Raymar Aguado Hernández
Entendre la lògica repressiva de l’Estat cubà és una tasca condemnada al fracàs.
Es pot desenredar molt el funcionament d’un aparell estatal contemporani, fins i tot fins al punt de preveure les seves apostes de control. Però en el cas de Cuba és definible la seva esfera de poder com un cos ofegant-se en aigües que no coneix, i picar de peus i braceja causant estralls irreparables.
La crisi econòmica postpandèmica i, la política, accentuada després de l’esclat popular de l’11 de juliol del 2021, va deixar aquest cos esbojarrat, que lluita per mantenir-se a la superfície “al cost que sigui necessari”, en una situació feble, temorosa, aferrat a existir fins a les darreres conseqüències. Per això cal analitzar el funcionament del sistema cubà com a engranatge institucional imbricat a les lògiques del capitalisme tardà, per així desentranyar la seva dimensió opressiva.
La classe treballadora i el poble: els dissidents més grans, els primers reprimits
El dissens a Cuba, des dels primers anys de la Revolució, va ser criminalitzat per l’aparell de poder d’una manera arbitrària, al qual no van aconseguir escapar ni tan sols figures de renom revolucionari i rellevància política.
Qüestionar, assenyalar o simplement proposar van ser i són tasques apartades per a l’elit dirigent de l’autoritari Partit Comunista de Cuba (PCC), els seus apèndixs, la casta militar i els alts funcionaris del govern.
En canvi, per al poble, els infinitius assentir, obeir i agrair van establir els límits de la participació ciutadana. Fer política mai ha estat a la Cuba revolucionària un dret del poble. Segons la narrativa posterior al 1959, per això hi ha els nostres dirigents i l’exemple “impolut” del Comandant en Cap Fidel Castro Ruz.
A la praxi de la Revolució, el poble només va significar una massa acèfala que havia de ser construïda, representada i conduïda pels qui es van definir com els “legítims líders” revolucionaris. Mentre la idea de “plaça assetjada” davant de l’hostilitat imperialista d’Estats Units, va figurar el marc d’excepcionalitat que va permetre un grau de control gairebé absolut sobre la població. D’aquesta manera el poble mai no va exercir com el real sosteniment de les directrius del nou procés, ho van ser la gratitud i la devoció que es va imposar, així com el pànic constant de ser titllat de “contrarevolucionari” en un tros de terra d’on no hi havia escapatòria. L’elit militar i partidista va reconèixer Cuba com el seu feu i el poble, com a vassalls.
La classe treballadora, els sectors empobrits, les poblacions vulnerables o els “humils”, com discursivament va englobar el mateix Fidel, serien els suposats creditors i marmessors dels èxits d’una Revolució triomfant que, poc després del seu naixement, es va aferrar al dogmatisme autoritari de l’ala soviètica, consolidant la seva afinitat i dependència a la dècada dels setanta.
Així va néixer una cúpula oligàrquica que va incomplir cadascun dels seus projectes emancipatoris i va trair fins i tot la pròpia idea de Revolució. La màxima socialista d’atorgar poder al poble va quedar frustrada per la centralització estatista i en aparença es va justificar amb una sèrie de garanties atorgades a sectors específics que alguna esperança de benestar van tenir després de patir l’agonia de la dictadura de Batista.
Així mateix, l’accelerada neocapitalista d’Estat, promoguda a la dècada dels noranta durant l’anomenat Período Especial, amb una preferència sobrada cap al sector del turisme, l’obertura a capitals estrangers a través d’empreses mixtes i l’aparició de conglomerats comercials, va significar una altra gran afronta per a la classe treballadora i el poble en general. S’engrandí encara més la bretxa entre les suposades pretensions socialistes del govern i la realitat popular d’un país empobrit i afamat, on la burgesia al comandament tenia cada cop més poder.
Aquest escenari es va accentuar durant el mandat de Raúl Castro (2008-2018) fins a arribar a la capitalització total, dependència d’importacions i paquets de mesures antiobreres i antipupulars assumides en els últims anys, comparables a les de règims neoliberals de la regió.
Així el poder polític reconeix el principal enemic de la seva hegemonia al poble proletaritzat, empobrit i afamat, al qual reprimeix sempre que pren els carrers reclamant pels seus drets i per millores en la gestió governamental. El 5 d’agost de 1994, l’11 de maig de 2019, els dies 11 i 12 de juliol de 2021, les jornades d’octubre-novembre de 2022, el 6 de maig de 2023 i els dies 17 i 18 de març de 2024 són els exemples més fidels dels desplegaments militars i la brutalitat policial contra un poble inerme i trepitjat; el mateix poble que es fa servir de contranarrativa per justificar tot el malestar nacional després de les mesures coercitives i unilaterals que imposa el govern d’Estats Units.
Trair el poble és trair el socialisme. Per què hi ha una esquerra crítica i anti autoritària a Cuba?
Des dels primers anys de la Revolució, en el relatiu marc d’obertura de pensament existent a l’època, destacades veus de la intel·lectualitat marxista i de l’esquerra tant de Cuba com d’altres latituds, principalment de Llatinoamèrica, van prendre partit en importants debats sobre el present i futur del procés que tot just començava i que de tant impacte era per a la regió.
Molts interrogants fonamentals van sortir a la llum, així com assenyalaments i experiències veïnes. Va ser un moment en què el fervor i la fascinació pel que passava a l’illa captava l’atenció de l’esquerra internacional al bell mig de la Guerra Freda. Aires d’esperança i transformació es respiraven, tot i que els signes autoritaris de la direcció política de la Revolució no es van fer esperar i van estar exposats des del mateix 1959.
Enmig d’aquest escenari, va sorgir o es va desenvolupar una facció marxista, afí a la Revolució, però crítica amb gran part de la gestió duta a terme fins al moment, els principals exponents de la qual es van nuclear al voltant de la revista Pensamiento Crítico. Aquí es van solidificar les bases de la primera esquerra crítica cubana posterior al 1959. La revista va ser tancada per instàncies oficials el 1971, conseqüència de la creixent sovietització de la política cultural a Cuba, el canvi de paradigma en constant centralització i les seqüeles deixades pel anomenat Cas Padilla, que va deixar en evidència davant d’importants actors de l’esquerra internacional, l’autoritarisme del govern cubà.
Anteriorment, el 1965, un grup d’artistes i escriptors amb inclinacions d’esquerra aglutinats al voltant d’Ediciones El Puente també es van veure obligats a tancar el projecte pel constant assetjament polític.
Així, fins ara, tota alternativa crítica al règim ha estat criminalitzada, fustigada, invisibilitzada o reprimida fins a la seva desaparició. La uniformitat del discurs que imposa l’aparell estatal a Cuba consumeix cada actuant que proposi algun tipus de renovació política a l’illa, encara que advoqui per la justícia social, l’equitat o el socialisme.
El disseny institucional regent no es permet gens ni mica d’integració dins de les lògiques emancipatòries i, si no, avança veloç als braços del capitalisme caníbal i l’extractivisme colonial. És impossible amagar la seva traïció a la classe treballadora, als sectors empobrits, a les poblacions vulnerables, al poble cubà que tant va lluitar i sacrificar per un suposat futur satisfactori i equitatiu dins de la Revolució.
El poder polític cubà cerca, a través dels seus discursos, donar a l’opinió internacional un fals escenari de Cuba com un paradís socialista, símbol de resistència davant el capitalisme global i l’imperialisme ianki, i que representa el més gran estendard de la lluita per la emancipació i el futur.
A conseqüència d’això, amplíssims sectors de l’esquerra internacional amplifiquen i perpetuen les mentides del règim polític de l’illa, desconeixent el panorama real matisat per la precarietat lacerant, els altíssims nivells d’empobriment, la desesperança, la fam i el senseviure que pateix el nostre poble. El fetitxe de la Revolució cubana està intacte en molts espais de lluita arreu del món, on construeixen una realitat sobre el procés revolucionari que només queda a l’estètica dels seus inicis i al discurs dels seus mandamasos.
Les esquerres crítiques cubanes dins de la Revolució, s’han donat a la tasca d’exposar i visibilitzar la traïció del poder polític al poble, de desmuntar les fal·laces narratives dels portaveus governamentals, de combatre el capitalisme que l’oligarquia al comandament articula, de cercar vies contra l’empobriment de la societat, d’impulsar alternatives de reparació i de justícia social així com la democratització del treball i la producció, de construir un cos teòric des de l’esquerra que contraresti l’oficialista. Però, sobretot, les esquerres crítiques cubanes, antiautoritàries i autònomes, lluiten per l’emancipació del poble de Cuba.
El cos lacerat de l’esquerra crítica cubana
L’esquerra crítica antiautoritària de militància més recent a l’illa s’unifica després dels esclats socials dels dies 11 i 12 de juliol de 2021 i la posterior repressió desencadenada per l’Estat contra el poble manifestant.
Des d’aquelles dates, la persecució, assetjament i maltractament als seus membres ha estat sistemàtica, encara que alguns ja patien aquests atropellaments des d’abans.
Aquestes mesures coactives es tradueixen de diverses formes: pressió laboral i escolar, detencions forçades, citacions il·legals a interrogatoris amb oficials de la contraintel·ligència, escarnis en mitjans oficials i en espais públics, arrestos inexplicats, restricció de moviment, censura, amenaces, xantatges, agressions físiques i verbals, anul·lació política a espais oficials, marginació social, i una altra sèrie d’estratègies utilitzades pels òrgans repressius de l’Estat i dissenyats principalment pel Departament de Seguretat de l’Estat (DSE).
Aquest col·lectiu s’enuncia des del marxisme decolonial, l’afro transfeminisme, la sexodisidències, l’ecosocialisme i l’antiracisme, alhora que intenta construir llaços comunitaris i teixits solidaris en un context de gran hostilitat. Per aquestes raons és criminalitzada pel poder polític sota el supòsit que és un grup finançat per organitzacions Federals d’Estats Units i que intenta subvertir l’ordre intern i fer la “contrarevolució”.
És obvi que no hi ha res menys convenient per a l’oligarquia política de l’illa i els seus discursos que una dissidència fidel al marxisme, a la construcció socialista, a l’anticapitalisme i la praxi emancipatòria. Moltes vegades militants de l’esquerra crítica han estat fins i tot acusats per portaveus del poder de dur a terme suposades accions terroristes i han patit amenaces de ser sotmesos a processos judicials per la seva producció intel·lectual i activisme.
Alhora, l’oposició cubana afí a la dreta neoliberal, moralitza i acusa aquesta esquerra antiautoritària de ser còmplice del sistema polític cubà, alhora que invisibilitza les seves accions, menysprea el seu treball intel·lectual i es desentén de la repressió que pateixen els seus membres. Així contribueixen a l’anul·lació política d’aquest col·lectiu, mentre tanquen l’accés a espais de debat, publicació i oportunitats laborals; pràctiques que són abonament per a l’arbitrarietat que la casta dirigent imprimeix sobre aquest sector esquerrà de la dissidència.
L’esquerra crítica i antiautoritària a Cuba s’oposa a quatre blocs hegemònics fonamentals per a l’ecosistema polític nacional: la triada totalitària de Partit/Estat/Govern; l’oposició afí a la dreta neoliberal la facció de la qual és la de més acceptació popular a l’illa; el capitalisme/colonialisme a nivell global; i l’esquerra dogmàtica internacional que reconeix i legitima l’Estat cubà com a alternativa socialista. Cadascun d’aquests blocs significa una ensopegada constant per a l’activisme opositor des de l’esquerra i un perill per a la construcció d’uns dignes present i futur al nostre país.
Si bé la lluita sembla infinita, l’esquerra crítica reconeix que cap batalla contra hegemònica no és simple i que cap pas vers l’emancipació i el socialisme no deixarà exempts de seqüeles als nostres cossos.
Raymar és un activista a Cuba que defensa el socialisme des de baix, la solidaritat internacionalista, la lluita contra tota opressió… És simpatitzant de Marx21.
