David Karvala
En un entorn polític internacional ple d’horrors, els darrers mesos ens han portat bones notícies —sorprenentment— de la Gran Bretanya.
A principis de juliol, es va anunciar la creació d’un nou partit a l’esquerra del laborisme. La proposta va ser rebuda amb una onada massiva de suport. A finals d’agost, increïblement, 800.000 persones s’havien apuntat com a simpatitzants: això per a un partit que ni tan sols tenia —i encara no en té— ni nom ni estructures.
El punt clau era i és que el nou partit rebutja les guerres i se solidaritza plenament amb la lluita palestina, defensa la igualtat i la justícia social, rebutja el racisme… entre altres coses.
Demostra l’enorme interès que pot inspirar una opció d’esquerres de debò, davant d’una dreta tradicional que s’acosta a l’extrema dreta, i de partits socialdemòcrates que apliquen polítiques neoliberals… i sovint racistes.
Però, inevitablement, hi ha molts debats sobre què hauria de ser realment aquest nou partit.
Aquest article cerca resumir la situació d’aquest projecte i analitzar els reptes a què s’enfronta.
Laborisme
El partit laborista britànic és un partit socialdemòcrata amb una llarga història i moltes arrels.
Però a les darreres dècades, ha girat més a la dreta que mai… el que ja és a dir. L’any 2003 el primer ministre laborista Tony Blair es va alinear amb Bush i Aznar a la criminal invasió de l’Iraq. Ara, Keir Starmer es fa ressò del discurs de l’extrema dreta racista davant de la migració.
És clar, abans de Starmer, de 2015 a 2020, el dirigent laborista va ser el veterà d’esquerres, Jeremy Corbyn. Sent el líder més d’esquerres a la història del partit, va aixecar un entusiasme enorme. Centenars de milers de persones es van afiliar al partit i es van celebrar mítings amb desenes de milers de persones. Res d’això no va agradar a la classe dirigent, ni tampoc a la maquinària laborista, que va fer tot el possible per sabotejar el lideratge de Corbyn.
Tot i això, a les legislatives de l’any 2017, per exemple, el laborisme amb Corbyn va aconseguir un suport rècord, amb gairebé 13 milions de vots. Però les maniobres de la dreta laborista —amb una campanya bruta contra Corbyn, de falses acusacions d’antisemitisme— van aconseguir evitar que guanyés aquestes eleccions; al final el van fer dimitir.
Amb Keir Starmer, el laborisme va guanyar les legislatives de l’any 2024 amb menys de 10 milions de vots. El nombre rècord d’escons —amb un vot molt menor que el de Corbyn l’any 2017— va ser fruit del sistema electoral britànic i del col·lapse del partit conservador.
Aquell episodi del corbynisme té diverses lliçons importants per avui. Primer, que la classe dirigent no acceptarà plàcidament els resultats dels processos democràtics; recorrerà al que sigui per defensar els seus interessos. Qualsevol projecte seriós d’esquerres s’ha de preparar per fer front a aquesta hostilitat. Segon, que va confirmar —una vegada més— la fallida política del laborisme.
El nou partit s’haurà de plantejar com fer front a les resistències del sistema, si no vol que els seus compromisos radicals es quedin en paraules buides. I no pot ser simplement un partit laborista 2.0. No té sentit intentar rebobinar la pel·lícula socialdemòcrata d’abans. El que estem veient en aquests partits és el que passa si s’intenta treballar dins del sistema, en comptes de buscar posar-hi fi per crear alguna cosa nova.
L’explotació, l’opressió, la destrucció mediambiental, les guerres… són el preu que es cobra el sistema per continuar existint. Cal trencar amb el capitalisme.
L’impressionant és que aquesta visió crítica està molt estesa al nou partit. Però res encara no està decidit, i els debats segueixen molt oberts.
Inici difícil
El nou partit va tenir un part complicat. El matí del dijous 3 de juliol, la diputada d’esquerres Zarah Sultana va anunciar que abandonava el partit laborista i que ella i Jeremy Corbyn llançarien un nou partit d’esquerres.
És cert que portaven temps en converses privades sobre això, i molta gent havia demanat a Corbyn que fes aquest pas, des de la seva vergonyosa expulsió de la direcció laborista. Tot i això, ell repetidament postergava qualsevol decisió.
Davant l’anunci de Sultana, i després d’alguns dubtes, Corbyn es va sumar al projecte. El dissabte 5 de juliol, Corbyn estava programat com a ponent a les jornades del Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21 a la Gran Bretanya. El que seria una simple presentació del seu llibre es va convertir en un míting enorme sobre el nou partit, amb mil persones omplint la sala principal, i 500 més en una carpa fora.
Juntament amb Corbyn, van parlar diverses persones de l’esquerra revolucionària. Aquestes van expressar el seu entusiasme pel nou projecte, però també cautela. Van advertir contra la idea d’intentar reproduir el laborisme i van recordar les males experiències amb Syriza i Podemos.
Van insistir que el nou partit no havia de ser principalment electoralista, sinó que havia de participar activament en les lluites i els moviments. Van afegir que no podia ser un partit on manessin les i els diputats; més aviat, aquests havien de respondre a les bases i respectar els principis del partit.
Des de llavors hi ha hagut més malentesos, fins i tot xocs frontals, entre Zarah Sultana —que parla obertament de lluitar pel socialisme, de rebutjar el sionisme, de defensar els drets trans…— i l’equip de Corbyn, més proper a un laborisme d’esquerres.
En un moment, semblava que havien arribat a una ruptura total i que el projecte s’enfonsava. Per sort, hi va haver prou pressió d’altres persones i es va aconseguir imposar el sentit comú.
Però més enllà de les baralles internes, que continuen, hi ha importants qüestions de fons, tant per a Your Party com per a qualsevol projecte polític ampli d’esquerres.
Partit tancat, coalició o què?
A la Gran Bretanya, com a molts països, hi ha multiplicitat de grups d’esquerres. D’una banda, organitzacions revolucionàries —la nostra organització germana, l’SWP, n’és potser la més gran—; de l’altra, moltes coalicions electorals municipalistes, de gent procedent del laborisme o dels moviments.
Moltes persones d’aquestes organitzacions estan treballant en zones de tota la Gran Bretanya per celebrar reunions del nou partit, la majoria molt concorregudes. No obstant això, hi ha un debat a Your Party sobre si es permetrà o no la participació de gent que té altres militàncies.
A la web del partit, hi ha un formulari d’afiliació que diu: “Per unir-se… no pot ser membre d’un altre partit polític nacional”. Però no queda clar qui va establir aquesta condició: no deixen de dir que tot, fins i tot el mateix nom, encara està per decidir.
A l’altre extrem hi hauria la idea de crear una mera coalició d’organitzacions, on tot es decideixi en reunions entre cúpules: aquesta opció tampoc no és gaire atractiva.
La solució podria ser molt més senzilla: afiliació individual a un partit, amb decisions democràtiques preses per la militància, però sense excloure persones que tinguin altres militàncies, sempre que defensin uns principis bàsics d’esquerres.
Principis de classe
El nou partit ha de ser obert a gent nova, més enllà de l’esquerra organitzada existent, i això implica utilitzar paraules comprensibles, no una terminologia carca. Però això no treu la necessitat de representar un rebuig a com funciona el sistema i oferir una alternativa radical.
Seria impossible ara mateix sumar centenars de milers de persones a un projecte explícitament marxista revolucionari, i seria sectari exigir aquest posicionament a Your Party. Però caldria trobar punts de consens, en termes de defensar la justícia social, un canvi radical… sense excloure ni la visió del reformisme d’esquerres ni la política revolucionària. Igual que als moviments amplis, es poden plantejar uns punts de mínims, però que cada persona i sector sigui lliure per anar més lluny, si vol.
El problema és que certes veus influents a Your Party volen excloure el que seria una visió de classe. Aquests inclouen alguns diputats independents elegits l’any 2024, que tenen un paper destacat en les gestions per crear la nova organització.
Un va advertir contra enemistar-se amb els propietaris de pisos de lloguer, insistint que: “no som un partit antiprosperitat ni un partit antiriquesa”. Un altre va cridar a que l’exèrcit trenqués una vaga important d’escombriaires.
La defensa de les i els llogaters davant la crisi d’habitatge ha de ser una línia vermella per a qualsevol partit d’esquerres. També ho ha de ser la defensa dels drets sindicals i de fer vaga.
Zarah Sultana s’ha declarat clarament en aquest sentit. Fins ara, Jeremy Corbyn no ho ha fet.
Contra tota opressió
Un altre debat és sobre la defensa dels drets trans. Aquesta qüestió és actualment una punta de llança de l’extrema dreta, amb els seus atacs al que anomenen “la ideologia de gènere”, i allò “woke”.
Tristament, alguna gent que diu que és d’esquerres s’ha sumat a aquestes posicions. (Passa el mateix sobre les migracions: a EUA Bernie Sanders ha defenat la política trumpiana de “tancar les fronteres”.)
Un diputat independent implicat a Your Party va fer declaracions negant que les dones trans realment fossin dones, i mereixedores com a tals dels mateixos drets. De nou, Zarah Sultana va sortir per afirmar que la transfòbia no havia de tenir un espai a Your Party. De nou, Corbyn va callar.
Aquestes no són disputes nímies, ni de puresa en allò “políticament correcte”. Vivim en un món on els mitjans i la dreta busquen constantment provocar l’odi. Cal fer-los front, no cedir davant dels seus atacs. Un partit que només defensi la justícia i els drets quan és popular fer-ho no es podrà enfrontar al sistema.
Això s’aplica als drets trans, a la lluita contra la islamofòbia, als drets sindicals, a Palestina…
Verds
Mentre aquestes disputes passen, l’entusiasme amb el nou partit continua existint a les bases. Fins i tot ha portat un grup important d’activistes del Partit Verd de Glasgow, incloent-hi tres regidors, a sumar-s’hi.
El Partit Verd britànic acaba d’escollir un nou líder d’esquerres, Zack Polanski, i s’ha presentat com a “l’alternativa progressista”, ja existent, fent innecessària la creació de Your Party.
No obstant això, un activista Verd de Glasgow comenta que “en teoria, els Verds poden semblar un partit socialista… però els seus diputats [al parlament escocès] són pèssims a la pràctica. Hem vist diputats verds defensar els propietaris, aquests paràsits que inflen els lloguers de l’habitatge. Hem vist diputats verds vendre 2.300 milions d’euros en terrenys públics a propietaris privats.”
Va afegir que els Verds són un “partit de classe mitjana de soca-rel” on “la solidaritat passa a segon pla”, llevat que els beneficiï electoralment.
Com hem vist, aquests problemes també es produeixen a Your Party, però gran part de les persones que s’estan sumant a aquest projecte són de classe treballadora i busquen un canvi real.
Aquestes persones també existeixen als Verds, però un sector important només vol gestionar el sistema existent… de manera més ecologista. Un exemple és l’Ajuntament de Brighton, on retallades salarials a la plantilla de neteja municipal, de més de 4.000€ a l’any, van provocar una vaga. Els Verds governen la ciutat des de l’any 2011, i el seu alcalde actual ha estat empresari i és actualment un directiu a l’administració estatal.
L’activista de Glasgow conclou: “m’entusiasma Your Party. No estem d’acord en tot —no podem ni ho hem d’estar—. Però en el que sí que coincidim és que el sistema polític actual, que només serveix als rics i poderosos, s’ha d’acabar”.
Democràcia virtual
Se suposa que se celebrarà un congrés fundacional de Your Party aquest novembre.
Increïblement, es proposa escollir delegats i delegades per sorteig, entre els centenars de milers de persones inscrites en línia. El perill és que hi assisteixin relativament poques de les persones capaces de presentar arguments davant dels i les diputades —que sí que assistiran per dret propi, sense sorteig— i que sigui més un acte plebiscitari que no pas un procés de democràcia activa.
No hi ha cap garantia que les persones assistents després portin les posicions i propostes acordades al congrés als seus territoris per dur-les a terme, perquè en molts casos no es van apuntar per fer res així.
Un altre element del model de democràcia interna que s’està plantejant és la votació en línia. Pot semblar inclusiva i participativa, però en realitat és molt qüestionable.
Suposa que les persones poden votar sense haver participat a cap debat dins de l’organització. No hauran sentit els diferents arguments respecte als mèrits o no de les propostes presentades. La seva visió dels temes en debat estarà condicionada més aviat pel que veuen a la TV, i les propostes que amenacen els interessos dels poderosos no acostumen a rebre bona premsa. Mostra d’això és que, com a part del seu assalt contra els sindicats, Margaret Thatcher va imposar la votació individual des de casa —per correu—, en comptes de a les assemblees col·lectives, per acordar la convocatòria de vaga.
A tot estirar, els arribaran les opinions d’algun dirigent del partit amb molta presència mediàtica. Però les idees i propostes que no procedeixin de la direcció tindrien molt poques possibilitats de ser escoltades.
El cert és que el model de “democràcia virtual” o en línia quadra amb una visió de participació que reflecteix el consum en línia, on ser militant implica simplement observar a la pantalla l’activitat política d’una direcció, allà dalt i molt llunyana. Una antiga dirigent de Podem, Lilith Verstrynge, acaba d’escriure sobre aquesta mena de problemes.
Per a un partit que cerca participar en les lluites, un on les accions dels seus membres de base siguin el seu eix, és essencial tenir un model de democràcia directament participativa, amb la possibilitat real de discutir i polir les propostes, no simplement votar a seques.
Un dels molts aspectes positius de les trobades locals o regionals recents és que hi ha hagut espais per debatre cara a cara, en un procés creatiu. No queda clar com aquest tipus de democràcia de base es pot compaginar amb el model plebiscitari-virtual.
Organització local
Aquesta construcció des de baix és clau. Activistes de les diferents ciutats i regions han organitzat assemblees i trobades territorials amb molt d’èxit.
Fins i tot a zones rurals s’han celebrat reunions amb més de cent persones, mentre que l’assistència a algunes ciutats grans arriba a diversos centenars.
Algunes d’aquestes trobades són tipus míting, amb discursos de Corbyn i/o Sultana, però també d’activistes de moviments locals. Altres són reunions de treball, i es debat en grups reduïts propostes per al partit. Un socialista va comentar sobre l’assemblea en una zona agrícola a l’est d’Anglaterra: “Tots els debats van ser molt positius: la gent va reflexionar sobre quin tipus de partit volem. Per a moltes persones era la primera vegada que participaven en una organització política”.
En algunes d’aquestes trobades —organitzades de manera informal, sense poder accedir als detalls de les persones a la seva zona que han expressat interès en el partit; les dades estan a les mans de la direcció— s’ha triat un comitè coordinador local. És un pas vers la creació d’una organització al terreny, capaç d’impulsar activitats col·lectives i prendre iniciatives.
Aquesta base local organitzada és també un element central per assegurar la coherència del partit com a tal, i que no depengui de unes poques figures famoses.
I l’esquerra revolucionària?
Seria molt fàcil només assenyalar els múltiples problemes amb aquest projecte, i concloure que la defensa dels principis revolucionaris suposa no tenir-hi res a veure. Però seria un error terrible.
El nostre objectiu hauria de ser construir una esquerra revolucionària que sigui rellevant per a gran part de la classe treballadora; no només per a uns centenars, fins i tot uns milers, de persones. Si és així, hem de tenir alguna cosa positiva a dir, i fer, amb els centenars de milers de persones que s’han entusiasmat amb Your Party, perquè volen un canvi.
Però un altre error seria simplement participar-hi sense lluitar per solucionar els problemes assenyalats. I això implica participar com un actor organitzat, amb propostes pròpies, que es presentin i s’expliquin a altres persones al nou partit. S’ha dit que tot està per decidir.
Aleshores, cal lluitar perquè Your Party faci front als terratinents, que defensi els drets sindicals, que doni suport a les persones trans… en conjunt, que adopti posicions de principis bàsics.
També cal insistir que es tracta de mínims. Your Party no ha de declarar-se marxista revolucionari, però no pot intentar fer callar els sectors dins del partit que sí que ho són.
Les nostres companyes i companys a la Gran Bretanya, del Socialist Workers Party, no tenen cap intenció ni de deixar de treballar perquè aquest projecte funcioni, ni tampoc de liquidar-se i deixar d’existir com a organització amb veu pròpia.
Your Party pot representar una oportunitat enorme. Davant d’uns partits de l’establishment —tant el laborisme com els tories— desprestigiats, i amb una dreta extrema —Reform UK de Nigel Farage i els grups neonazis de Tommy Robinson— desencadenada; el nou partit podria inspirar milions de persones a creure que hi pot haver esperança.
Hem d’esperar que s’acabin les baralles i les maniobres en la direcció, però en tot cas, cal continuar construint la base. D’això en depèn l’èxit real del nou projecte. I caldrà la col·laboració entre gent diversa d’esquerres. S’haurà de construir una unitat basada, no en imposicions des de dalt, sinó en debats reals, respectuosos, alhora de fer un treball conjunt.
