Tomáš Tengely-Evans, redactor de Socialist Worker, la nostra publicació germana a GB, analitza la dinàmica darrere de l’alto el foc a Gaza.
El poble palestí ha rebut la notícia d’un alto el foc amb una barreja d’alegria, alleugeriment… i temor que Israel reiniciï la guerra contra Gaza.
Donald Trump va anunciar dijous que Israel i Hamàs han acordat la primera fase d’un “pla de pau” després de diversos dies de negociacions. Mentre moltes persones palestines celebraven a Gaza, Israel va respondre a l’anunci amb atacs aeris que van assassinar almenys 10 persones i en van ferir 49.
Israel retirarà el seu exèrcit fins a una línia acordada, mentre Hamàs alliberarà els colons israelians que van capturar el 7 d’octubre de l’any 2023. L’organització d’alliberament nacional palestina va declarar que l’acord significava “la fi de la guerra, la retirada de l’ocupació, l’entrada d’ajuda i un intercanvi de presoners”.
Alaa, una periodista palestina a Gaza, va dir al Socialist Worker: “Els meus sentiments es barregen entre la felicitat i la preocupació, perquè volem que l’alto el foc sigui definitiu. Volem que totes les etapes de l’acord es compleixin sense interrupcions, sense ruptures; no confiem al costat israelià, no confiem en Netanyahu”.
Va afegir: “Totes les persones palestines que hem suportat aquests dos anys de patiment, desplaçaments i atacs volem descansar. La gent fugia d’un lloc a l’altre, vivint amb por. La guerra era inimaginable: no deixava espai ni tan sols per plorar. La gent vol poder plorar en pau i recordar els seus familiars i éssers estimats”.
“Per primera vegada, la gent podrà estar fora de perill, sense pensar a fugir, sense pensar a ser objectiu dels atacs. Però seguim preocupats per l’acord d’alto el foc perquè no confiem en Netanyahu”.
Els líders occidentals van elogiar l’acord d’alto el foc com un pas cap a la “pau” a l’Orient Mitjà.
Els dirigents dels règims àrabs, especialment d’Egipte, van pressionar Hamàs perquè firmés l’acord.
Però l’acord només és la “fase u” del “Pla de 20 Punts” de Trump per a Gaza. Es tracta d’una apropiació colonial de terres que posaria Trump a càrrec de Gaza, amb el veterà criminal de guerra Tony Blair. Això representa la continuació del genocidi.
Balanç de l’acord d’alto el foc
Hi ha tres punts claus sobre l’acord.
Trump
Primer, Trump és el gran guanyador, però podria acabar sent el gran perdedor.
Quins són els càlculs de Trump? Està bregant amb la sobreextensió imperial d’Estats Units i el declivi de la seva capacitat per dominar el món.
L’administració Trump vol centrar-se en el principal rival d’EUA, la Xina i en la seva competència interimperialista a l’Àsia i el Pacífic. Espera que aquest acord posi fi a la guerra i, alhora, garanteixi els interessos occidentals i la posició dominant d’Israel a la regió.
Trump és un fervent defensor d’Israel i ha impulsat la seva dreta extrema. Però també ha cercat establir llaços amb els Estats del Golf i amb el nou règim de Síria, cosa que un genocidi sense fi no afavoreix.
Avui, Trump es juga en aquest acord la seva reputació com a “pacificador” capaç de posar fi a les “guerres eternes”. I la pressió augmenta, després que els seus intents d’arribar a un acord sobre la guerra d’Ucraïna fracassessin.
Però això no vol dir que Trump es surti automàticament amb la seva. L’accidentat camí cap a l’alto el foc ha posat de manifest les tensions en la relació entre Estats Units i Israel.
Israel és l’Estat guardià de l’imperialisme nord-americà a l’Orient Mitjà, i el seu genocidi no seria possible sense les armes i el finançament d’Estats Units. Però Israel ha esdevingut un poderós Estat capitalista, ja no completament dependent de l’ajuda nord-americana, i ha crescut com a potència imperialista regional.
I, després de dos anys de genocidi, és la potència ascendent al sistema regional de competència entre Israel, l’Iran, l’Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Turquia.
L’ascens d’Israel com a potència imperialista regional vol dir que pot tirar més de la seva corretja i empènyer cap a més guerres, encara que això vagi en contra dels desitjos d’EUA.
La magnitud del genocidi ha provocat tensions entre EUA i Israel, tant sota Trump com sota “Joe el Genocida” Biden. Sectors de la classe dominant nord-americana temen que la brutalitat dels atacs israelians pugui avivar la resistència contra els règims àrabs aliats de l’imperialisme nord-americà a la regió.
Però Netanyahu sap que, en el moment decisiu, EUA donarà suport al seu Estat guardià. Ha estès la guerra —contra Líban, Iemen, Iran, Síria i Qatar— i ha intentat utilitzar cada nova escalada per consolidar el suport occidental.
Tot i això, la relació no ha canviat essencialment, EUA segueix mantenint la seva influència sobre l’Estat israelià. Això va quedar clar quan Israel va llançar els seus atacs contra les instal·lacions nuclears iranianes a l’estiu.
Trump es va alinear amb Israel amb atacs aeris sobre l’Iran, amenaçant amb una guerra més àmplia, però ràpidament va declarar un alto el foc. Israel va intentar continuar amb els bombardejos, però va retrocedir quan Trump va imposar la seva autoritat.
El bombardeig israelià de les oficines de Hamàs a Doha, Qatar —un aliat nord-americà que allotjava les negociacions— va causar més tensions amb EUA.
Atès que Trump vol que l’acord tingui èxit, pressionarà Israel perquè no violi l’alto el foc. Però dins de l’Estat sionista hi ha dinàmiques que van en sentit contrari.
Netanyahu
Segon, el primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, ha aconseguit una victòria amb l’alliberament dels ostatges israelians. Però les divisions internes a l’Estat israelià persisteixen, i l’extrema dreta ja exigeix tornar a la guerra després de l’alliberament dels ostatges.
Israel ha intentat apoderar-se de cada cop més terres palestines, però sempre ha estat obsessionat a mantenir una majoria demogràfica jueva. “Només un Estat amb almenys un 80% de jueus és un Estat viable i estable”, va dir el primer ministre David Ben Gurión.
El colonialisme d’assentament sionista oscil·la entre l’apartheid i el genocidi com la manera d’abordar el problema palestí. Després del 7 d’octubre, s’ha inclinat decididament vers el genocidi.
La incapacitat d’Israel per aixafar la resistència palestina provoca divisions internes a l’Estat sionista i un gir general cap a la dreta en la política i la societat.
Sectors de l’aparell sionista —inclosos generals i espies— estaven en contra d’ocupar Gaza i quedar empantanegats a la Franja. Però els ministres d’extrema dreta Bezalel Smotrich i Itamar Ben-Gvir van impulsat la neteja ètnica de Gaza i han frenat repetidament un alto el foc.
Netanyahu depèn dels seus partits d’ultradreta i tots dos s’han pronunciat contra l’acord.
Dijous, Smotrich va dir: “Immediatament després que els ostatges tornin a casa, l’Estat d’Israel continuarà esforçant-se amb totes les seves forces per la veritable eradicació de Hamàs i el desarmament genuí de Gaza, perquè no torni a representar una amenaça per a Israel”.
Smotrich va subratllar que el pèndol no ha de tornar a oscil·lar del genocidi a l’apartheid. “També és imperatiu garantir que no tornem a les idees equivocades del 6 d’octubre”, va dir.
Va advertir que Israel no ha de “tornar a tornar-se addicte a la calma artificial, a les abraçades diplomàtiques i a les cerimònies somrients”.
Hi ha “sionistes liberals” que han criticat el govern de Netanyahu. Solen acusar-ho d’anteposar una mítica “victòria absoluta” al retorn dels ostatges. Després de l’alliberament, aquesta línia d’atac ja no servirà.
Els “liberals” que volen tornar a l’statu quo de l’apartheid han estat empesos encara més cap als marges.
A més, Israel s’ha convertit en la potència ascendent a l’Orient Mitjà i no cedirà fàcilment. Té una història d’usar els canvis en l’equilibri regional de poder per remodelar la regió en benefici propi i en el de l’imperialisme nord-americà.
Tot això significa que hi haurà pressions per reprendre la guerra.
Hamàs
Tercer, això mostra els límits de l’estratègia de Hamàs de recolzar-se en potències regionals com l’Iran.
Sempre defensem el dret dels palestins a resistir-se per qualsevol mitjà necessari. Amb orgull vam dir “Victòria per al poble palestí” a la portada de Socialist Worker la setmana després del 7 d’octubre, i ho tornaríem a fer ara.
Però la lluita armada i la dependència del suport de règims regionals no derrotaran l’Estat guardià de l’imperialisme occidental.
Moltes persones esperaven que “l’Eix de la Resistència” —Iran, Síria, Hezbol·là al Líban, els huties al Iemen i Hamàs— infligís una derrota a Israel.
Però l’Iran s’ha debilitat, la dictadura siriana ha caigut i el lideratge de Hezbol·là va ser decapitat.
I, més fonamentalment, aquesta aliança es basava a reforçar la posició del règim iranià a la regió. El règim té els seus propis càlculs regionals i, en darrera instància, ha deixat morir el poble de Gaza.
Quina és l’alternativa?
L’esperança resideix en el retorn de la força que vam veure durant la Primavera Àrab de l’any 2011, quan les revolucions van enderrocar dictadors recolzats per Occident i van aïllar Israel.
No hi haurà una simple “repetició” de la Primavera Àrab com a resposta al genocidi. Com mostra la recent entrevista amb un socialista egipci al Socialist Worker, el llegat de la contrarevolució encara pesa sobre la regió.
Però els Estats clau de la regió que limiten amb Israel han experimentat un desenvolupament capitalista més avançat.
Aquest procés ajuda a crear una classe treballadora més gran, capaç de desafiar els seus propis governants i l’ordre imperialista a tot l’Orient Mitjà.
A Europa, la nostra tasca continua sent construir un moviment per Palestina que trenqui els llaços dels nostres governants amb Israel.
