No és el sistema elèctric, és el sistema

David Robles

La instauració d’un nou sistema de tarifació horària, el preu majorista en màxims, els beneficis caiguts del cel, els drets de emissió disparats, la impossibilitat del govern per limitar la pujada del preu de la llum o la utilització del gas natural com a arma geoestratègica han complicat encara més el sistema elèctric fent-ho incomprensible per a una immensa majoria i impedint l’accés a l’energia a part de la ciutadania.

Nou sistema de tarificació

El passat 1 de juny va entrar en vigor la nova estructura tarifària: nous peatges i càrrecs així com la possibilitat de tenir contractades dues potències diferents. La major polèmica ha estat la instauració d’una nova taula per a la discriminació horària que passa a ser obligatòria per a totes i tots els consumidors domèstics. Una fórmula que ja existia abans però que era opcional i que pretén abaratir la factura de la llum, afavorint el desplaçament del consum a horaris de menys demanda i per tant, quilowatts més barats. Però el problema no és la nova tarifació i que només afecta a curt termini a les i els consumidors acollits a la tarifa PVPC[1], i centre de la polèmica sinó el mercat elèctric en si.

No pretenem que entenguis les complexitats del nostre sistema elèctric però analitzarem el seu funcionament: com s’estableixen els preus, qui guanya els diners, com hem arribat a aquesta situació, que alternatives tenim i que contradiccions comporten aquestes alternatives.

L’augment del preu del rebut de la llum batent rècords un dia sí i un altre també no és una conseqüència directa de la nova tarificació. És una tendència observada des de l’inici d’aquest any i que es va accentuar amb la tempesta Filomena. Al mes de març el rebut mitjà es va encarir un 15% respecte a l’any passat i un 16% respecte al mes anterior[2]. La causa d’aquest període alcista no és única, però possiblement està directament relacionada amb l’augment dels costos de drets d’emissió de CO2, un encariment del preu del gas natural, a més de per la manera en què es fixa el preu majorista del quilowatt a través del sistema marginalista i com no, per la pròpia estructura del mercat elèctric, un oligopoli en tota regla.

Sistema marginalista, beneficis caiguts del cel i drets de emissió

El preu del quilowatt majorista s’estableix a través del sistema marginalista. Simplificadament consisteix a pagar el quilowatt d’energia produïda al preu més car ofert, independentment dels costos variables i el sistema de producció. És a dir, consisteix a pagar al mateix preu l’electricitat produïda en una planta fotovoltaica o eòlica, amb costos variables propers a zero que l’electricitat produïda en una central de carbó o gas natural, amb costos de producció molt més elevats.

El sistema marginalista de fixació de preus, que en moments de gran producció d’energia renovable podria tirar cap avall dels preus, es va instaurar quan l’oferta de renovables era encara escassa i està portant a un encariment de la factura pels coneguts “beneficis caiguts del cel” i la manipulació del sistema per part de les grans energètiques. En el fons el sistema marginalista és com si tots els productes de la nostra compra setmanal al supermercat es paguessin al preu del producte més car que vam comprar: el dia que es compra filet (gas natural al mercat elèctric) paguem la barra de pa (la fotovoltaica) a preu de filet. D’això en diuen “beneficis caiguts de cel” per a la indústria elèctrica.

I el preu del gas natural (el filet) no ha deixat de pujar. Al mes d’abril de 2021 el preu del gas natural ha costat més del triple que l’any passat[3] i els drets d’emissió no han deixat d’augmentar des de l’inici de l’any, triplicant el seu valor en el mes d’abril respecte al mateix mes de l’any passat.

Però què són els drets d’emissió que encareixen també la factura de la llum? Una de les mesures imposades pel capitalisme per “frenar” el canvi climàtic ha estat que el propi mercat regulés les emissions de gasos d’efecte hivernacle: solucionar un problema de mercat capitalista amb més mercat. A Europa s’autoregula a través de la Emissions Trading Sistem (ETF)[4]. Grans elèctriques i la gran indústria, així com companyies aèries, tenen assignades una quantitat límit de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle, que es va reduint any rere any. En el cas que vulguin emetre més CO2 del què tenen consignat han d’acudir al mercat i comprar els drets d’emissió i el seu preu, com a tot mercat, varia en funció de l’oferta i la demanda.

Renovables i les contradiccions de sistema

Produir energia elèctrica mitjançant el Sol o el vent en principi no és un bon negoci per al sistema capitalista. A un menor valor de canvi de la matèria primera la possibilitat d’obtenir grans beneficis disminueix. Poc treball es pot extreure de les energies renovables i poc benefici de la venda de la matèria primera quan aquesta val gairebé zero, per tant poc interès té el capitalista a invertir en instal·lacions privades, d’aquí la necessitat i l’interès per mantenir el sistema marginalista.

En els últims anys hem viscut una caiguda espectacular del cost de producció dels panells fotovoltaics. El preu s’ha reduït en un 97% en les dues últimes dècades i s’espera que el seu preu segueixi baixant entre un 15 i un 20% en els propers anys[5]. Gràcies a l’economia d’escala s’ha aconseguit aquesta reducció del preu però sense la subvenció pública per a la seva instal·lació, a la primera dècada d’aquest segle per països com l’Estat espanyol o Alemanya, aquesta disminució difícilment s’hagués produït. I la paradoxa és que d’aquest abaratiment gràcies a l’estímul públic no s’ha beneficiat la ciutadania sinó els especuladors.

La fotovoltaica, tot i la poca capacitat d’extracció de plusvàlua que hem explicat, també és un camp d’especulació per al capitalisme. La disminució del preu de producció dels panells fotovoltaics, en comptes d’afavorir una democratització de la producció, donant suport a la autoproducció o a la producció col·lectiva i garantint l’accés, ha atret especuladors i fons d’inversió estrangers, invertint en megaparcs fotovoltaics[6].

Els megaprojectes s’estan construint a costa de terrenys productius agrícoles o de gran valor ecològic, o en zones despoblades que obliguen a haver de transportar l’electricitat produïda a centenars de quilòmetres de distància, augmentant considerablement les pèrdues d’energia durant el transport, en comptes de fomentar la seva construcció en sòls improductius i propers als centres de consum. Un cop més les forces productives acaben convertint-se en forces destructives.

Un exemple, a la vall del Guadalhorce i els voltants del parc natural de la Sierra de las Nieves a la província de Málaga sota el lema “renovables sí, però no així” s’està produint una rebel·lió ciutadana contra els 110 de projectes i 4 megaprojectes previstos a la zona[7] i nascuts a l’ombra de l’especulació i dels fons europeus, on es pretén convertir milers d’hectàrees de paratges naturals i terres de cultiu en horts solars especulatives.

Enfront de la nacionalització, una transició justa

La nacionalització de les elèctriques tampoc és la solució si no inclou un control democràtic i es posa al servei de la ciutadania. I no garanteix el control de preus. Per exemple, ENEL empresa pública i multinacional distribuïdora i productora d’energia elèctrica i gas italiana, sent l’accionista majoritari el govern en posseir el ministeri d’Economia i Finances més de l’25% de les accions no ha pogut frenar tampoc al país transalpí l’alça dels preus.

Renovables i fotovoltaica sí, però no així. Durant 20 anys s’han posat traves burocràtiques a l’autoproducció d’energia elèctrica, com l’anomenat impost al Sol. Sense aquestes limitacions la ciutadania podria haver agafat avantatge en l’autoproducció davant els grans especuladors i haver impulsat una veritable revolució energètica. Cal una aposta ferma per l’autoproducció i la producció i gestió col·lectiva, aproximant-la als centres de consum, la descarbonització, acabar amb el model marginalista i sobretot la democratització del sistema.

Finalment, indicar que aquest model de transició energètica impost únicament beneficia els grans inversors i especuladors, nacionals i estrangers, en detriment de l’accés a les energies netes per part de la ciutadania, contradient d’aquesta manera els plantejaments d’una transició justa i democràtica.