones detingudes.
El Sindicat de Treballadors Graduats de la Universitat de Minnesota (GLU) va recomanar als seus 4.000 membres que no es presentessin a treballar. Una activista d’aquest sindicat Amy Harbourne va declarar: “Tinc la sensació que estem marcant la diferència amb tota aquesta organització”.
“La nostra universitat no pot romandre en silenci en un moment en què les persones migrades estan sota atac. Com a estudiants de postgrau, exercim un enorme poder perquè la universitat no pot funcionar sense nosaltres. No en diem vaga. Però recomanem a la plantilla que facin servir un dia lliure o preguntin al seu assessor si es poden prendre el dia lliure. Volem que tothom hi participi.”
Amy va afegir que els membres de GLU continuaran organitzant-se després de divendres:
“Seguirem fent-ho. Comptem amb col·laboradors comunitaris que lliuren comestibles i comparteixen el cotxe perquè ningú camini ni prengui l’autobús sol. Ens presentem als centres de detenció d’ICE perquè la gent tingui on anar al sortir de la detenció. Simplement els deixen abandonats i, a vegades, no recuperen les seves coses. Per això tenim persones voluntàries que dediquen el seu temps allà per a donar-los suport, portant-los a casa, proporcionant-los roba d’abric i altres coses. Seguirem protegint els nostres veïns i veïnes, així com exercint pressió pública sobre la universitat.”
Christa Sarrack, presidenta de la secció local del sindicat UNITE HERE, que representa unes 6.000 persones treballadores de l’hostaleria de Minnesota, pensa que divendres podria haver estat la protesta laboral més gran mai vista a l’estat. Va dir: “No ens podem quedar de braços plegats i permetre que això continuï. Hem d’utilitzar totes les eines de què disposem per contraatacar”.
Nina Turner, exsenadora i fundadora del grup Vaga per Tothom, va publicar: “Avui, la classe treballadora de tota l’àrea de Minneapolis participa en una vaga general en resposta al terror que ICE exerceix sobre les seves comunitats. Aquest és un moment crucial a la nostra història; és el primer pas cap al canvi”.
Un altre manifestant va dir: “Aquesta és una mostra de solidaritat, una mostra de comunitat; estem organitzats, tothom és un en això. Ara ens tenen por”.
Estudiants de la Universitat de Minnesota es van unir a l’acció. Dahir Munye, de l’Associació d’Estudiants Somalis, va declarar a la protesta: “No hi ha raó perquè hagi de portar el meu passaport amb mi tot el temps, esperant una batuda de l’ICE. La valentia no és l’absència de por, és actuar malgrat la por. I aquesta valentia és col·lectiva. L’ICE no ha d’estar a Minnesota.”
Centenars de negocis somalis i altres orígens van tancar durant el dia. El New York Times va informar que alguns negocis van exhibir cartells escrits a mà anunciant una vaga general i expressant solidaritat amb la comunitat. Altres van romandre oberts per oferir begudes calentes gratuïtes a les i els manifestants.
Mobilització per tot EUA
La convocatòria a Minnesota va inspirar accions a molts més llocs. Segons Payday Report —un web nord-americà que difon i promou les lluites obreres— es van dur a terme accions de solidaritat a 300 ciutats d’EUA. Aquí només n’hi caben uns exemples.
Uns 600 estudiants de l’escola secundària Duluth a Atlanta, Georgia, van abandonar les classes per protestar. Estudiants de més d’una dotzena d’escoles a Cleveland, Ohio, van fer el mateix i van sortir al carrer.
A Nova York, estudiants de la Universitat de Nova York (NYU) es van manifestar en solidaritat amb Minnesota darrera d’una pancarta que deia “No acatament a la violència de Trump”. Persones treballadores de tota la ciutat planejaven unir-se a les infermeres novaiorqueses en vaga per a una concentració a Union Square, Manhattan.
El Sindicat de Mestres de Chicago, CTU, va anunciar que planejava protestes a les sucursals del supermercat Target per oposar-se a l’ús de les instal·lacions de l’empresa per part de l’ICE com a base per a les batudes. El sindicat va condemnar durament el segrest del petit Liam Ramos.
La nit del dissabte 24 i durant diumenge 25 de gener, hi va haver protestes urgents per condemnar l’assassinat d’Alex Pretti a moltes ciutats, com New York City, San Francisco, Los Angeles, Boston i Providence, Rhode Island, a més de la mateixa Minneapolis.
Organitzada des de baix
Com va destacar un post a BlueSky (una de les alternatives a Twitter/X): “La protesta [a Minnesota] va sorgir de l’organització per a una vaga general. No de publicacions a xarxes socials sobre una vaga general, sinó de l’organització als barris, l’organització del poder dels sindicats…”
Aquest punt sembla obvi, però és una obvietat que massa vegades es passa per alt. És bastant típic banalitzar la crida a una vaga, fins i tot una vaga general, com si n’hi hagués prou amb uns posts a Twitter o Instagram.
La vaga a Minnesota va sorgir de la iniciativa d’una secció sindical del Service Employees International Union (SEIU, Sindicat Internacional d’Empleats de Serveis). SEIU és un sindicat majoritari; amb una afiliació de gairebé 2 milions, és un dels més grans a EUA.
Aquesta secció 26 del SEIU té 8.000 membres, principalment persones migrades que treballen a la neteja: ICE havia abduït 20 dels seus membres. SEIU va cercar l’ajuda d’altres sindicats per respondre a les batudes de l’ICE.
Kieran Knutson és president del Local 7250 del sindicat CWA, que organitza el sector de telecomunicacions, call centres, etc., a Minneapolis. Va explicar en una entrevista amb Payday Report que “Després de l’assassinat de Renée Good, moltes persones vam dir: hem d’actuar ja”.
El seu sindicat CWA va ser el primer a donar suport a la convocatòria del SEIU. El van seguir més sindicats. Conforme la convocatòria va guanyar força, es va sumar la federació sindical regional, que inclou més de 175 sindicats amb més de 80.000 membres a l’àrea de Minneapolis.
Knutson va comentar que el moviment sindical a Minneapolis i Saint Paul ja havia après a preocupar-se per assumptes més enllà del que és estrictament econòmic amb les mobilitzacions del Black Lives Matter, després de l’assassinat de George Floyd a mans de la policia el juny de l’any 2020. Hi va haver centenars de vagues al llarg del mes posterior.
El dirigent sindical explica que així es van crear enllaços entre el món sindical i les xarxes d’activistes als barris: “Crec que és molt important entendre per què Minneapolis es resisteix… És l’experiència de lluita i les xarxes d’organització que existeixen, sorgides de la lluita… Moltes de les xarxes que hi ha ara, moltes de les persones que hi són al davant d’això també van formar part d’aquest moviment.”
Al costat dels sindicats, van convocar multitud d’organitzacions socials, veïnals, religioses…
Amb aquesta base, relata: “hem estat promovent la vaga, tant als nostres llocs de treball com a les nostres xarxes socials, animant amics, familiars, veïns i parents a participar. I aquí és on va sorgir aquest moviment.”
Aprendre de Minneapolis
La gran mobilització a Minneapolis és clarament un gran pas endavant contra una violenta milícia racista enviada per un president d’extrema dreta. Com a tal ens ofereix lliçons importants per als moviments contra el racisme i el feixisme a altres parts del món.
La veritat és que trenca molts esquemes i tòpics.
Algunes persones d’esquerres afirmen que la clau per canviar les coses és que l’esquerra (més o menys radical, segons els gustos de cadascú) tingui presència institucional, que hi hagi figures d’esquerres als càrrecs importants.
En aquest cas, tant el governador de l’estat de Minnesota com el batlle de Minneapolis són progressistes. Pertanyen al Partit Demòcrata-Agrari-Laborista de Minnesota, que forma part del Partit Demòcrata, però té autonomia i un caràcter una mica reformista.
Però, com denuncia l’activista sindical Kieran Knutson: “el governador i l’alcalde diuen que l’ICE és una força d’ocupació, que està fent activitats il·legals i inconstitucionals, que és violent, brutal… però no tenen cap programa ni pla per aturar-lo”.
Des de l’esquerra radical se sol reivindicar més la lluita social, però s’exigeix típicament que els moviments contra el racisme i el feixisme es basin en un programa polític, amb propostes d’alternatives econòmiques, socials, etc., anticapitalistes. Això és confondre el paper d’una organització revolucionària, o anticapitalista, i el d’un ampli moviment social.
En tot cas, la mobilització a Minneapolis no es va basar en cap programa polític alternatiu, anticapitalista o no. Un factor clau del seu èxit va ser la seva amplitud, abastant persones i forces molt diverses. (És una altra confirmació del que s’ha vist en altres lluites amb èxit contra l’extrema dreta i el racisme.)
Un altre argument freqüent és que les lluites antiracistes les han de protagonitzar persones racialitzades, i que les persones blanques s’han de quedar en segon pla. A Minneapolis, però, sembla que persones de tots els orígens i colors van participar-hi molt activament, sense distincions.
De fet, atesa la situació molt vulnerable de les persones migrades indocumentades —moltes d’aquestes eviten sortir al carrer per por de ser segrestades— el gran pes recau en persones amb ciutadania nord-americana. És clar, aquestes poden ser blanques i rosses, poden formar part de la important comunitat somali de Minneapolis, o de moltes altres ètnies.
La població d’Estats Units, o la de qualsevol país, no es pot dividir simplement entre dues o tres categories “racials”. El racisme existeix, evidentment, igual que altres opressions, i s’han de combatre, però la vaga del 23 de gener indica que hi ha una divisió cada cop més clara, la de la classe social.
Sindicalisme sense sectarisme
Ja s’ha comentat la centralitat de la mobilització des de baix, als llocs de treball i als barris, per a l’èxit de la vaga. I el fet que la gent treballadora s’absenti dels seus llocs de treball dóna una força especial a la protesta; obliga moltes empreses a plantejar-se el que els poden acabar costant les tàctiques de Trump.
Aquí cal destacar el paper clau per convocar l’atur d’activistes i les seccions locals dels sindicats majoritaris. Recordem que una setmana abans de l’atur, amb la pressió des de baix, fins i tot s’hi va sumar la federació regional del sindicalisme majoritari, l’AFL-CIO, típicament molt burocràtica i conservadora.
A l’Estat espanyol, hi ha crítiques, sovint molt fundades, vers els sindicats majoritaris. Però sovint no es distingeix entre la burocràcia i les bases, i no s’entén que no s’aconseguirà implicar aquestes bases en una lluita unitària mitjançant denúncies furibundes vers les organitzacions.
De vegades sembla que alguns sectors de l’esquerra sindical s’estimen més queixar-se de les fallades dels sindicats majoritaris, que fer tot el possible perquè se sumin a la lluita. Això requeriria cercar punts d’acord; elaborar demandes compartides per sectors amplis de la plantilla, i propostes d’acció que poden ser combatives, però capaces de connectar amb molta gent, més enllà de l’activisme de sempre.
Per exemple, a Minneapolis, els sindicats no van parlar d’una “vaga general” —perquè això els hauria posat a la mira de greus atacs legals— sinó de “Dia de la Veritat i la Llibertat”. No hauria tingut sentit per a l’esquerra més combativa dedicar-se a denunciar-los. En efecte, va ser una vaga, amb la paraula o sense: si no, no hi podria haver una manifestació de desenes de milers de persones, durant tantes hores, en un dia feiner. A més, molts individus i col·lectius dels moviments socials van parlar de vaga, sense que les direccions sindicals els contradiguessin.
Sobre això, Knutson va comentar: “La flexibilitat és important… tenir iniciativa i descentralitzar la campanya, permetent que cada persona li doni el toc personal, és una forma normal d’existir als moviments”.
Optimisme
El periodista britànic Lewis Goodall va fer un reportatge breu però molt revelador des del barri de Cedar-Riverside, una zona molt diversa de Minneapolis.
Goodall es va quedar impressionat i sorprès per les patrulles veïnals contra l’ICE: “gent gran, gent jove, adolescents, mares, àvies i avis, allà de peu a cada cantonada, observant, perquè temen que el govern federal vindrà per segrestar algú”.
El que el va sorprendre va ser el nivell de conscienciació adquirida per aquestes persones, que és clarament un producte de les experiències de lluita, com va explicar el sindicalista Knutson.
Una jove somali-nord-americana, amb hijab, que liderava una patrulla, li va dir: “som aquí per protegir la nostra gent. I quan diem ‘la nostra gent’, volem dir a tothom, sigui quin sigui el seu origen.”
Goodall conclou: “És molt estrany. Per molt dura i fosca que sigui la situació, no et fa sentir pessimista. Entre la gent aquí hi ha un sentiment genuí d’unitat, d’optimisme sobre que es pot vèncer.”
Aquest optimisme, aquest reconeixement del potencial de la gent corrent, és essencial per a l’esquerra. No serveix una esquerra que intenti derivar-ho tot vers la política institucional. Tampoc una esquerra que intenti imposar el seu programa revolucionari perfecte prefabricat. En tots dos casos es tracta d’una esquerra que desconfia del poder de les persones i intenta manar des de dalt.
El paper d’una esquerra útil i constructiva és més aviat formar part de les lluites i els moviments des de baix, contribuint-hi, ajudant-los a construir-los. Això sí, participant als debats, que sempre sorgeixen.
Cal aportar energia, suport pràctic, però també recuperar lliçons de lluites passades per no repetir els mateixos errors. Entre altres coses, cal reforçar aquesta part del moviment que es nega a entrar als carrerons sense sortida que són la política institucional i el sectarisme tancat.
Una lliçó clau de Minneapolis és que necessitem més persones construint des de baix, generalitzant les experiències de lluites. És liderar, però no intentant manar des de dalt, sinó colze a colze, amb la resta de la gent treballadora que, al cap i a la fi, és “la nostra gent”.
