Camilla Royle (Socialist Worker, GB) i David Karvala (de Marx21) van parlar amb Eduardo Chiquito Belliboni, un dels líders nacionals del Polo Obrero, una organització piquetera a Argentina. Organitzen les persones treballadores empleades i, sobretot, les aturades en resposta a les polítiques neoliberals. Des que el president de dretes Javier Milei va ser elegit fa un any, el moviment s’ha enfrontat a una repressió estatal en alça, incloent-hi un procés judicial contra el mateix Belliboni.
El moviment piqueter existeix des dels anys 90 i era conegut per formar piquets o bloquejos a les carreteres. Podries explicar alguna cosa sobre el moviment en aquell moment i per què la gent va prendre aquesta iniciativa?
En aquell moment, jo era un treballador ferroviari i em van acomiadar per lluitar contra la privatització. El govern en aquell moment tenia una política neoliberal de privatització i acomiadaments massius.
Més del 20 per cent de la població treballadora era acomiadada i estava sense feina, una enorme crisi social que va generar moviments de persones treballadores aturades.
Les primeres demandes del moviment van ser pel dret a la feina. Però les organitzacions van començar a veure la necessitat d’assistir socialment les i els integrants dels moviments de desocupats i així van néixer els menjadors populars.
Lluitem per establir una organització als barris per sostenir un gran moviment de persones desocupades, com ho va fer el partit dels Panteres Negres a Estats Units amb el programa d’esmorzars gratis que van dur a terme per a les criatures.
Vam formar una tendència independent l’any 2000, el Polo Obrero (PO). La idea era concentrar-nos en un programa de demandes de classe i també una demanda revolucionària d’un govern dels i de les treballadores.
Al principi, la classe dominant argentina va lluitar militarment contra les organitzacions. Hi va haver molts morts, moltes organitzacions piqueteres porten els noms dels quals van ser assassinats, com Darío Santillán, Maximiliano Costecchi i Teresa Rodríguez.
El govern de Cristina Fernández de Kirchner del 2007-2015, en canvi, va intentar cooptar les organitzacions perquè fossin instruments de benestar i no un factor de lluita contra l’estat o contra el règim capitalista. Però nosaltres al PO i altres organitzacions ens vam mantenir independents del govern.
Podries parlar-nos una mica sobre el tipus de tàctiques que utilitzeu i si aquestes tàctiques han canviat en 30 anys?
El piquet o tall de carrers és una tàctica utilitzada pel moviment piqueter perquè és principalment un moviment de persones desocupades, perquè aquesta gent treballadora no té una fàbrica on queixar-se i no pot fer vaga.
L’efecte del capitalisme i la revolució industrial va ser concentrar les persones treballadores en una fàbrica, el procés de desocupació les dispersa als barris més pobres.
Una persona treballadora no deixa de ser-ho per no tenir feina. És un error històric de molts corrents de l’esquerra argentina que diuen, bé, ja no m’interessa aquesta persona perquè ha deixat de ser a la part productiva del capitalisme. Això no és cert en cap cas, fins i tot vendre alguna cosa fa que un treballador sigui part de la cadena de producció.
El moviment havia d’anar on vivia la gent, i és on van començar els piquets o talls de carrers.
Molta gent assumeix que els piquets i els talls són una cosa nova per a la classe treballadora. Sabeu quan es va produir el primer piquet? Va ser en la construcció de les piràmides. Es va fer un piquet perquè els donaven molt mal menjar. És una tàctica que té 3.000 anys.
Els primers piquets a Argentina van involucrar potser 300 o 400 persones treballadores d’aquest lloc, però van créixer fins a milers.
I després comencem a construir una xarxa d’organitzacions a tot el país. Els dies nacionals de piquets poden involucrar 100.000 persones o més.
A Europa i en altres llocs, una qüestió clau per als socialistes és com defensar els migrants contra el racisme. Això també forma part del programa dels piqueters?
Sí, és clar. Aquí hi ha un racisme ferotge, especialment contra les comunitats bolivianes i peruanes, que són molt fàcilment identificables.
El menyspreu i el racisme s’expressen avui quan el portaveu presidencial anuncia que les persones migrants no tindran dret a la salut ni a l’educació a Argentina, i que els argentins són el primer, com també diuen a Europa.
Defensem fermament aquest concepte del dret a migrar i el dret a viure. A Amèrica Llatina no hi ha d’haver fronteres. Algú que va néixer a La Quiaca, per exemple, que viu al costat d’algú que va néixer a Villazón, que és a l’altra banda de la frontera a Bolívia, són exactament iguals, els mateixos costums, les mateixes creences, la mateixa cultura. Hi ha una frontera, un riu, que també està sec, aleshores ningú ho respecta, de cap manera aquesta és la frontera.
Per a nosaltres com a socialistes revolucionaris, la frontera hi és entre explotadors i explotats, i les diferències són de classe, mai de raça, ni de religió, ni de lloc de naixement.
Quin paper juguen les dones en el moviment piquet?
Al voltant del 70 o 80 per cent dels piqueters són dones.
Elles juguen un paper protagonista als barris perquè són les organitzadores de la lluita diària contra la fam i són elles les grans organitzadores de la lluita als barris.
Als primers temps del moviment piqueter, quan es va produir el procés d’atur més important, els més afectats pels acomiadaments van ser els homes.
Molts homes van abandonar casa seva. Aleshores van ser les dones les que van haver d’assumir no només el suport material de la vida, sinó la materialitat de l’organització a cada barri.
El que vam fer va ser donar també un contingut de gènere a la política de la classe obrera, discutint els problemes particulars de les companyes, la lluita contra la violència domèstica, la lluita pel dret a l’avortament, la lluita per la igualtat salarial.
Podries explicar-nos una mica com s’organitzen també els menjadors?
Doncs es reparteix molt menjar. Però els menjadors també han estat punts d’organització de les i els treballadors pels seus drets.
Les mestres i els mestres vénen als barris per ajudar amb l’educació dels nens.
També fem activitats esportives i socials que integren el barri i posen una barrera al narcotràfic, perquè si no, són els narcotraficants els que influeixen a les famílies. Quan hi ha molta gent aturada, tendeixen a vendre la seva força de treball molt barata al capitalista.
Organitzem la lluita contra els acomiadaments, explicant a les persones aturades, a les empleades, que les aturades han de lluitar per no haver d’estar a la porta de la fàbrica pidolant una feina i oferint al patró acomiadar les i els treballadors perquè puguin acceptar les feines a un preu més baix.
No és només una cantina, la lluita per un plat de menjar, sinó una lluita política pels drets de les i els treballadors i per l’organització contra l’estat capitalista.
Has estat molt crític amb la burocràcia sindical. Creus que hi ha alguna oportunitat de treballar amb els membres ordinaris dels sindicats?
No només és possible, ho fem tot el temps. Tenim assemblees nacionals de persones treballadores empleades i aturades, on vénen les i els treballadors de base, així com alguns dirigents sindicals combatius i amb consciència de classe. Tenim lluites comunes per coses com obres públiques, pavimentació de carrers, provisió d’aigua, serveis que no estan disponibles a molts barris i formem aliances amb estudiants per lluitar per l’educació pública.
Tenim una posició i una política de front únic des de baix i no amb les direccions sindicals com la CGT i les centrals sindicals de la CTA que estan totalment lliurades a la política del govern.
Podries resumir la situació després d’un any de Milei?
El govern de Milei és un govern ofensiu, contrarevolucionari contra les i els treballadors. Però no només per les mesures específiques que pren, com les reformes laborals que han fet retrocedir els drets de la gent treballadora. El principi subjacent del govern és una reacció contrarevolucionària contra les organitzacions obreres. No només organitzacions revolucionàries com la nostra, sinó també les de centreesquerra o socialdemòcrates.
No vol cap tipus d’organització obrera perquè pretén eliminar els drets de les persones treballadores per permetre que la classe capitalista restableixi la taxa de guany.
És per això que el donen suport al parlament els peronistes. És a dir, dretans no tan extrems com ell. Fins i tot sense majoria parlamentària, Milei ha aconseguit aprovar lleis a favor d’aquestes mesures brutals contra la gent treballadora.
La burgesia en conjunt dona suport fonamentalment a totes les mesures que està prenent el govern de Milei a favor de la taxa de guany capitalista. És un govern rabiosament capitalista.
Fa 11 mesos que es va tallar el menjar als menjadors populars, ja no envia més menjar. I la seva intenció és destruir les organitzacions barrials.
Milei és un feixista?
Sí, Milei és un feixista. Hi ha gent al seu voltant que és feixista. Però això no vol dir que l’Argentina sigui ara un estat feixista.
Continua havent-hi talls de ruta i enormes mobilitzacions. No han aixafat la classe obrera, que és un dels objectius centrals del feixisme, l’esclafament de les forces físiques i organitzatives del moviment obrer.
No ha pogut destruir les llibertats democràtiques i no ha aconseguit instal·lar un règim d’excepció, encara que té aquesta intenció.
El moviment Milei ataca les persones LGBTI+ i les dones. És a dir, és un moviment reaccionari de tall feixista. Però no s’ha aconseguit imposar i seguim lluitant.
Com respondran a la repressió personal i contra el moviment?
Hi ha dos nivells de resposta. Un és el que ens planteja el govern, que és una lluita a nivell legal, en què apel·larem les acusacions en contra nostra.
Tenim una lluita judicial, legal, que sempre és desigual, perquè la justícia respon al poder polític.
Però després hi ha la lluita social, la lluita contra el govern de Milei, en què hem reprès darrerament una consigna que és “Fora Milei”, s’hi ha d’anar.
El mal que està fent Milei a aquesta societat és irreparable. Segons UNICEF, hi ha criatures que es dormiran sense sopar, més d’un milió a l’Argentina se’n van al llit sense sopar.
El consum de llet està caient, mentre que els guanys exorbitants que tenen els productors de llet a Argentina augmenten. Però es i els fills de la gent treballadora es queden sense llet.
Si jo digués com a dirigent d’una organització, bé, ja no lluitem més, fem un pacte, es desestimarien totes les causes en contra nostra, però no farem això, lluitarem judicialment i lluitarem als carrers.
Creus que hi ha possibilitat d’una vaga general?
Avui no la veiem perquè les bases als sindicats encara no tenen prou força. I hi ha un pacte entre la principal federació sindical CGT i Milei per mantenir el status quo.
Si hi ha un activista que es manifesta, en una fàbrica de metalls, diguem-ne, ve el secretari general del sindicat metal·lúrgic i fa que la direcció el faci fora perquè no hi hagi oposició a aquests dirigents sindicals. Les condicions hi són per la vaga general, que és el que podria posar fi a Milei, però l’obstacle burocràtic també és molt important.
Què podem fer els socialistes a nivell internacional per recolzar el moviment?
Primer, difondre informació sobre els piqueters. De vegades cridem a protestes a les ambaixades argentines. I bé, és clar, en un món materialista com el capitalista, tots els recursos que puguin reunir. Estem fent campanyes de solidaritat, reunint fons perquè l’acusació contra nosaltres implica contractar advocats i pèrits i tot això costa diners.
És l’estat capitalista amb tota la seva força contra les organitzacions de la classe treballadora, en aquest cas, la més copejada de totes per la crisi, ja que la majoria estem aturats i aturades.
Les i els socialistes de tot el món hem d’estar més units que mai en un moment tan difícil per a la causa de la revolució socialista. Necessitem enfrontar aquesta ofensiva reaccionària al món, de la qual veiem un cas extrem aquí a l’Argentina.
Signa la declaració internacional en solidaritat amb el Polo Obrero.
Resum de les adhesions fins ara.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
