Ens ha semblat interessant republicar aquest breu relat, obra de dues persones antiracistes ripolleses. Va aparèixer primer al Diari de Manlleu, 8 de gener de 2025.
Carme Brugarola i Toni Llagostera
Una bombolla
sabonosa i petita
plana lleugera
per sobre les teulades.
Fins que plof!, una antena.
Montse Maestre Casadesús
Som tan fràgils com una bombolla sabonosa.
La vam anar a veure a l’hospital, l’han operat de l’espatlla.
Va baixar del cotxe abans que el seu marit l’entrés al garatge. Surt del garatge i no la veu. Sent algú que gemega. És la seva dona. Li han tibat el bolso. L’han fet caure. Avisen l’ambulància. Hospital.
Llegirà l’escrit qui li ha fet mal? Tibar un bolso… perquè? Quina necessitat s’hi amaga al darrere? Diners? Gana? Un mòbil? Unes claus? Targetes? Algú t’hi ha obligat? Potser tens alguna addicció? Saps que la dona va caure. Què vas sentir?
Por. I has fugit.
Satisfacció. El botí ja és teu.
Tranquil·litat. Si ha caigut ja s’aixecarà.
Tensió. No saps per què ho has tornat a fer.
Preocupació. S’haurà fet mal la senyora?
El neguit sense rumb que t’aclapara no et deixa veure ni l’espant, ni l’angoixa, ni la inseguretat, ni la tristesa, ni la desconfiança ni la por que viu una família quan algú li tiba el bolso. Es pot reparar aquest dolor? Què et cal? Feina? Lloc on viure? Que es posin a la teva pell. Amistats. Ajuda social. Sanitària… Et sents invisible?
Per culpa de la patacada té les cames entumides i camina a poc a poc.
Es viu tranquil tibant bolsos? Et fas ric? I per postres els cossos policials et persegueixen.
Qui ha de vetllar per la seguretat dels ciutadans? Hi ha polítics que s’adonen que les necessitats de la ciutadania no estan cobertes, però la inèrcia d’unes lleis mal fonamentades, l’afany de conservar la cadira, el fangar de la corrupció, el poder econòmic que ens extorsiona, no activa ni el diàleg ni l’entesa.
Mentrestant, els perjudicats anem a treballar cada dia amb la por que potser ens tibaran el bolso i qui el tiba no vol que el pesqui la policia. Amb aquest desgavell de desconfiances es fa difícil viure.
Què fem? Botxins i víctimes busquen culpables. És instintiu. És l’excusa que tenim per sentir-nos segurs. És una reacció lògica de supervivència davant del perill.
Però si algú fa negoci de les ferides irreversibles per fer créixer els autoritarismes, l’esquerra i la dreta democràtica se n’haurien d’adonar per fer girar la garba, desbancar l’odi i amb l’ajut de la ciutadania, una justícia igualitària i una policia de proximitat fer retornar la raó, l’autocrítica i la comprensió amb l’objectiu d’aconseguir el benestar del teixit social.
On és l’esperança?
Aviat començarà la recuperació de braços i cames per agafar força. Vet aquí que l’energia que necessita per superar aquest mal tràngol li dona la gent, la bona gent: l’equip mèdic, el veïnat, coneguts, botiguers… gent de Manlleu que parla català amb deix amazic, romanès, ucraïnès, darija, castellà, mandinga… Tots plegats fem Manlleu, Catalunya i el món.
Deja tu comentario