Sempre he sentit una atracció vers un personatge històric que es va enfrontar al sistema establert amb un objectiu clar i concís: que les dones tinguessin dret a votar.
Això li va costar car més tard, però sense dubtar-ho, va lluitar pel que pensava. Aquest personatge va ser Clara Campoamor.
Campoamor va néixer el 12 de febrer del 1888 a Madrid, en una família obrera. Quan el seu pare va morir deu anys més tard, va haver de deixar els estudis. Però el 1909, va aconseguir una plaça com a auxiliar femenina de telègrafs, cosa que li va permetre tornar a estudiar. Va ser batejada amb el nom de Carmen Eulàlia, però en honor a la seva germana gran, que va morir poc després del seu naixement, va utilitzar el nom de Clara Campoamor.
En plens anys 30, durant la II República, Clara Campoamor, advocada i política d’esquerres, es va trobar enmig d’un debat crucial. Es debatia si la dona hauria de tenir dret a votar. En aquell moment era diputada pel Partit Radical. Quan es va declarar la II República, Campoamor va ser triada per al Congrés dels diputats per Madrid, donant-se la paradoxa que les dones no podien votar, però podien ser parlamentàries.
La lluita no va ser fàcil. Campoamor es va enfrontar fins i tot al seu propi partit i moltes feministes. Victoria Kent, també feminista, se li va posar en contra directament, pel partit Republicà Radical Socialista. El seu argument era que recentment instaurada la II República, la situació no era la propícia, atès que, segons la seva opinió, les dones encara estaven influenciades per l’Església i el conservadorisme. Campoamor no es va acovardir i va seguir amb el seu argumentari: la igualtat en el dret al vot era essencial per construir una societat més justa i equitativa.
El seu discurs a les Corts de la II República l’1 d’octubre de 1931 ha passat a la història: “No tindreu mai prou temps per plorar en deixar al marge de la República la dona”. La votació va ser per aprovar el vot femení, amb 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions. Per fi, les dones més grans de 23 anys van tenir reconegut el seu dret al vot a la Constitució de 1931.
El moviment de dones, que es va començar a conèixer internacionalment a finals del segle XVIII, amb la Revolució Francesa i industrial, es va consolidar com una força social més. De seguida va prendre la lluita sufragista com a bandera. A l’Estat espanyol, el moviment de dones i el sufragista sempre van ser qüestions minoritàries, per l’opressió de la dona i la poca industrialització del país.
Ja al segle XX, el moviment sufragista va tenir moments àlgids, com —paradoxalment— a la dictadura de Primo de Ribera, quan es va aprovar el dret al vot de la dona per a les eleccions municipals de 1925: per diverses causes, aquestes eleccions mai no es van produir. El 1927, es va crear l’Assemblea Nacional Consultiva, per crear una constitució nova. En aquesta assemblea, on es va triar cada membre a dit, hi havia 13 dones i Concepción Loring va ser la primera dona a parlar en una assemblea política institucional espanyola. L’article 58 d’aquesta nova constitució futura va posar negre sobre blanc que dones i homes votessin en condicions iguals per a tots els sufragis. Però la dictadura va acabar el 1930 i amb ella, es va ensorrar aquest projecte.
Clara Campoamor també va ser important per la seva lluita a favor del divorci i la igualtat jurídica al matrimoni. A més, va lluitar perquè les dones poguessin estudiar en igualtat de condicions amb els homes.
El 1931, Campoamor va crear la Unió Republicana Femenina (URF), que ràpidament es va convertir en una organització feminista a favor del vot femení. El 1934, Clara Campoamor, va abandonar el Partit Radical, per la seva postura contra la revolució d’Astúries i la seva dretització i unió a la ultra catòlica CEDA. Un any més tard, juntament amb la URF, es va sumar a Esquerra Republicana i en certa manera, l’organització que va fundar va acabar sent la secció femenina.
Clara Campoamor era, segons totes les fonts, socialdemòcrata, però es va allunyar del PSOE pel suport d’aquest a la dictadura de Primo de Rivera. Es va incorporar al Partit Radical perquè es va autodefinir com a republicana i contra la dictadura de Primo de Rivera. Després, quan es va sumar a Izquierda Republicana, va tenir molt de rebuig pel seu passat polític. Per això, quan inicialment va fallar el cop d’Estat feixista del 36, Clara Campoamor va tenir por de ser represaliada per la mateixa esquerra i es va exiliar a diversos països on tindria diversos oficis intel·lectuals. Lamentablement, la majoria de l’esquerra del seu temps la va acusar de ser la culpable de la derrota electoral del 1933, per lluitar amb tanta força pel vot femení.
Va morir de càncer el 30 d’abril de 1972 a Lausana, Suïssa. Les seves cendres van tornar a entrar a l’Estat espanyol clandestinament, ja que el règim franquista la va jutjar a distància, acusant-la de maçoneria.
Al meu entendre, Campoamor és un referent de l’esquerra a l’Estat espanyol. Va comprendre que els drets civils de les persones oprimides no poden esperar. Enmig d’una societat masclista, va lluitar per tots els drets de les dones: educació, avortament, divorci, igualtat de matrimoni i vot. Els drets humans i civils no poden esperar. Aquests es creen o s’aconsegueixen a les lluites i cal implementar-los immediatament. Són pilars fonamentals de la lluita obrera.
