Dones en la història

ES CA

Marta Silverio

Una desena d’obrers empunyen dales, destrals i martells. Encapçalen una rebel·lió de prop de 3.000 teixidors contra els propietaris del sector tèxtil.

Aquesta imatge commou els assistents a la Gran Exhibició d’Art de Berlín el 1898, però hi ha una cosa que diferencia aquesta representació d’altres obres similars.

Entre els homes en lluita destaca la figura d’una dona amb un nen a sobre. Un canvi de perspectiva que respon a la mirada de qui signa aquest gravat, una firma poques vegades permesa en obres que representin temàtiques diferents a la vida privada de les llars, la d’una dona.

Es tracta de Weberzug (La revolta dels Teixidors), la primera sèrie exposada per la jove Kathë Kollwitz i, també, del seu primer acte polític. Per la seva qualitat, va ser proposada per guanyar la Medalla d’Or, però el Kàiser Guillermo II la va vetar, a causa del seu contingut social.

Kollwitz va ser una de les mestres de l’art europeu al segle XX. A diferència de la majoria d’artistes que van viure a l’ombra d’algun col·lega masculí, va ser reconeguda en vida i es va convertir en la primera dona a formar part de l’Acadèmia de les Arts de Prússia, va rebre nombrosos premis i va exposar a diversos països.

Esborrada

Primer, però, el nazisme i després els crítics que van compondre el cànon occidental, es van encarregar d’esborrar el seu nom de la història de l’art. La seva obra de caràcter social i el seu activisme pacifista la van convertir en una enemiga: primer per al Kàiser Guillem II i després per al Tercer Reich.

A més, igual que altres dones del seu temps, va ser exclosa de l’àmbit de les avantguardes, tot i que les tècniques de gravat que va fer servir responien a l’esperit innovador de l’època.

Käthe Schmidt va néixer el 1867 a la ciutat prussiana de Königsberg, al si d’una família burgesa i progressista. Com a conseqüència va tenir una infància i educació a escoles privades que no era habitual per al seu temps. Es va formar a un taller de gravat i a l’Escola de Dones Artistes a Berlín.

Ja en la seva infantesa va conèixer Karl Kollwitz, amb qui es prometeria el 1886, però el seu pare la va animar a continuar la seva carrera artística enviant-la a acabar els estudis a Munic per allunyar-la del matrimoni. Allí va estudiar dibuix i pintura i va llegir autors socialistes com August Bebel i Emile Zola.

Contra el consell del seu pare que creia que no podria desenvolupar una carrera artística dins del matrimoni, es va casar amb Karl Kollwitz el 1891 i es va traslladar a Berlín. Käthe Kollwitz no només va desafiar la maternitat burgesa mitjançant els retrats de mares obreres, sinó que la seva pròpia forma de vida s’oposava a l’ideal maternal de l’època.

Expressionista

Kollwitz s’emmarca en la tendència expressionista: la manifestació dels sentiments dels seus personatges preval sobre la forma.

Però, al contrari que en altres dels seus col·legues, aquesta expressió de sentiments no respon a la màxima de “l’art per l’art”, sinó tracta de representar les experiències d’aquelles persones que han estat excloses de la història. Cada protagonista gaudeix d’identitat, no es dilueix a la massa, atorgant-li així la categoria de subjecte.

La tècnica del gravat aporta a la seva obra immediatesa i força i és conseqüent amb un art al servei de la societat: es reprodueix fàcilment per circular a través de les capes socials mitjançant fullets, revistes i cartells.

Kollwitz es va fixar en els treballadors i, sobretot, en les dones obreres, que acudien a la clínica del seu marit, que era metge de l’assegurança de feina, i hi va trobar un motiu per a la seva obra. Així ho va reflectir als seus diaris: “La vida burgesa, en conjunt, em resultava pedant. En canvi, el proletariat tenia qualitats excitants. Només molt després quan vaig conèixer la gravetat i la tragèdia de l’interior de la vida proletària, quan vaig conèixer dones que es dirigien a buscar el suport del meu marit, i de pas també a mi; llavors em va atrapar el destí del proletariat”.

D’aquesta curiositat per la vida de les dones proletàries, en neix la primera sèrie de litografies: Imatges de la Misèria. Està protagonitzada per dones embarassades i majoritàriament acompanyades de nens i nenes.

Són figures que fugen de les representacions clàssiques de la dona com a objecte de desig i de sensualitat, així com de la idealització de “la mare”. Les seves mans fortes, cares castigades i vestidures austers revelen la seva condició de proletàries.

Kollwitz estava construint una narrativa alternativa de la maternitat. Denunciava el patiment de les dones proletàries per falta de mitjans anticonceptius i d’accés a una interrupció de l’embaràs segura.

Partit

Tot i el seu interès pel proletariat i les demandes de caràcter progressista que s’adverteixen a les seves obres, Kollwitz va renegar d’adscriure’s a qualsevol partit, triant com a formes de participació política l’activisme i la seva carrera artística.

Als seus diaris va reflexionar en repetides ocasions sobre aquesta qüestió, consciènt de la paradoxa que implicava que les seves obres tinguessin una clara dimensió política mentre es negava a formar-ne part d’ella.

L’any 1921, després de sumar-se amb un cartell a les campanyes contra la fam a la Rússia revolucionària, va meditar: “Contra la meva voluntat, he tornat a involucrar-me en política”.

Amb l’arribada del nazisme al poder, Kollwitz va acabar per afiliar-se a la política, afegint-se a les iniciatives contra el feixisme. L’any 1933, va ser destituïda del seu lloc a l’Acadèmia, la seva obra va entrar dins del catàleg “d’art degenerat” i li van prohibir tornar a treballar com a artista.

Les dignes dones proletàries que protagonitzaven les seves obres eren l’antítesi al model únic de dona que va intentar imposar el nazisme, una Madonna, supeditada a la voluntat de l’home i que tenia com a única tasca reproduir-se. La temàtica pacifista a què va dedicar moltes de les seves obres durant el període d’entreguerres també s’oposava a la retòrica imperialista de l’Alemanya nazi.

Vetada de l’espai públic, Kollwitz no va deixar de crear fins al final de la seva vida, que arribaria el 22 d’abril de 1945. Durant el nazisme va explorar el tema de la mort, que anteriorment havia retratat com una amenaça que aguaitava mares i criatures desnodrides, i al final de la seva vida la representa amb la figura d’un acompanyant que li xiuxiueja a l’orella i li posa una mà a l’espatlla. En última instància, va assumir l’Alemanya on li tocava viure i va acceptar el seu destí final.


Marta Silverio, periodista i humanista, és directora de la revista independent 12grados.com i promotora de la plataforma de promoció cultural Emerxentes.