Kieran Allen
Els disturbis sectaris més greus des de fa anys han esclatat a Irlanda del Nord i els principals mitjans de comunicació estan culpant “tots dos costats”. Si bé això pot tenir l’aparença de justícia i equilibri, passa per alt les causes més profundes.
Segons els portaveus dels lleialistes —protestantes de dretes, partidaris de la unió amb el Regne Unit— els disturbis van començar degut a que el PSNI (Servei de Policia d’Irlanda del Nord), no va castigar als líders del Sinn Féin per assistir al funeral de Bobby Storey, violant les regles de la Covid-19. Això, afirmen, reflecteix el “tractament desigual” del PSNI: els lleialistes s’enfronten a la repressió mentre que els republicans són tractats amb guants de seda.
L’absurd de tot això es pot demostrar fàcilment.
El 7 de març, centenars de persones es van reunir a Shankill, zona de l’oest de Belfast de majoria lleialista, per celebrar la victòria dels Rangers a la Lliga Escocesa. Ningú va ser multat. Al juny de 2020, centenars de persones es van unir a una mobilització de dretes, contra una suposada amenaça del moviment Black Lives Matter, per a “protegir les nostres estàtues” al Cenotaph de Belfast. No es va emetre un sol processament. La setmana anterior, però, s’havien emès 70 multes als que van assistir a una protesta socialment distanciada del Black Lives Matter.
De manera similar, al febrer, el PSNI va dissoldre una missa a la qual van assistir 30 persones, en memòria de les víctimes de l’assassinat lleialista a les cases d’apostes de Sean Graham l’any 1992, al·legant que violaven les regles de la Covid-19.
Dretans
Els lleialistes diuen que estan enfadats pel Protocol irlandès, acordat entre la Gran Bretanya i la UE com a part de les negociacions del Brexit, que implica controls de productes com carn, llet, peix i ous que ingressen a Irlanda del Nord des de Gran Bretanya, però això es deu directament als vincles del DUP (Partit Unionista Democràtic, ultres lleialistes) amb els tories, el partit conservador britànic.
El DUP es va alinear amb els elements més dretans dels tories per aconseguir un Brexit dur i els va mantenir al govern. Van pensar erròniament que el Brexit crearia una barrera més contra la unitat d’Irlanda. El vincle amb els conservadors també reflectia la seva disposició natural. El DUP és un partit repugnant, homofòbic i racista que va pensar que havia arribat el seu dia quan Trump i Boris Johnson dominaven.
Al novembre de 2018, Boris Jonson va assistir a la conferència del DUP i va rebre una recepció colossal. Ell els va dir:
“Estaríem danyant el teixit de la Unió si haguessin controls reguladors o fins i tot controls duaners entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord… Els he de dir que cap govern conservador britànic podria o hauria de signar un acord d’aquest tipus”.
No obstant això, això és precisament el que va fer Johnson. A l’intentar triar entre vetllar pels interessos més generals del capitalisme britànic o la lleialtat dels protestants de l’Ulster, no hi va haver dubtes. I, irònicament, la persona encarregada d’implementar els controls reglamentaris no era altre que el ministre del DUP, Edwin Poots. Va esbufegar i esbufegar, però després va declarar que si els controls es fessin amb “un toc lleuger”, “això no seria particularment perjudicial per a l’economia”.
Desil·lusió
El resultat ha estat una enorme desil·lusió entre la població unionista o lleialista. Una enquesta d’opinió al febrer va revelar que la intenció de vot cap al DUP es va reduir a només el 18%, mentre que cap a la Veu Unionista Tradicional, més extremista, havia augmentat al 10%.
El DUP va respondre de l’única manera que coneixia: avivant el sentiment sectari per consolidar la seva base electoral. Es van reunir amb el Consell de Comunitats Lleialistes, un grup paraigua de paramilitars, per animar-los a muntar una campanya contra el Protocol irlandès. Aviat van començar els grafits i les marxes d’homes emmascarats. El DUP els va donar cobertura a l’afirmar que les protestes “no serien violentes”.
Aquest, però, és un joc tradicional jugat pels líders del DUP des de l’època del seu fundador Ian Paisley. El partit dóna el tret de sortida a accions que saben que s’intensificaran, però després s’afanyen a tornar a les seves respectables posicions de classe mitjana, “apel·lant a la calma” mentre esperen beneficiar-se de les concessions obtingudes.
L’unionisme irlandès té una relació peculiar amb la Gran Bretanya. El seu component de classe treballadora sap que els conservadors el tracten amb menyspreu, però de vegades pensa que si crida “traïció” prou fort, pot despertar la seva consciència imperial. No obstant això, la traïció que es va desplegar amb el Protocol irlandès va ser diferent. Ara hi ha una evidència fefaent que el Nord no es considera una part integral del Regne Unit. Ningú pot imaginar-se ara que la província és tan “britànica com Finchley”, una afirmació que alguna vegada es va atribuir a la Margaret Thatcher. D’aquí que darrere dels disturbis hi hagi una ansietat més profunda sobre el destí de la Unió.
Molts estan sorpresos per aquests esdeveniments després dels 23 anys de relativa pau que van seguir a l’Acord de Belfast, en el procés de pau. No obstant això, aquest acord només gestiona les divisions sectàries i les incorpora en les estructures de govern. No va reduir el sectarisme, sinó que va premiar el fet de votar els representants comunals més durs per obtenir avantatges per “el nostre costat”. Fins i tot abans dels disturbis hi havia gairebé 100 murs de “pau” que separaven les àrees de la classe treballadora protestant i catòlica a Belfast.
Paradís neoliberal
L’Acord de Belfast també va ser dissenyat per crear per a les empreses multinacionals un paradís neoliberal i de baixos salaris. Darrere de totes les disputes públiques entre el DUP i el Sinn Féin, hi va haver un acord tàcit sobre aquesta estratègia econòmica. No hi ha hagut cap “dividend de pau” per a les comunitats de la classe treballadora.
El salari mitjà de protestants i catòlics és ara exactament igual: les i els treballadors de les dues denominacions guanyaven una mitjana de £10,58 l’hora l’any 2017. No obstant això, encara que existeix una igualtat entre catòlics i protestants dins d’Irlanda del Nord, és més un cas d’igualtat en la pobresa.
Els salaris a Irlanda del Nord són menors que els de la Gran Bretanya en el seu conjunt i són significativament pitjors en el sector privat, el que genera alts nivells de pobresa per a tots dos sectors de treballadors. Una auditoria recent de la desigualtat educativa mostra que 100.000 joves, o un de cada tres, tenen dret a menjars escolars gratuïts. Aquells que reben aquests àpats —és a dir, l’alumnat més pobre— tenen una bretxa de rendiment del 17% a l’acabar l’educació secundària obligatòria, en comparació amb els estudiants que no les reben. Dins d’aquestes xifres, els joves estudiants protestants homes obtenen els pitjors resultats.
Llavors, sí, hi ha motius per cridar “traïció”. La història de l’estat de el Nord anima els treballadors protestants a centrar-se en “l’altre costat” com la causa de la seva misèria. Però han estat “traïts” per aquells que criden més fort a favor de “la Unió”: els conservadors i el DUP.
Parlen d’una “identitat britànica”, basada en desfilades sectàries, la celebració d’aventures imperials i la reina com a defensora el protestantisme, però no és una identitat reconeguda per moltes persones britàniques reals. És una mitologia dissenyada per fomentar les divisions, de manera que la política de dretes rebaixi els interessos de la classe treballadora. És hora de mirar d’una altra manera: cap a una Irlanda unida alternativa radical que desafiï a tots dos estats que van sorgir de la partició.
Aquest article va aparèixer al web de Socialist Workers Network, organització germana de Marx21 a Irlanda.
Kieran Allen és professor principal en Sociologia a la University College Dublin i militant del Socialist Workers Network. Entre els seus llibres publicats destaquen: 1916: Ireland s Revolutionary Tradition (2016) and The Politics of James Connolly (2016).
