Xoán Vázquez
Cada cert temps el món llibertari sent la necessitat d’escenificar el desig d’unitat.
El curiós és que cada vegada que es produeix aquesta mena de catarsi sol ser un moment en què, per diverses circumstàncies, aquesta unitat és sens dubte impossible o no tan desitjable com intentaven fer-nos creure.
Reestructurar-se o reorganitzar-se
A l’última etapa de la dictadura, la central anarcosindicalista CNT es trobava molt debilitada i fragmentada, tant a l’exili com a l’interior.
Com assenyala l’historiador Gonzalo Wilhelmi, entre el 1975 i el 1976 la CNT intenta reorganitzar-se perquè la seva activitat orgànica durant la dictadura havia quedat sota mínims, cosa que havia impedit la renovació generacional necessària d’activistes. Però això els dos primers anys de la transició van ser testimonis de les primeres desavinences al si de la CNT, desavinences que semblaven purament semàntiques però que tenien més calat.
En aquests dos primers anys, la CNT es va mantenir al marge del nou moviment obrer representat per CCOO i controlat per diverses tendències comunistes. Els joves que ingressaven al sindicat creien necessari un procés de “reconstrucció”, sobretot per la gent diferent i heterogènia que s’acostava al sindicat i que exigia conciliar sensibilitats diverses: treballadors a la recerca del sindicat combatiu d’abans, ecologistes, feministes, okupes, antiracistes… darrera etapa de la dictadura. Per als dirigents a l’exili, parlar de reconstrucció era un anatema perquè donava a entendre que la CNT no havia estat present a l’última etapa de la dictadura.
Prova d’aquestes noves sensibilitats va ser el començament, el 1976, de les protestes dels presos comuns exigint millores en les condicions de reclusió i la fi dels maltractaments. El moviment llibertari, CNT i alguns ateneus, van ser un dels principals suports dels presos comuns organitzats a la COPEL (Coordinadora de Presos a Lluita).
Fúria llibertària
I en una situació encara d’il·legalitat (fins al maig del 1977 no es van presentar els estatuts de la Confederació per a la seva legalització) el 27 de març de 1977 es va realitzar a la plaça de bous de Sant Sebastià dels Reis, Madrid, el primer míting des de la Segona República de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
“En la disputa judicial —a què l’anarco-sindicalisme és molt aficionat— la CNT-CV va perdre l’ús legal de les sigles.”
El míting va ser autoritzat per la Delegació de govern, però va imposar realitzar-lo fora de la capital, una manera d’evitar l’afluència de simpatitzants. I malgrat els impediments, el míting va ser un èxit. Més de 25.000 persones van omplir la plaça de bous, i més de 15.000 es van quedar fora, pels voltants.
Després del multitudinari míting de Sant Sebastià dels Reis, es va produir una afluència massiva als locals de la CNT, però l’organització no estava preparada per recollir una allau d’afiliats semblant. La CNT, els ateneus, els col·lectius, les revistes i la resta d’iniciatives llibertàries s’enfrontaven al repte de recollir l’enorme cabal de simpaties de milers de persones i convertir-lo en un projecte comú.
Però els xocs generacionals i les diferències estratègiques i organitzatives van provocar ruptures de conseqüències molt negatives. Un dels debats es va plantejar entre globalistes (defensors d’un sindicat com a organització integral) i els defensors del sindicat centrat en els problemes laborals.
Agressions i abandonaments
Al seu llibre El moviment llibertari en la transició, Wilhelmi assenyala que les pugnes internes pel poder van substituir el debat.
Els enfrontaments entre els militants que es consideraven dipositaris del llegat històric i els que proposaven alternatives a l’anarcosindicalisme clàssic —com ara els grups d’afinitat anarcosindicalistes— van provocar l’abandó de la Confederació del sector renovador. Va passar en dues tandes: la primera el 1978 i la segona després del V Congrés, el 1979.
El sector escindit va passar a anomenar-se CNT-Congrés de València (CNT-CV) i va llogar un local a Madrid que va ser assaltat per membres de la CNT-AIT (CNT-Associació Internacional de Treballadors) que no acceptava l’ús de les sigles CNT pels qui havien abandonat la Confederació. El 1983 la CNT-AIT va patir una nova escissió que es va unir a la CNT-CV a l’anomenat “Congrés d’unificació” del 1984 passant a ser coneguda com a CNT-Renovada.
Enfront del model anarcosindicalista clàssic, aquesta CNT defensava la participació estratègica a les eleccions sindicals i el reagrupament del sindicalisme autònom i revolucionari.
A la disputa judicial —a la qual l’anarcosindicalisme és molt aficionat— la CNT-CV va perdre l’ús legal de les sigles i el 1989 va canviar el seu nom a CGT (Confederació General del Treball).
Aquest mateix any una nova escissió, aquesta vegada a la CGT, va donar origen al Sindicat únic de treballadors Solidaritat Obrera. Aquest va situar-se entre una CGT cada cop més reformista i una CNT-AIT defensora d’una puresa llibertària alimentada amb els diners de l’Estat via patrimoni històric.
Construint un poble fort
Al març del 2015, es va publicar el llibre L’aposta directa, amb el propòsit de reformular el moviment llibertari en el marc de l’època actual. Un moviment capaç de fer autocrítica, plenament conscient de la seva poderosa presència a l’imaginari col·lectiu i que anhela una societat radicalment diferent. Un pensament llibertari en contínua evolució i capaç d’enriquir-se i modificar-se en contacte amb el món en què es va inserir.
La proposta recollida al llibre va tenir una gran acollida. Des de diferents perspectives (fins a 14 aportacions diferents, de grups i individus), el llibre volia ser una eina per a l’anàlisi i el debat sobre els mecanismes de la dominació actual, visibles o no, i les maneres de fer-los front, en un moment en què el debat polític semblava haver-se reduït a l’estratègia electoral i institucional.
Com a resultat dels debats va sorgir el manifest “Construir un poble fort per possibilitar un altre món” i “Suport Mutu”, una xarxa de militants dels moviments socials, que apostava per una línia comuna en defensa de la democràcia directa, econòmica i inclusiva i l’enfortiment dels espais d’autoorganització popular. Per impulsar aquestes idees calia acabar amb la dispersió organitzativa i, a continuació, actuar conjuntament sobre la base d’un programa comú.
Després d’un any de debats i presentacions del projecte, del 20 al 22 de maig de l’any 2016, es van celebrar a Madrid les trobades llibertàries “L’aposta directa”, amb comunicacions sobre habitatge, acció sindical, repressió, alimentació i salut.
Però, malgrat l’interès que va suscitar inicialment i l’existència d’un teixit d’iniciatives de base —que abastaven pobles i centres socials autogestionats, xarxes d’economia solidària o plataformes en defensa dels serveis públics— la manca d’una estratègia transformadora i de ruptura va provocar que de mica en mica el projecte se n’anés diluint fins a desaparèixer.
Unitat d’acció?
El 10 d’abril del 2023, CNT, CGT i Solidaritat Obrera van presentar a la Fundació Anselmo Lorenzo una crida a la unitat d’acció de l’anarcosindicalisme atès que les tres organitzacions compartien un passat comú.
“Fa falta un moviment capaç de fer autocrítica, i que anhela una societat radicalment diferent.”
Es va parlar de crear espais on treballar conjuntament i de la necessitat de confluir. Però, una vegada més, les diferències organitzatives van ser més fortes i 21 dies després l’anarcosindicalisme va celebrar l’1 de maig dividit.
El desembre de l’any 2015, al Congrés de la CNT de Zaragoza (conegut com el Congrés de les Cadires Buides, perquè molts delegats no hi van assistir), els homes i dones que encapçalarien la futura CIT (creada l’any 2018) van plantejar la idea que a l’AIT s’havia de revisar l’excessiu nombre de petites seccions, en particular les de l’antic bloc de l’Est.
A causa del federalisme que imperava a la Internacional: una organització = un vot, consideraven que la secció espanyola estava en desavantatge. A parer seu, la CNT, que pagava una quota a l’AIT per milers d’afiliats, hauria d’haver tingut més pes i poder que les seccions amb només unes desenes d’afiliats.
L’any següent, 2016, el Congrés de l’AIT celebrat a Varsòvia del 2 al 4 de desembre va acordar desafiliar les seccions espanyola, alemanya i italiana (CNT, FAU i USI) pel seu incompliment dels estatuts i la seva negativa a pagar les quotes.
La CNT-CIT, que havia registrat les sigles CNT com a marca, va iniciar una batalla legal contra la CNT-AIT, portant als tribunals setze sindicats de la CNT-AIT, reclamant una indemnització de 50.000 euros a cadascun per l’ús de les sigles CNT. A més, els locals i altres recursos d’aquests sindicats podrien ser embargats (fins i tot si canviaven de nom) com a “propietat” de la CNT.
Aquest conflicte es va internacionalitzar quan l’any 2018, a la ciutat de Parma, la CNT, FAU i USI van fundar la Confederació Internacional del Treball (CIT).
A la CGT, les aigües també estan regirades ara i sembla que els sectors en conflicte gaudeixen d’informar els mitjans dels detalls més escabrosos, tal com mostra aquesta informació apareguda a la premsa: “Un dia abans del judici per dirimir quin és el secretariat permanent legítim de la federació andalusa, hi va haver empentes per l’accés a la Ple Confederal que es va celebrar al Carrer Sagunto de Madrid”.
Per als òrgans confederals, liderats pel secretari general, s’hi va produir un “assalt i agressió” d’un grup de membres destacats del secretariat permanent de CGT-AIT escollit l’abril de l‘any 2023. Aquests, a la vegada, acusen el secretari general de posar “matons” per impedir que exposessin la situació andalusa a la resta de federació de l’Estat.
Ara, mentre els diferents sectors de CNT i de la CGT dirimeixen les diferències als tribunals d’un Estat que suposadament rebutgen, afiliats de l’espai anarcosindicalista debaten en línia sobre la gran qüestió de què aportaria la unitat anarcosindicalista a la rearticulació d’una esquerra de classe, oblidant que dins de l’anarcosindicalisme i del moviment llibertari en general les “negres tempestes” segueixen agitant els aires.
