Xerrada-debat – Imperialisme: Què és i com el combatem
Dissabte 1 de febrer, 18.30h
Casa de la Solidaritat
C/ Vistalegre 15, 08001 Barcelona
Parlaran:
Myca García activista de Latinoamérica Unida Bcn
David Karvala militant de Marx21
Esdeveniment a Facebook.
Seguir leyendo #Xerrada – Imperialisme: Què és i com el combatem?
Marx21
El 3 de gener de 2020, Trump va fer assassinar a Qasem Soleimani, un destacat general i número dos de l’Estat iranià. Amenaçant així amb un conflicte molt més ampli, regional i potser mundial. Fins ara, això no ha passat. Però sí que és una nova mostra del perill de la intervenció estatunidenca a la regió.
És molt positiu que s’estigui reactivant el moviment antiguerra. A EUA, ja s’han celebrat desenes, potser centenars de protestes.
Per al dissabte 25 de gener, una àmplia coalició antiguerra a EUA ha fet una crida per a realitzar protestes internacionals. Hi haurà gairebé 200 accions a EUA i protestes a diverses ciutats d’uns vint països, des de Costa Rica fins al Japó.
Però la situació també obre molts debats.
Soleimani no era una bona persona. Estava personalment implicat en matances a Síria —on va jugar un paper clau en reforçar el règim de Assad—, a l’Iraq…
Iran no té el règim més dictatorial i sanguinari del món, ni tan sols del Pròxim Orient. Però no deixa de ser un govern autoritari que reprimeix la seva població: el moviment obrer, les dones, la joventut, les minories nacionals…
Però res d’això treu que l’assassinat va ser un crim, comès per EUA, un estat que és responsable de molt més patiment, més repressió, més morts. I si amb aquest acte el país de Trump s’enforteix, és una terrible notícia per a tothom.
Hem de recordar què han significat les intervencions nord-americanes de les últimes dècades al Pròxim Orient. La destrucció de l’Afganistan, on el més probable és que els talibans tornin al poder d’alguna manera. Més d’un milió de morts a l’Iraq, la meitat nens. Amb tot això, EUA va crear les condicions per al sorgiment d’ISIS/Daeix.
I ara hem de recordar que l’any 2003, EUA es va enfrontar a un Iraq molt debilitat per dues dècades de guerres i sancions. Iran també ha patit sancions, però és un estat molt més poderós del que ho va ser l’Iraq de Saddam Hussein. Una guerra oberta entre els EUA i l’Iran tindria conseqüències impensables.
Tot l’anterior fa molt necessari el ressorgiment del moviment antiguerra. No obstant això, algunes persones de l’esquerra i els moviments socials que fa anys que intenten promoure la solidaritat amb les lluites populars a Síria han plantejat algunes qüestions.
El poble de Síria porta des de 2011 patint una guerra terrible, sobretot els atacs mortífers del “seu” govern que, per exemple, llança bombes barril sobre barris populars. Han mort mig milió de persones, la gran majoria a mans del règim d’Assad i els seus aliats, Rússia i l’Iran. Però, escandalosament, molts sectors de l’esquerra internacional han ignorat la matança, quan no han donat suport al govern assassí, tot en nom d’un “antiimperialisme” mal entès.
La veritat és que si bé EUA és la potència imperialista més gran del món, no és l’única. Rússia, la Xina, la pròpia EU… també són poders imperialistes. D’altra banda, l’Aràbia Saudita, Israel i l’Iran són poders sub-imperialistes, amb el poder militar, polític, econòmic… per imposar-se sobre altres països a l’Orient Mitjà.
Així que l’antiimperialisme conseqüent exigeix oposar-se en primer lloc a l’imperialisme del “propi bàndol”, però no implica de cap manera justificar els crims d’altres potències imperialistes o sub-imperialistes. I tristament, com s’ha dit, alguns sectors de l’esquerra sí que ho han fet respecte a Síria.
Tenint clar tot això, tampoc hem d’oblidar un altre fet clau. Que les raons fonamentals que van inspirar 35 milions de persones de tot el món a protestar contra la guerra a l’Iraq, en la major mobilització de la història, el 15 de febrer de 2003, segueixen vigents. No volem que persones innocents morin sota les bombes; bombes enviades, a més a més, per països membres de l’aliança militar a la qual pertany l’Estat espanyol, l’OTAN.
Així que hi ha motius de sobres per a mobilitzar-se contra la guerra des d’una visió purament pacifista o antimilitarista. Però no és només això.
EUA ja és la major potència del món en termes econòmics, i encara més en termes militars. La despesa militar estatunidenca és semblant a la dels següents 8 estats més militaritzats —la Xina, l’Aràbia Saudita, l’Índia, França, Rússia, Regne Unit, Alemanya i Japó— ¡junts! Que EUA s’enforteixi encara més representa un perill per a la gent corrent de tot el món, des de Teheran i Bagdad fins a l’Amèrica llatina, i fins i tot al mateix EUA.
L’EUA que intenta imposar-se al Pròxim Orient mitjançant les armes és el mateix estat que dóna suport als colpistes a Bolívia, el que impulsa les polítiques neoliberals arreu del món mitjançant l’FMI i el Banc Mundial. El mateix estat que dedica més esforços a ficar als joves del seu propi país a la presó que en assegurar-los una educació digna o atenció sanitària assequible.
És essencial que hi hagi moviments antiguerra amplis, dedicats a aquest tema específic.
No obstant això, la lluita més àmplia contra l’imperialisme no és una lluita que tingui a veure únicament amb les guerres. Una esquerra conseqüent ha de plantejar-se una lluita contra el sistema que produeix aquests conflictes. I els governants de la Xina, Rússia i l’Iran formen part d’aquest sistema tant com ho fan les classes dirigents d’EUA, o de l’Estat espanyol.
No té cap sentit, llavors, plantejar aquesta lluita en aliança amb els que exploten i oprimeixen les seves poblacions a Rússia, la Xina o els països del Pròxim Orient.
Sí podem forjar aliances en aquests països, i també en el mateix EUA; amb la gent treballadora i els moviments populars.
Ara mateix, tota la regió del Pròxim Orient està en ebullició. Hi ha gent lluitant al carrer contra totes les ingerències internacionals, contra la corrupció, pels drets democràtics, per la justícia social, fins i tot per la provisió de serveis bàsics… a l’Iran, a l’Iraq, al Líban…
L’atac nord-americà del passat 3 de gener fàcilment podria haver fet descarrilar aquests moviments, invisibilitzant-los sota el mantra de la “unitat nacional”. És impressionant que s’hagin mantingut ferms; a l’Iran han afegit a les seves denúncies la manera en què el govern ha gestionat la crisi actual.
Així que a Occident, hem de tenir la mateixa capacitat: rebutjar el poder imperialista d’Estats Units sense deixar-nos portar per il·lusions vers cap altre estat o líder.
La solució al sistema de guerra, explotació i opressió es troba en la lluita popular i internacionalista, i això és tan cert a Barcelona, Madrid o Sevilla com a Bagdad, Beirut o Teheran.
Marx21
El pasado 3 de enero de 2020, Trump hizo asesinar a Qasem Soleimani, un destacado general y número dos del Estado iraní. Amenazando así con un conflicto mucho más amplio, regional y quizá mundial. Hasta ahora, esto no ha ocurrido. Pero sí es una nueva muestra del peligro de la intervención estadounidense en la región.
Es muy positivo que se esté reactivando el movimiento antiguerra. En EEUU, ya se han celebrado decenas, quizá centenares de protestas.
Para el sábado 25 de enero, una amplia coalición antiguerra en EEUU ha hecho una llamada para realizar protestas internacionales. Habrá casi 200 acciones en EEUU y protestas en diversas ciudades de unos veinte países, desde Costa Rica hasta Japón.
Pero la situación también abre muchos debates.
Soleimani no era una buena persona. Estaba personalmente implicado en matanzas en Siria —donde jugó un papel clave en reforzar el régimen de Assad—, en Irak…
Irán no tiene el régimen más dictatorial y sanguinario del mundo, ni siquiera de Oriente Medio. Pero no deja de ser un gobierno autoritario que reprime a su población: al movimiento obrero, a las mujeres, a la juventud, a las minorías nacionales…
Pero nada de esto quita que el asesinato fue un crimen, cometido por EEUU, un Estado que es responsable de mucho más sufrimiento, más represión, más muertes. Y si con este acto el país de Trump se fortalece, es una terrible noticia para todo el mundo.
Debemos recordar qué han significado las intervenciones estadounidenses de las últimas décadas en Oriente Medio. La destrucción de Afganistán, donde lo más probable es que los talibanes vuelvan al poder de alguna manera. Más de un millón de muertes en Irak, la mitad niños. Con todo esto, EEUU creó las condiciones para el surgimiento de ISIS/Daesh.
Y esta vez debemos recordar que en 2003, EEUU se enfrentó a un Irak muy debilitado por dos décadas de guerras y sanciones. Irán también ha sufrido sanciones, pero es un estado mucho más poderoso de lo que lo fue el Irak de Sadam Hussein. Una guerra abierta entre EEUU e Irán tendría consecuencias impensables.
Todo lo anterior hace muy necesario el resurgimiento del movimiento antiguerra. Sin embargo, algunas personas en la izquierda y los movimientos sociales que llevan años intentando promover la solidaridad con las luchas populares en Siria han planteado ciertas cuestiones.
El pueblo de Siria lleva desde 2011 sufriendo una guerra terrible, sobre todo los ataques mortíferos de “su” gobierno, por ejemplo tirando bombas barril sobre barrios populares. Han muerto medio millón de personas, la gran mayoría a manos del régimen de Assad y sus aliados, Rusia e Irán. Pero, escandalosamente, muchos sectores de la izquierda internacional han ignorado la matanza, cuando no han apoyado al gobierno asesino, todo en nombre de un “antiimperialismo” mal entendido.
Lo cierto es que si bien la potencia imperialista más grande del mundo es EEUU, no es la única. Rusia, China, la propia EU… también son poderes imperialistas. Por otro lado, Arabia Saudita, Israel e Irán son poderes sub-imperialistas, con el poder militar, político, económico… para imponerse sobre otros países en Oriente Medio.
Así que el antiimperialismo consecuente exige oponerse en primer lugar al imperialismo del “propio bando”, pero no implica de ninguna manera justificar los crímenes de otras potencias imperialistas o sub-imperialistas. Y tristemente, como se ha dicho, algunos sectores de la izquierda sí lo han hecho con respecto a Siria.
Teniendo claro todo esto, tampoco debemos olvidar otro hecho clave. Que las razones fundamentales que inspiraron a 35 millones de persones de todo el mundo a protestar contra la guerra en Irak, en la mayor movilización de la historia, el 15 de febrero de 2003, siguen vigentes. No queremos que personas inocentes mueran bajo las bombas; bombas enviadas además por países miembros de la alianza militar a la que pertenece el Estado español, la OTAN.
Así que hay motivos de sobra para movilizarse contra la guerra desde una visión puramente pacifista o antimilitarista. Pero no es sólo esto.
EEUU ya es la mayor potencia del mundo, en términos económicos, y aún más en términos militares. El gasto militar estadounidense es parecido al de los siguientes 8 estados más militarizados —China, Arabia Saudita, India, Francia, Rusia, Reino Unido, Alemania y Japón— ¡juntos! Que EEUU se fortalezca aún más representa un peligro para la gente corriente del mundo entero, desde Teherán y Bagdad hasta América latina, e incluso el mismo EEUU.
El EEUU que intenta imponerse en Oriente Medio mediante las armas es el mismo estado que apoya a los golpistas en Bolivia, el que impulsa las políticas neoliberales por todo el mundo mediante el FMI y el Banco Mundial. El mismo estado que dedica más esfuerzos a meter a los jóvenes de su propio país en la cárcel que en asegurarles una educación decente o atención sanitaria asequible.
Es esencial que haya movimientos antiguerra amplios, dedicados a este tema específico.
Sin embargo, la lucha más amplia contra el imperialismo no es una lucha que tenga que ver únicamente con las guerras. Una izquierda consecuente debe plantearse una lucha contra el sistema que produce estos conflictos. Y los gobernantes de China, Rusia e Irán forman parte de ese sistema tanto como lo hacen las clases dirigentes de EEUU, o del Estado español.
No tiene sentido alguno, entonces, plantear esa lucha en alianza con quienes explotan y oprimen a sus poblaciones en Rusia, China o los países de Oriente Medio.
Sí podemos forjar alianzas en estos países, y también en el mismo EEUU; con la gente trabajadora y los movimientos populares.
Ahora mismo, toda la región de Oriente Medio está en ebullición. Hay gente luchando en la calle contra todas las injerencias internacionales, contra la corrupción, por los derechos democráticos, por la justicia social, incluso por la provisión de servicios básicos… en Irán, en Irak, en el Líbano…
El ataque estadounidense del pasado 3 de enero fácilmente podría haber hecho descarrilar estos movimientos, invisibilizándolos bajo el mantra de “unidad nacional”. Es impresionante que se hayan mantenido firmes; en Irán han añadido a sus denuncias la manera en que el gobierno ha gestionado la crisis actual.
Así que en Occidente, debemos tener la misma capacidad: rechazar el poder imperialista de EEUU sin dejarnos llevar por ilusiones hacia ningún otro estado o líder.
La solución al sistema de guerra, explotación y opresión, se encuentra en la lucha popular e internacionalista, y esto es tan cierto en Barcelona, Madrid o Sevilla como en Bagdad, Beirut o Teherán.
Gabi Engelhardt era activista opositora de izquierdas en la antigua Alemania del Este (RDA). Actualmente participa en el movimiento unitario “Aufstehen gegen Rassismus” (“En pie contra el racismo”) y milita en la red Marx21, una corriente anticapitalista dentro del partido Die Linke (La Izquierda).
¿Qué piensan los testimonios y los protagonistas de la caída de la RDA en Chemnitz sobre esa época y lo ocurrido desde entonces? Michael Müller, de Freie Presse, habló con Engelhardt sobre estas cuestiones. Seguir leyendo Entrevista: “Nunca fui a votar en la RDA”
Georgiana Ciupag
Reseña del libro: Karvala, David. El antifascismo de 99%. La lucha unitaria contra el racismo y el fascismo. Barcelona: Ediciones La Tempestad. Primera edición: marzo 2019
El interés del autor por la lucha unitaria contra el fascismo y el racismo no surge de la nada, ya que se inició como activista contra el fascismo en 1978 en Gran Bretaña, con el movimiento unitario Anti Nazi League. Actualmente es activista de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) en Catalunya, siendo uno de sus impulsores en 2010.
La obra incluye toda una serie de artículos, escritos y contribuciones a debates sobre los movimientos sociopolíticos históricos y de la actualidad. Ofrece un amplio abanico de argumentación sobre la necesidad de unidad desde la pluralidad social para combatir el fascismo y el racismo. Seguir leyendo “La unidad contra todo tipo de opresiones”
Georgiana Ciupag
Ressenya del llibre: Karvala, David. El antifascismo de 99%. La lucha unitaria contra el racismo y el fascismo. Barcelona: Ediciones La Tempestad. Primera edició: març 2019
L’interès de l’autor per la lluita unitària contra el feixisme i el racisme no sorgeix del no-res, ja que es va iniciar com activista contra el feixisme l’any 1978 a Gran Bretanya, amb el moviment unitari Anti Nazi League. Actualment és activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) a Catalunya, sent un dels seus impulsors l’any 2010.
L’obra inclou tota una sèrie d’articles, escrits i contribucions a debats sobre els moviments sociopolítics històrics i de l’actualitat. Ofereix un ampli ventall d’argumentari sobre la necessitat d’unitat des de la pluralitat social per combatre el feixisme i el racisme. Seguir leyendo “La unitat contra tot tipus d’opressions”
David Karvala
La relación entre la investidura en el Congreso y la política real es un poco como la que existe entre mirar un partido de Champions en la TV y realmente practicar el deporte. Se puede comentar una jugada, aplaudir si quieres, pero a fin de cuentas sólo manejas el mando a distancia, nada más. Los comentarios deberían mantener este hecho muy presente.
Es una situación compleja, contradictoria, llena de “por un lado, por el otro”. Por tanto, todas las posiciones de blanco y negro son falsas, o al menos incompletas.
Seguir leyendo Notas urgentes sobre la investidura: paremos a la derecha
