Anna Alcalà
@aanna895
[en castellano]
Després de llegir molts articles sobre la situació actual a Nicaragua, de com s’ha arribat fins aquí, i algun que fins i tot apunta com sortir-ne, penso que és difícil escriure alguna cosa amb cara i ulls, que aporti alguna informació nova. Intentaré fer-ho amb el que sé, el que he trobat i el que m’han explicat, en especial una companya de Managua que va estar afiliada al FSLN fins al 2000 i que evidentment, no vol que surti el seu nom ni que doni més pistes de la seva identitat.
Per entendre aquests últims mesos, s’ha de fer un cop d’ull als últims deu o onze anys, recomano llegir aquest article de Iosu Perales que va publicar a Alainet, A dónde va Nicaragua, o aquest publicat a Borrokagaraia ¿Que pasa en Nicaragua? . També m’ha agradat molt Contra el gobierno de Ortega y la derecha empresarial pro-imperialista, co-escrit per Milton D’Leon, integrant de LTS de Venezuela i Maria Rosas, en el que es té la “gosadia” de criticar Ortega i també l’esquerra internacional, que abandona la població nicaragüenca enlloc d’animar-la a organitzar-se per poder fer front al dictador en aquest panorama d’interessos creuats. Un altre podria ser Huerfanos de la Izquierda, escrit per un nica anònim, però ja dic que n’hi ha molts d’articles, aquests son recents, però se’n poden trobar d’escrits ja fa més temps, que també donarien pistes del que estava per succeïr, com aquesta entrevista a Henry Ruiz del 2017.
Penso que cap de les persones que escriuen aquests articles, poden ser sospitoses d’encobridores de l’imperialisme, tal com se m’ha acusat a mi quan he defensat postures molt semblants. Jo també vull fer una crítica a una part de l’esquerra, i és que sí em va sorprendre la brutalitat de la resposta d’Ortega a una protesta pacífica, encara m’ha sorprès i entristit i indignat més, veure com se l’excusava en base a mentides, manipulacions i difamacions. Trobo d’una gran hipocresia justificar coses que aquí mai es justificarien.
No puc deixar de veure les semblances que hi ha entre les estratègies del govern nicaragüenc contra les seves protestes i les de l’estat espanyol contra l’independentisme, salvant les distàncies és clar. La violència policial desmesurada, tot i que aquí encara no tenim cap mort. La manipulació mediàtica, tots hem vist com les notícies de, per exemple Tele5 o TVE1, no tenen res a veure amb la realitat, ni més ni menys que el que han fet els mitjans de comunicació orteguistes. Aquí els feixistes ens acusen de feixistes, allà el govern els acusa d’ultradretans. Aquí tenim la llei mordaça per la que ja tenim presos i exiliats, a Nicaragua acaben d’inventar la “Ley contra el lavado de activos, el financiamiento al terrorismo y el financiamiento a la proliferación de armas de destrucción masiva”. Els presos polítics com a mesura per desviar l’atenció de l’objectiu real.
Una part de l’esquerra, tant de la catalana com de la llatinoamericana, dona per bona la versió que ha fabricat el govern de Nicaragua, que nega més de la meitat dels morts, i a més diu que la majoria son orteguistes, que un dia diu que els civils armats son policies voluntaris, l’endemà que son paramilitars finançats per l’extrema dreta i al cap d’uns dies nega saber res d’aquests assassins. Atribueix l’alçament popular a la manipulació mediàtica o a l’intervencionisme imperialista… Una versió tan fàcil com matussera. Perquè dins l’esquerra, podem tenir molts punts de vista diferents de com s’hauria d’enfrontar la situació, però el que no es pot fer, és partir d’una base falsa.
Sempre havia pensat que el mal ús que feia Ortega de l’ajuda veneçolana, (amb la qual s’han enriquit la família i amigatxos, a part de servir per algun programa assistencialista com donar un àpat a les escoles, regalar unes làmines de zinc per fer el teulat de la casa, prèvia lleialtat partidista, alguna infraestructura mal feta i/o prescindible…) es podria haver solucionat amb una fiscalització d’aquests diners per part de Venezuela. Ara ja no ho tinc tan clar. Penso que aquest suport al dictador, en lloc d’enfortir l’esquerra, la debilita a marxes forçades, perquè per moltes vegades que aquest home repetís “antiimperialismo” i “socialismo”, els fets eren que tenia ben content l’imperialisme i l’empresariat i han viscut una lluna de mel tots tres, fins que la població ha dit prou.
I sí, la població va dir prou abans que el COSEP (Consejo Superior de la Empresa Privada) es pronunciés a favor de les protestes, abans que l’església es veiés impulsada a fer de mediadora (a petició d’Ortega), abans que els amabaixadors i senadors d’Estats Units s’intentessin aprofitar del descontentament de la gent. Aquest suport debilita l’esquerra, perquè Daniel Ortega fa molts anys que no en té res d’esquerra, i qui no el desmenteix, està donant per bo allò que ha estat fent. El missatge que s’envia, és terrible.
Si parlem dels mitjans de comunicació, hem de tenir en compte que la familia Ortega controla bona part dels canals televisius i quan dic controla, vull dir que n’és propietària. Que la primera setmana de protestes ja havien censurat la majoria de canals que s’escapaven del seu control, no va ser fins dues o tres setmanes més tard que la noticia es va internacionalitzar.
Les xarxes socials i en especial el Facebook, han estat les encarregades de retransmetre des del primer moment tot el que anava succeïnt. Vídeos i vídeos i més vídeos de la violència exercida pels policies i paramilitars en actuacions conjuntes o per separat i no va ser fins que la notícia va començar a sortir a les televisions de tot el món, que va començar a atacar amb força l’aparell mediàtic del FSLN, aquí s’explica amb tot detall, i he sigut testimoni de l’aparició d’aquest exèrcit de cibernautes.
Volen disfressar-ho d’intent de cop d’estat per part de l’oligarquia, i com a través dels seus mitjans demanen la rendició i la dimissió d’Ortega, però ni els rics són els instigadors de la població ni demanen això. Aquesta demanda surt per primera vegada el 19 d’abril, dimissió i eleccions lliures i transparents, no com les anteriors. La renúncia no era la idea inicial, és el clam popular que sorgeix a partir dels quatre morts del dia 19, als que se n’hi van anar sumant. Al cap d’un mes, va començar la “operación limpieza” (recorda també a Albiol o Borrell, no?) que va deixar una estela de morts, tortura, abusos sexuals, i segrestos per tot el país, i en especial, als barris més combatius, que precisament son els que històricament han sigut més sandinistes.
Curiosament, quan es parla de l’Oligarquia, no es parla de Carlos Pellas, l’home més ric de Nicaragua, i diria que el segon de centreamèrica, propietari del ron Flor de Caña, que ha mantingut pràcticament esclavitzat a un poble sencer, i que gràcies a Daniel Ortega va poder silenciar les denúncies sobre l’epidèmia d’Insuficiència Renal Crònica que pateix el 80% de la població de Chichigalpa (70 mil hab aprox), el departament on té les plantacions de canya, provocada pels pesticides que utilitza. No és casualitat doncs, que el transport per excel·lència dels paramilitars, siguin camionetes Toyota Hilux, si tenim en compte que la distribuïdora de la Toyota a Nicaragua, és la Casa Pellas
He arribat a llegir que el govern de Daniel Ortega, és el primer que no pacta amb l’oligarquia. Com se’n diria doncs dels seus fidels, com per exemple Bayardo Arce, Roberto Rivas, Fidel Moreno, Gustavo Porras… tots amb propietats milionàries, com cases de luxe o illes privades. O com se’n diria del fet que no hagi permès la formació de sindicats fora del FNT (Frente Nacional de Trabajadores), de la CST (Central Sandinista de Trabajadores) i el CUS (Confederación de Unificación Sindical)? Un govern neoliberal disfressat de socialista.
Anem a per l’Església. Molt lluny de defensar ni la institució, ni el Papa de Roma, penso que hi ha hagut una part d’aquests bisbes i capellans, que s’han posicionat sincerament de part del poble. És el cas del bisbe de Managua, Silvio Baez, que va ser el primer de presentar-se a la catedral per fer d’escut humà entre els estudiants atrapats a dins i els policies que els esperaven a fora, i gràcies a ell, aquests joves van sortir amb vida. També alguns capellans de zones rurals que han presenciat els atacs de la famosa “operación limpieza”, han tingut clar amb qui havien d’estar. Alguns altres, que eren propers a Ortega, penso que sí que es posicionen segons l’interès del moment, i ara toca estar contra Ortega, tal com apunta un dels articles que he enllaçat al principi.
No podem oblidar tampoc, que en la història de les lluites populars llatinoamericanes, molts capellans han jugat un paper important a favor de l’esquerra. És el cas del conegut Ernesto Cardenal, o de l’asturià Gaspar Garcia Laviana, que va morir lluitant a les files sandinistes a San Juan del Sur en una emboscada de la Guàrdia Somocista. I em fa il·lusió dir-ho, vaig tenir l’honor de conèixer, per casualitat, un pescador que era un dels seus companys supervivents i em va explicar amb pèls i senyals què va passar darrera aquelles muntanyes.
Abans d’acabar, per a aquella gent que creu que la població va sortir armada des del primer dia, informar-los que un llançamorters, a Nicaragua, es porta a la majoria de manifestacions, que quan el FSLN estava a l’oposició, els seus militants també anaven a les manis amb aquestes armes, que això es porta fins i tot a les festes patronals. Evidentment, pot ser mortal, però això depèn més de la casualitat que de la intenció, i que no es poden comparar amb les Dragunov amb què van els franctiradors del govern, ni amb les AK47 o M16 que porten policies i paramilitars, que sí que tenen un objectiu indiscutible.
I per aquells que creuen que insultar, escridassar i pintar de blau un paramilitar capturat pels manifestants, és tortura, que es preguntin què farien si tinguessin a les mans la persona que acaba de passar disparant pel seu barri i que s’ha carregat uns quants veïns o familiars.
Sé que tot això no quadra gaire amb la idea del sandinisme que teníem, si a nosaltres ens costa de creure, imagineu a aquells que van estar oferint la vida per uns ideals que ara han estat traïts. La població nica no ha tingut més remei que acceptar-ho amb tot el dolor que això representa. No seré jo qui qüestioni la voluntat d’un poble que ha lluitat una dècada contra un dictador i una altra dècada contra l’imperialisme. El mínim que podem fer és donar-los suport i acompanyar-los en aquesta lluita d’alliberament nacional, que un dia o altre tornarà a triunfar.
Salut.
