Paco Priego, Marx21
Aquests dies festius hem assistit a un acte aberrant, el desnonament d’unes persones sense sostre que s’havien refugiat a les instal·lacions abandonades d’una antiga escola fora de servei.
S’ha fet en ple hivern i amb l’amenaça d’un imminent temporal de pluja, sense proveir-les d’una alternativa, tal i com estableix la llei.
Aquest acte no es només aberrant per la seva crueltat, sinó a mes per coincidir en el temps amb les festes nadalenques, una època en que, ens diuen, hauríem de celebrar la pau i la fraternitat. Però, novament, hem començat amb un acte digne del mateix Scrooge, el menyspreable personatge creat per la ploma de Dickens.
Malauradament, darrere d’aquest acte no hi ha cap personatge de ficció, sinó un de carn i ossos, el polèmic alcalde de Badalona, Xavier García Albiol. Un personatge que molts no saben percebre en la seva complexitat.
Algunes persones diuen que Albiol marca la nova línia ideològica d’un PP cada cop més indistingible de VOX i altres formacions d’ultradreta. Potser es veritat que sigui part d’aquesta línia, a la que també podem situar a Ayuso, però no ens enganyem, Albiol no te res de nou.
Ja hi era quan es va fundar VOX, l’any 2013. De fet, ja hi era quan es va fundar PxC, formació pionera de la ultradreta catalana, a la que va veure néixer i morir (2002-2019). Ha estat allà, amb aquest mateix discurs, des dels anys 90 del segle passat.
Ell no ha canviat, el seu partit sí. Potser ara hi ha més veus com la seva dins del partit, però durant molt temps va ser un vers lliure incòmode, al qual es tolerava perquè donava al partit conservador hegemònic a l’Estat espanyol la seva primera, i durant molt temps única, posició de poder a Catalunya, un territori tradicionalment hostil per a ells.
Estrany
Albiol, de fet, es un personatge estrany dins de la dreta en general, i del Partit Popular en particular, un espai liderat tradicionalment per personatges de cognoms il·lustres.
Pel contrari, ell es fill d’una família treballadora. La seva mare regentava una popular perruqueria a La Morera, un barri de classe treballadora. També acostumava a fer d’apoderada a les eleccions pel PP i pel seu predecessor, Alianza Popular, així que el jove Albiol va créixer dins d’una llar conservadora, i amb tradició d’implicació a la política.
Podríem fer un acudit fàcil amb això que va créixer, atès que el tret físic mes destacat del personatge es la seva estatura, si no fos perquè parlem de Badalona, un lloc on el basquet es religió, i el fet que l’actual alcalde hagi defensat la històrica samarreta del Joventut de Badalona quan era jove afegeix punts a la seva popularitat.
El cas es que, als vint anys, Albiol decideix que el seu destí no es escalfar la banqueta de la Penya o rodolar per equips d’inferior nivell, i penja las sabatilles per dedicar-se plenament a la política. El 1991, amb 23 anys, es triat conseller pel PP a l’ajuntament de Badalona.
Per entendre Albiol, cal entendre també la lamentable historia de les esquerres a Badalona, començant per l’agra disputa ja en temps de la Transició entre Marius Díaz, del PSUC, i Joan Blanch, del PSC, així com l’esperpèntic cisma que aquest darrer va protagonitzar als anys 90 dins del PSC de Badalona, fets que van crear un sentiment de descrèdit de la esquerra que el jove candidat del PP va saber aprofitar.
Baralla
Ben aviat van començar també les seves sortides de to. L’any 94, arran de l’establiment del registre de parelles de fet, va comparar la unió de parelles del mateix sexe amb el fet de tenir una mascota. Però és als anys 2000 quan el personatge populista que tots coneixem esclata plenament.
Al 2006 va protagonitzar una baralla amb manifestants que protestaven durant un acte del PP. Per les eleccions municipals de l’any 2007 va centrar la seva campanya a la seguretat, lligant aquest tema amb la migració.
En 2009 va qualificar el barri del Gorg, aleshores una zona en ple reordenament urbanístic, farcida de solars buits i naus abandonades, de zona de guerra. L’any 2010 va ser la comunitat romanesa el focus de la seva retòrica xenòfoba.
Però, juntament amb aquestes sortides de to, també sap construir-se una imatge de polític proper, que trepitja carrer i parla amb els veïns amb to distés, d’igual a igual. Algú a qui se li pot perdonar que digui alguna barbaritat de tant en tant perquè, al cap i a la fi, tot ho hem fet algun cop, oi?
En 2011 finalment guanya per primer cop l’alcaldia, amb una campanya estranya, amb una estètica molt personalista, i on la marca PP estava gairebé amagada als cartells. Un acte de rebel·lia ratllant la manca de respecte envers la seva pròpia organització que, malgrat tot, li va ser tolerat. Una tolerància basada probablement en el fet que el PP necessitava Albiol aleshores més del que Albiol necessitava el PP.
El seu primer mandat va ser tempestuós i plagat de crisis a l’equip de govern, però ell va aconseguir salvar la seva imatge d’aquell caos, i va decidir redoblar la juguesca per l’any 2015. Aquest és l’any del famós “Netejant Badalona”. Va aconseguir de nou ser el candidat més votat, però se li va fer un cordó sanitari, i va perdre l’alcaldia davant Dolors Sabater, de Guanyem Badalona.
Cacic
És aleshores quan el PP prova a fer de l’estrambòtic personatge el seu cap de llista per les eleccions al Parlament de Catalunya, en plena efervescència del “Procés” independentista. La cosa no va funcionar, potser perquè la formula Albiol no es extrapolable.
En el fons, Albiol es un cacic, i com a tal, es indissociable del seu feu, en aquest cas Badalona, la ciutat la geografia de la qual ha recorregut a consciencia, i de la qual coneix tots els seus mites i anhels, però el que es més important, tots els seus complexos. Fora d’aquest marc, és un peix fora de l’aigua, i ell mateix sembla que ho va entendre així, perquè després d’això, va decidir centrar-se en la política municipal.
A Badalona, mentre, el pacte d’esquerres havia saltat pels aires entre retrets, i el PP va aprofitar per furgar a la ferida, votant una moció de censura del PSC que l’any 2018 va fer alcalde a Àlex Pastor. L’any 2019 el PP torna a ser la llista més votada, però novament un pacte d’esquerres relega Albiol, a favor ara d’Àlex Pastor, qui perdria l’alcaldia l’any 2020, forçat a dimitir desprès de protagonitzar un incident grotesc, quan va ser enxampat conduint begut.
La manca d’entesa entre els grups d’esquerra per triar un candidat de consens va fer que Albiol recuperes l’alcaldia sense proposar-s’ho, però la va perdre l’any següent, de resultes d’una nova moció de censura, al resultar esquitxat per l’escàndol dels “papers de Pandora”. L’any 2023 però, va tornar a guanyar les eleccions municipals, ara ja amb majoria absoluta.
Suburbi
Deia que Albiol, com a bon cacic, coneix bé allò que acomplexa els seus conciutadans.
Especialment, la sensació d’esser un suburbi més de Barcelona, una ciutat dormitori coneguda només per una fabrica de licor d’anís i un equip de basquet. Molts veïns i veïnes senten que aquest personatge desllenguat fa respectar el nom de la seva ciutat.
El “Netejant Badalona” s’ha d’entendre dins d’aquest context, el d’uns i unes veïnes que senten que la seva ciutat es el pati del darrere de Barcelona, el lloc on amagar tot el que no es veu maco a la gran metròpoli postolímpica. Una percepció molt esbiaixada, però que existeix, i que Albiol ha sabut explotar.
És d’aquest complex que neix la conformitat amb polítiques estrambòtiques, com entrar en competició pels llums de Nadal amb la mateixa Vigo, però també perjudicials, com la de tancar l’any 2024 l’únic alberg per persones sense llar que existia a la ciutat. Bàsicament, es tracta de fer fora qualsevol cosa que sembli lletja, i que per tant, pugui remoure l’arrelat complex d’aquells que han viscut tota la seva vida a l’ombra de la fama de la gran Barcelona.
I aquí hem de comentar que la vella escola que servia de refugi a les persones sense sostre recentment desnonades ja era un espai amb un passat vergonyós per moltes y molts badalonins.
Segurament molts de vostès hauran sentit a les noticies que aquest lloc era esmentat amb un asèptic acrònim, B-9, més apropiat per un model d’automòbil que per una escola. I és que aquest edifici ja arrastrava una trista història de marginalitat molt abans de convertir-se en refugi per a gent sense sostre.
B-9 en realitat fa referència a l’antic institut d’educació secundaria Badalona 9, i el fet que quan estava operatiu no portés el nom de cap figura històrica, com seria habitual, ja ens hauria de donar una pista.
Estigma
Ubicat al barri de Sant Roc, aquesta escola secundaria sempre va portar a sobre un estigma de conflictivitat i fracàs escolar. Als prejudicis populars, Badalona 9 era sinònim de delinqüència juvenil, tant com ho era de marginalitat el barri on s’ubicava, àmpliament considerat com un gueto gitano.
És molt fàcil traçar una línia conductora del passat al present, fent servir els prejudicis sobre aquest edifici com un històric refugi de delinqüents de pell fosca.
Creure’s el relat racista d’un edifici maleït, ubicat a un barri maleït poblat per gent diferent, oblidant que la vida real no és cap compte de terror de Lovecraft, i la marginació no té res a veure amb les “exòtiques” creences dels “diferents” (com li agradava explicar a l’esmentat autor, un racista reconegut), sinó amb decisions preses a despatxos de les parts bones de la ciutat, per homes blancs que celebren hipòcritament el Nadal mentre fan desnonar les persones més desfavorides al mig d’un temporal de pluja i fred. Hereus dignes (o mes aviat indignes) d’aquells que al passat van crear les condicions materials de pobresa i abandonament que van fer d’aquell barri un lloc tan conflictiu.
Es molt fàcil criticar el veïnat que fa costat al seu alcalde quan pren una decisió tan aberrant, sense conèixer la historia de fons. Cal entendre que parlem d’uns veïns i veïnes que porten molt temps sentint-se un suburbi marginal de la gran Barcelona, abandonats per les institucions i traïts per unes esquerres més preocupades per les seves pròpies lluites per l’hegemonia al seu espai, i pels seus propis conflictes i cismes interns, que per escoltar-los.
En aquest clima, Albiol ha sabut prémer la fibra de l’orgull de barri, el mateix orgull que fa sortir el veïnat als carrers a festejar cada cop que el Joventut de Badalona derrota al totpoderós F.C. Barcelona, i que ell coneix tant bé de la seva època d’esportista.
Empitjora
És cert que la seva política de sheriff de western, que fa fora del seu poble al foraster problemàtic perquè sigui el problema d’algú altre, no resol res i a més empitjora el problema, però hi ha molta gent a la que, si la queixa ve de Barcelona, ja els està be.
Malauradament, revertir aquesta percepció d’abandonament no s’aconsegueix criminalitzant a aquestes i a aquests mateixos veïns, sinó amb unes esquerres que estiguin més preocupades per trepitjar carrer i escoltar-los, com sí ha fet aquest alcalde, i menys per les seves guerres fratricides.
La veritable causa de la derrota de l’esquerra a Badalona és aquesta, i cal reconèixer-ho, si volem posar-hi remei. Si no, tindrem Albiol per molt de temps.
