Després de veure la pel·lícula basada en la biografia del vicepresident d’Estats Units, J.D. Vance, he considerat necessari fer una reflexió crítica sobre aquesta.
Els artefactes culturals, ja siguin sèries, pel·lícules o llibres, reflecteixen o en molts casos són directament propaganda de les idees dominants d’una societat. No parlem dels punts de vista de la majoria social —que no té recursos ni contactes per expressar-los— sinó de les idees que les classes dirigents intenten fer hegemòniques per a les diferents classes socials.
La pel·lícula Hillbilly, una elegia rural compleix magistralment la seva comesa. En les línies següents expressaré les raons d’aquesta afirmació.
Un producte de qualitat
La meva pretensió amb aquest article no és fer una crítica de cinema. No tinc formació ni bagatge per fer-ho.
Això no obstant, com a espectador i/o consumidor de cultura corrent, puc donar el meu punt de vista.
La pel·lícula m’ha semblat una meravella. Acostumat en molts casos a personatges plans i falses dicotomies de bons o dolents, s’agraeix un cinema que expressi les arestes i les contradiccions de les persones.
Pel que fa a l’elenc d’actors i actrius, m’agradaria destacar el paper interpretat de Glenn Close, que per mi es menja la pantalla interpretant el paper de la iaia de J.D. Vance. Els altres actors fan una actuació notable, però tenir un monstre del setè art com la veterana actriu eleva la categoria de qualsevol pel·lícula.
T’identifiques i sents empatia pels personatges, gent corrent de classe treballadora que intenta tirar endavant el millor que pot. Potser jo sigui de llàgrima fàcil, però hi ha molts trams de la pel·lícula en els quals és fàcil que aquestes aflorin en qualsevol persona.
Difusió d’idees reaccionàries
Però l’empatia que qualsevol persona que, amb un mínim de consciència de classe, amb els de sota senti, no ha d’entelar les pretensions ideològiques de la pel·lícula.
Perquè aquesta pel·lícula, basada com està en les memòries escrites pel mateix vicepresident nord-americà, assenyala bé cap on vol que l’espectador s’orienti.
D’una manera innocent, ens podem quedar en aquesta empatia, però per sort una formació política conscient pot separar aquesta part sentimental de la necessària anàlisi crítica des d’un punt de vista socialista revolucionari. Anem a això.
La pel·lícula pretén ser un manifest de la classe treballadora blanca d’Estats Units. Es veuen les condicions miserables en què viuen allò que anomenen escombraries blanques —redneck— de l’interior del país nord-americà. Comunitats que realment han estat abandonades, no en benefici dels sectors racialitzats de la classe treballadora nord-americana, sinó dels interessos de la classe capitalista dominant, ja sigui progressista-liberal del Partit Demòcrata o del reaccionari —cada vegada més— Partit Republicà.
El que s’ha comentat es pot visualitzar al film a través de la indústria desmantellada que hi apareix o els comentaris despectius vers la gent treballadora blanca d’un dels advocats del bufet al qual Vance pretenia accedir.
Hi ha altres qüestions que mereixen ser apuntades.
D’una banda, les agressions físiques de la mare del protagonista vers ell, que fan que hi intervingui la policia. A l’últim instant el jove Vance nega aquestes agressions davant de les autoritats, per aconseguir l’aprovació de la seva àvia.
En una altra escena de la pel·lícula, es veu com l’avi va exercir violència masclista sobre la seva iaia, i ella respon cremant-lo quan dorm després d’una borratxera al sofà.
Però la frase de l’àvia, “la família és l’única cosa que importa”, és demolidora per legitimar que moltes vegades el nucli familiar sigui precisament un estament on s’exerceix opressió sobre dones i criatures.
La frase que Vance atribueix a la seva àvia a la pel·lícula —“El teu origen et defineix, però el teu caràcter es forja dia a dia”— constitueix una contradicció en si mateixa.
Somni americà
Des del meu punt de vista, tracta de justificar el somni americà —American way of life—, de l’home fet a si mateix, que amb un treball dur assoleix els seus somnis i prospera. Cosa que quan passa, com és el cas del protagonista, serveix per atiar la majoria de gent corrent a qui se la responsabilitzi al 100 % de la seva vida precària.
És destacable l’absència de lluites col·lectives en defensa de drets socials d’alguna mena. L’actitud envers els iguals que no són de la família és de desconfiança.
La solució que dóna en un món hostil és estar amb els “teus” —el nucli familiar— i armar-te fins a les dents per si entren a casa teva a robar o fer-te mal.
En definitiva, Hillbilly no és pas un cant a l’esperança. És la trista història d’una excepció, J.D. Vance, un populista de dretes que dóna suport i promou mesures perquè els membres de la classe treballadora —inclosa la classe treballadora blanca de què ell prové— no es puguin forjar una vida digna.
