Processos Constituents, el govern i la Revolta

ES CA

Miguel Silva

Fa uns quants anys, abans d’assumir la presidència, Gabriel Boric defensava l’orientació ambientalista del seu programa: “compromís profund amb enfrontar la crisi climàtica, per assegurar el dret a l’aigua, per jugar-nos-la perquè no hi hagi més zones de sacrifici”. I estava molt d’acord amb baixar l’horari de feina de 45 a 40 hores setmanals.

Però poc abans de les eleccions del 7 maig 2023, el seu govern va donar suport a l’expansió de la mina d’AngloAmerican prop de Santiago, molt en contra del que volien els ambientalistes. I va donar suport a una llei que deixa les portes obertes a una setmana laboral de 52 hores.

La revolta d’octubre 2019

És cert que l’esclat va ser una explosió d’ira, però va ser precedida d’anys de mobilitzacions de moviments socials diversos i actius diferents, que també consideraven que es vivia una vida intolerable.

Per descomptat, aquest tipus d’explosió social és “polític” en el sentit que milions de persones van entrar en un accionar de marxes, discussions en família, amb veïns i companys de feina, col·legi o universitat. Va sorgir un mar amb múltiples visions sobre els esdeveniments, la violència, la salut, les pensions, el cost de l’educació i d’altres temes.

En fi, l’octubre va ser, com molts “moviments de masses”, una barreja de idees, accions i opinions diferents, que van buscar en aquelles assemblees, cabildos i improvisats mítings a places de barri, situar-se políticament en espais que per a molts eren espais de organització desconeguts, per explicar-se el que passava, el cansament i la desesperança, on van créixer afectes i també van sorgir rialles.

L’esclat va integrar totes les generacions, fins i tot una generació que, a diferència dels nostres pares i mares, difícilment podrem tenir una casa pròpia, un estalvi previsional o un treball amb contracte estable.

És a dir, l’esclat tenia diversos “programes polítics”, si per aquesta frase entenem que la gent surt al carrer per una raó i no “perquè sí només”. En altres paraules, hi ha molts tipus de programes. “Vull la salut gratis, Fonasa sense cues i amb tots els medicaments”… és un “programa polític”, per exemple. “Què se’n vagin els polítics!” és un altre programa, i és diferent.

Però després d’uns quants mesos de mobilitzacions, va començar la pandèmia, el toc de queda i les restriccions a l’organització social mancomunada. Després, una crisi econòmica i la distància que va aprofundir en la desorganització de les assemblees i moviments socials incipients.

Qui ompliria el buit que la pandèmia i la desmobilització va deixar en la vida social i la consciència de milions?

El primer plebiscit

Després de mesos de marxes, reunions locals i nacionals, barricades i saquejos de supermercats, es va votar al plebiscit d’octubre 2020, que necessitàvem una nova Constitució. En aquest plebiscit van votar gairebé 6 milions a favor de tenir una nova Constitució i poca cosa més que un milió i mig en contra (d’un padró total de 14 milions llargs). És a dir, el 50% de les persones van anar a votar.

Després, va començar un procés d’elecció dels i les que farien la feina d’escriure la Constitució. Gran quantitat d’aquests “Constituents” (tots elegits al maig de 2021) no eren polítics convençuts ni eren militants establerts de partits, però sí que tenien un tipus o un altre de relació amb els moviments socials.

La campanya de l’elecció dels constituents va tenir lloc durant la crisi sanitària i econòmica de la Covid. Dels 155 escons, candidats dels partits de la dreta van guanyar només 37 llocs, i els de l’ex-concertació, uns 25.

Els i les constituents van començar la seva tasca, van intentar transmetre el procés llarg, tècnic i complicat al públic, però sense gaire èxit, perquè les organitzacions socials ja havien estat debilitades per les raons que hem discutir a dalt, aleshores les constituents no tenien a qui i com transmetre la seva obra.

Mentre treballaven, es van organitzar les eleccions dels diputats i els senadors a finals de novembre, i al desembre la segona ronda de les eleccions presidencials quan Gabriel Boric va guanyar la presidència amb poc més de quatre milions i mig de vots.

No obstant això, en les votacions de diputats, els vells partits polítics de la dreta (76 llocs) i l’ex-concertació (37 llocs) van guanyar la majoria, davant dels quaranta i tants llocs dels partits que donaven suport a Boric. Al senat, els resultats van ser 3 pro-Boric, 18 ex-concertació i 27 dretes.

Gabriel Boric, per tant, va assumir la seva presidència el març de l’any 2022, amb una minoria de diputats i senadors, però com a “vocero” del que quedava de la revolta d’octubre de l’any 2019.

El govern de Gabriel Boric

Tant el programa de govern com a l’esborrany de la nova Constitució exigien canvis al sistema de Salut, a la Previsió, l’Educació i la desigualtat. No obstant això, durant el primer any de govern no es van realitzar aquests canvis, sinó que es va platejar que seria millor esperar la nova Constitució. Tot i això, durant aquest any del 2022, sota l’impacte de la inflació i en acabar les transferències d’emergència dissenyades per evitar un col·lapse econòmic durant la crisi de la Covid, els sous reals van baixar.

Què explica el triomf aclaparador del rebuig?

L’esclat social d’octubre de l’any 2019 va ser una rebentada social producte d’una manera de vida que es considerava intolerable. Tot i això, van ser els nous “polítics” i el seu govern els que van omplir el buit que va deixar la desmobilització social durant la crisi de la Covid, però no amb un nou activisme de base (que era, de veritat, una obra necessària i difícil) , sinó amb la política parlamentària basada en negociacions i “realisme”. És a dir, acció parlamentària i social “dins del possible”.

Es pot argumentar que aquest camí va ser l’única via oberta per al govern perquè tenia una minoria parlamentària, però igualment és un fet que va impactar a la vida de milions de persones.

Aquesta política va deixar sense canvis més grans les condicions de vida de milions de famílies que no havien estat tocades ni per la revolta ni per les millores en els seus estàndards implementades pel nou govern (fora del 10% i els bons d’emergència). Va ser la dreta la que va “organitzar” aquests milions i la votació al plebiscit de “sortida” sobre l’esborrany de la nova Constitució, el setembre de l’any 2022, va ser un rebuig massiu.

Aleshores hi ha dos “pobles populars”

Els quatre milions (més o menys) que van votar per Gabriel Boric a la segona volta de les eleccions presidencials, també van votar a favor de la nova Constitució. Estaven i estan convençuts que els canvis venien.

Però gairebé 8 milions dels 13 milions de votants (d’un padró total de vora 15 en votació obligatòria) van votar per Rebutjar. Els quatre milions de joves que van votar per primera vegada i pel Rebuig, no havien estat tocats pels dies i setmanes d’un octubre estès, o potser, per dir-ho d’una altra manera, per la ira i la frustració que eren part important de la revolta, també per a ells va ser una raó per seguir votant contra els “polítics”, fins i tot contra els canvis transmesos pels i les constituents, que també als seus ulls eren “polítics” inútils.

Per a ells i elles, aquesta allau de demandes fragmentades que es va projectar des de la Constitució era més xerrameca dels polítics. En altres paraules, per a ells aquesta “manera de vida que es considerava intolerable” i que va explotar durant l’esclat, encara era la seva vida.

Després del Rebuig

El Rebuig va ser una tremenda sorpresa per a gairebé tots, i ha imposat límits molt estrets als canvis que el govern ha intentat implementar. És a dir, el Rebuig de la nova Constitució ha estat interpretat pel govern, i per l’oposició, com un Rebuig també al govern, perquè Boric i el seu govern donaven suport al procés constitucional.

Des del Rebuig, el govern ha intentat fer un acostament als partits de l’ex-concertació i negociar el tipus de política que és factible avui, “dins del possible”, davant d’una nova dreta radicalitzada i activa.

L’acord de negociar els termes de la nova constitució, assignar els experts que tindrien el dret i deure d’escriure les clàusules (dins els límits ja negociats i imposats per un altre grup d’experts assignats), va ser producte d’un govern debilitat i una dreta recuperada.

Es pot opinar, una altra vegada, que aquest camí va ser l’única via oberta per al govern perquè estava en una situació molt feble. Però, potser, és un fet que va impactar en la consciència de milions.

El segon Procés Constitucional

Ja coneixem els resultats de la votació (en milions, aprox.) del diumenge 7 maig. Els resultats són a la darrera columna de les xifres a sota.

Les altres columnes mostren xifres aproximades dels resultats a (milions i en parèntesis) i dels escons si escau, per a les votacions del Plebiscit d’octubre 2020; votacions i escons de Constituents elegits al maig 2021; votació i escons de diputats al novembre 2021; votació a la segona volta Presidencial al desembre 2021; i votació al Plebiscit del 4 setembre 2022.

Divideixo els votants entre la “Dreta” (Republicans, UDI/RN/EVOP, PDG) i el “Govern”. (FA/PC, ex-Concertació).

* Millones de votos y (escaños)

Bé, mirant aquestes xifres, allò que més crida l’atenció és la quantitat de vots nuls/blancs, la quantitat d’abstencions i el comportament dels votants del Rebuig.

Alguns del “nostre costat” han dit que tots els que van votar Rebuig són de dretes. Tot i això, en aquest plebiscit, 7,9 milions van votar Rebuig, però aquest diumenge, només 6,1 milions van votar dretes. Aleshores, “sembla” que 1,8 milions de persones que van votar Rebuig no són dretes convençuts. Bones notícies! Potser van votar nul o ni van votar.

En el mateix sentit, en aquest plebiscit, 4,9 milions van votar “Aprovo/govern” el 4 setembre, però aquest diumenge, només 3,7 milions van votar en aquest mateix sentit. És a dir, 1,2 milions de persones van deixar de votar “pro-govern”. Potser ells i elles formen part dels 2,1 milions que van votar nul/blanc, juntament amb els que van votar pels constituents sense partit.

I dels gairebé 3 milions que no van votar… qui sap què va passar? Són els que van votar pels independents abans?

El futur i el passat

L’acumulació d’anys de moviments de base febles, sous reals que cauen i un any de govern feble i debilitat, han obert les portes a una dreta renascuda. Tot i això, els 17 escons i els 3,7 milions de vots pro-govern de diumenge, indiquen que el govern té vida encara. És a dir, que seguirà amb la mateixa política que tan poc ha impressionat milions de persones.

És el nostre deure treballar amb els milions que van votar nul o no van votar. O més ben dit, treballar amb aquell sector que es va quedar amb les ganes d’organitzar-se. Esperar a rebutjar al plebiscit de sortida no serveix de gaire, crec jo.

Cal moure’s demà i no en 6 mesos més. Sí o no?

La primera cosa que cal fer crec, és conversar a la feina, al sindicat, amb els teus veïns, per veure qui són els i les que tenen ganes d’actuar, i posar-se a formar un cercle amb aquesta gent.

És clar, hem de discutir les demandes i com aconseguir-les. Però sense començar a fer els cercles de discussió, formular grans plans “primer” no serveix.

És a dir, fer els contactes no ve “després” d’armar un programa… hem de fer les dues coses alhora. Però el que dic és armar plans sense fer contactes no ens serveix de res.

Bona sort amb l’obra!

Aquest article va aparèixer per primera vegada a la Revista de Frente, de Xile