Paco Priego
Si vostè està llegint aquestes línies, sens dubte és una persona interessada en les diverses protestes populars que succeeixen al món i, com a tal, haurà reparat en l’aparició d’un nou símbol en mig de tota la parafernàlia habitual d’aquesta mena d’esdeveniments.
Es tracta d’una caricatura de la bandera pirata tradicional, on la calavera exhibeix un gran somriure burleta, i porta un barret de palla.
La seva darrera aparició ha estat al Marroc, al marc de les protestes que recentment han tingut lloc en aquest país, però la seva primera aparició documentada va se a Indonèsia i Nepal, aquest estiu passat, també al marc de protestes contra la corrupció i la crisi econòmica, que a Nepal van provocar la caiguda del govern. Des d’allà ha fet la volta al mon, i també a casa nostra s’ha deixat veure, en les recents manifestacions en solidaritat amb el poble palestí.
No cal ser un expert en cultura popular per identificar aquest símbol. Aquesta bandera originàriament pertany al capità pirata Monkey D Ruffy (o Luffy, depèn del doblatge que triem), protagonista de l’anime d’acció One Piece, una sèrie que, al moment d’escriure aquestes línies, està completant la seva temporada numero 21.
Però què fa una bandera de dibuixos animats al mig de protestes massives al mon real? Avui m’agradaria reflexionar sobre com diversos símbols de la cultura popular han fet el salt de la ficció al món real, i què diu això de nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb la ficció, i de com aquesta, fins i tot la que sembla més innocent, pot de vegades encendre una guspira de rebel·lia a l’espectador, moltes vegades de forma inesperada pels censors, públics o privats, que cuiden de que els productes culturals de gran difusió que consumim no continguin idees inconvenients per al poder.
Icones
Com deia, la bandera dels pirates del barret de palla no és el primer símbol de ficció adoptat per moviments de protesta reals.
Només per esmentar alguns, a l’any 2020, al context de les protestes estudiantils a Tailàndia, es va fer popular entre els participants una salutació alçant la mà i estenent els tres dits del mig, salutació que va passar després a la veïna Myanmar, durant las protestes contra el cop militar de 2021, però que prové de la saga de novel·les (i de les seves posteriors adaptacions cinematogràfiques) de ciència-ficció Els Jocs de la Fam.
A Catalunya, durant l’etapa de protestes que va seguir la repressió estatal del moviment independentista durant i desprès del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, es va fer popular l’ús de l’emblema de l’Aliança Rebel de la saga Star Wars com a símbol codificat de suport a la protesta.
Però, probablement, el cas mes icònic de translació d’un símbol de la ficció a la protesta en la vida real sigui la avui dia mal anomenada “màscara d’Anonymous”, originaria en realitat del còmic V de Vendetta, una historia distòpica ambientada a la Gran Bretanya i protagonitzada per un revolucionari emmascarat tan carismàtic com letal, que seria portada al cinema l’any 2005. La icònica màscara començaria a ser adoptada per l’abans esmentat moviment hacktivista a partir de 2008, essent a hores d’ara un símbol revolucionari per dret propi.
Això son només uns quants exemples de molts. Però, per que passa això?
Primerament, perquè als essers humans ens agrada explicar histories, i cercar referents en els personatges mítics que les protagonitzen. Per això modelem els nostres herois amb les característiques que pensem que hauria de tenir un ciutadà modèlic, i des de sempre hem explicat a la mainada histories de herois i heroïnes bones i valentes, i faules amb moralina final.
Antiherois
Però també des de sempre han existit les histories d’antiherois rebels, també al folklore infantil. Histories que ens diuen que, de vegades, no és dolent recórrer a la picaresca per trencar les barreres de classes, com fa el Gat amb Botes, o robar a qui explota als més desfavorits, com fa Robin Hood.
Personatges que ens van ensenyar ja de criatures que, si es fa per una bona raó, està bé desobeir i posar-se fora de la llei. I els personatges els símbols dels quals ens apropiem avui dia segueixen aquesta tradició narrativa de segles. Antiherois amb bones intencions que lluiten fora de la llei contra un món injust. Rebels mítics en els que volem veure reflectida la nostra pròpia rebel·lia.
Un altre cosa que explica aquest fenomen és que aquest símbols parlen el llenguatge del seu temps. No son símbols amb un pesat llegat històric, als que cal apropar-se amb un gran respecte, i que també porten a sobre l’estigma d’errors del passat.
Més aviat, són elements de la cultura popular més amables, que poden fer-se servir sense gaire por a trencar cap codi o remoure velles ferides, i per això, més atractius per aquells que s’inicien al mon de l’activisme.
Això s’aplica especialment a les persones més joves, que moltes vegades senten cert recel envers els símbols revolucionaris tradicionals per una visió, sens dubte esbiaixada, que les velles ideologies els han fallat. Adoptar aquests símbols implica, per tant, afegir una capa més de rebel·lia, en aquest cas contra els símbols tradicionalment emprats per expressar descontent.
Prohibir
Un tercer motiu seria l’accés fàcil i sense compromís a aquests símbols per a les persones nouvingudes al món de la protesta.
Adquirir un símbol revolucionari tradicional que no sigui fet a casa normalment implica entrar en contacte amb un moviment polític ja establert, amb les dificultats i riscos que això pot tenir en un context de repressió. Però qualsevol persona pot entrar a una botiga de joguines, comprar la màscara de V o la bandera del capità Luffy, i ningú li preguntarà si la vol fer servir a una festa de Halloween o al piquet d’una vaga.
La seva cadena de producció és totalment aliena als moviments revolucionaris, i el fet que siguin propietats intel·lectuals de grans corporacions de l’entreteniment dificulta molt qualsevol intent de censura o prohibició d’aquests símbols, sense comptar el ridícul que significa per les autoritats voler prohibir emblemes de series o pel·lícules de gran audiència o taquilla.
Spider-Man i Che Guevara
Aquestes serien les raons principals que poden explicar aquest fenomen, que ens pot semblar pintoresc, però que no és en cap cas res de nou.
Ja al 1965 una enquesta de la revista Esquire als campus universitaris d’Estats Units va trobar que els estudiants classificaven els personatges de còmic Spider-Man i Hulk al mateix nivell que Bob Dylan o el Che Guevara com les seves icones revolucionàries preferides.
Ara bé, el que també és interessant d’analitzar és com es reacciona a aquest fenomen, des de diferents postures ideològiques.
Una primera crítica que es sol fer, és que exhibir aquesta mena de símbols desvirtua les protestes, al restar-les seriositat. Una posició que no està gaire lluny de la ja avorrida queixa recurrent per la participació de batucades o altres elements festius a les protestes massives.
La resposta a aquest argument és fàcil, es tracta d’una protesta massiva, i com a tal, hi conflueixen gents diverses, amb diversos graus d’implicació i formació política, i diverses formes d’expressar el seu descontent.
No es pot pretendre que a una protesta d’aquest tipus els assistents es comportin con ho faria, per exemple, un piquet sindical molt més reduït en nombre, però format per activistes veterans. Son expressions de lluita diferents per a espais diferents.
Des de sectors conservadors també es sol fer la crítica en to de burla de que, per criticar el capitalisme, s’estan consumint els seus productes, ja que, com ja s’ha dit, aquesta iconografia pertany a grans corporacions.
Aquesta crítica es fàcil de revertir, ja que resignificar símbols de consum massiu com a icones de protesta té un component subversiu innegable i, a més, el capitalisme sempre ha fet el mateix amb qualsevol símbol de protesta una mica popular, apropiar-se’l i tractar de domesticar-ho. Està be tornar-li la pilota de tant en tant, oi?
Apolítics?
I finalment, tenim un clàssic, els que diuen ser apolítics, però que reaccionen indignats davant que els “progres” vulguem ficar política als seus productes d’entreteniment preferits.
A aquesta gent només cal preguntar-los una cosa: us vau adormir al cinema? Perquè las obres resignificades no estan triades a l’atzar.
El capità Luffy mateix, durant les 21 temporades que porta en emissió, ha derrocat tirans, alliberat esclaus, robat als poderosos per repartir el botí entre els pobres, i ha portat la revolta a totes les costes on ha desembarcat sense, com a bon pirata, tenir mai més deu que la llibertat ni més pàtria que la mar. Tan estrany sembla que s’hagi tornat una icona revolucionaria?
I no crec que Eiichiro Oda, autor de la obra, estigui gaire incòmode amb això, ja que alguna vegada, en alguna entrevista que li han fet, s’ha pogut veure la foto del Che Guevara al seu estudi. L’obra no és tan apolítica com molts voldrien.
En resum, sempre han hagut histories que han passat sota el radar de la censura, moltes vegades emparades per una barrera generacional, que feia que els censors no s’adonessin del seu potencial per inspirar rebel·lia.
Ara, com a militants anticapitalistes, que hem de fer davant aquest fenomen?
Doncs no esverar-nos, i veure’l com una oportunitat. Si una persona, probablement molt jove, s’apropa a nosaltres durant una protesta portant una d’aquestes banderes, i tenim oportunitat de parlar amb ella, hem d’evitar caure en la temptació de fer broma, o acusar-la de falta de seriositat. Al contrari, ens podem interessar pels motius que té per portar aquest símbol.
Quins missatges de l’obra de ficció a la que pertany creu que es reflecteixen en aquesta lluita? Si el motiu per portar un símbol de ficció es la desconfiança envers les ideologies revolucionaries tradicionals, parlar sobre quins son els motius d’aquesta desconfiança és una manera de fer-li formació política a una persona que probablement agrairà escoltar una versió diferent de la historia de la que propaga el Sistema.
És un bon moment per desfer equívocs com la clàssica identificació del socialisme amb l’estalinisme, entre d’altres.
En resum, aquests nous símbols al final enriqueixen la iconografia revolucionària, i obren finestres d’oportunitat que, com a militants, tenim l’obligació d’aprofitar.
