Ulster, Padània, Donbass… #Tabarnia

David Karvala

[Nota: La foto a dalt és del bloc de 40.000 persones de Nou Barris, Santa Coloma i altres zones obreres, castellanoparlants, baixant a la manifestació per la vaga general sobiranista del 3-O.]

[Castellano]

Aquests dies el terme “Tabàrnia” —que va començar fa uns anys com un acudit— s’ha convertit en trending topic a Twitter.

Segons Viquipèdia: “«Tabàrnia»… és un concepte satíric inventat en 2015 per l’entitat Barcelona is not Catalonia —organització que mostra rebuig a la independència de Catalunya de l’estat matriu d’Espanya—, amb certs vincles amb la plataforma, considerada pròxima a l’extrema dreta, Societat Civil Catalana. El mot és format a partir de les paraules ‘Tarragona’ i ‘Barcelona’ més el sufix -nia… El territori proposat pels ideòlegs comprèn les comarques de l’Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès, Baix Penedès, Alt Penedès, el Garraf, Baix Llobregat, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Barcelonès, Maresme i de diferents zones del Moianès, el Bages, l’Anoia i la Selva.”

En termes resumits, argumenten que en aquest territori la majoria no està a favor de la independència, per la qual cosa s’hauria de poder separar de la Catalunya independentista, per formar una comunitat autònoma pròpia. Així, en el cas de la independència catalana, “Tabàrnia” seguiria dins l’Estat espanyol.

Com s’ha dit, el terme prové de la dreta, i un home que s’ha erigit aquests dies en portaveu de “Tabàrnia”, resident a la part alta de Barcelona, resulta tenir amistats bastant dubtoses a la dreta i l’extrema dreta. Tot i això, últimament, alguna gent d’esquerres hostil a la independència ha difós coses de “Tabàrnia” a les xarxes socials, amb l’objectiu de ridiculitzar l’independentisme català.

Es reconverteixen moltes frases típiques de l’independentisme de dretes. “Espanya ens roba” passa a ser “Catalunya roba a Tabàrnia”. Algú, mitjançant un text bastant currat, fins i tot ha inventat tot un relat de les queixes històriques de “Tabàrnia”.

tabarnia

És una broma, però té la seva part seriosa: per una banda com a arma contra el dret a decidir de Catalunya; per l’altra, perquè hi ha precedents preocupants d’intentar convertir en realitat aquest tipus d’entitat nacional inventada.

Nacions falses i nacions reals

El marxista Benedict Anderson va definir la nació com una comunitat imaginada. No va dir que era imaginària o falsa, sinó una entitat cultural que sorgeix quan, pels motius que siguin, la gent d’un territori donat arriba a sentir-se nació. No hi ha raons objectives que diguin que han de ser una nació. L’existència d’una nació no es pot deduir en base a fets històrics (reals o inventats) —una batalla o un llibre de fa mil anys— o una llengua comuna; existeix si la gent d’un territori se sent nació.

Trotski va plantejar aquesta comprensió de la nació als anys 30, quan defensava el dret a l’autodeterminació de la gent negra al sud d’Estats Units: “No obliguem la gent negra a esdevenir una nació; si ho són o no és una qüestió de la seva consciència, és a dir, el que desitgen i el que anhelen”.

Segons aquest criteri, Catalunya és clarament una nació. Existeix una consciència generalitzada de ser nació. En una recent enquesta, les opcions de tenir un sentiment nacional “només espanyol” i “principalment espanyol” sumaven només el 8%. Fins i tot entre votants del PP, només sumaven el 25%; la resta d’aquests optava per “tant català com espanyol”. L’any 2005, el Parlament va acordar, per 120 vots contra 15, una proposta de nou estatut d’autonomia que es referia a Catalunya com a una nació. Tant el PSC com ICV-EUiA li van donar suport, només el PP s’hi va oposar. Hi pot haver dubtes respecte a si hi ha majoria per la independència però el sentiment que Catalunya és una nació té una majoria aplastant. Per tant, és una nació.

Totes les nacions són productes històrics i socials, així que no es pot dir que la nació de “Tabàrnia” no existirà mai; alguna combinació de circumstàncies la podria crear. Sí que es pot dir que, ara per ara, no existeix. Per tant, la idea de “l’autodeterminació de Tabàrnia” ni tan sols es planteja, ni molt menys es pot contraposar al dret a decidir de Catalunya.

Evidentment, la idea de “Tabàrnia” no es presenta amb l’objectiu de dur a terme cap referèndum ni separació; només s’intenta ridiculitzar la demanda d’independència de Catalunya.

Però el joc es basa en la premissa insostenible de la inexistència de Catalunya com a nació; malgrat que el PSC encara defensa que Catalunya és una nació. (Fins i tot recordo com en Josep Piqué, quan era líder del PP català, expressava indignació davant alguna decisió del govern o president “del meu país”, referint-se a Catalunya.)

És evident que una part de la població de Catalunya no està a favor de la independència; aquesta té el dret i fins i tot el deure de presentar els seus arguments, en el debat polític que evidentment no termina malgrat el referèndum. Però no tenen el dret a impedir un procés de decisió democràtica, ni a ridiculitzar un moviment de milions de persones que han patit greus atacs als seus drets per voler decidir el seu futur. Cap persona progressista pot respondre a la violència policial de l’1 d’octubre amb un acudit com el de “Tabàrnia”.

L’Ulster, Padania, Donbass…

Repassem unes altres experiències de països inventats, totes preocupants.

La primera ha de ser “l’Ulster”, el territori que Gran Bretanya es va quedar quan la resta d’Irlanda va aconseguir la independència. Cal fer-ne un resum molt breu.

Feia mil anys que Irlanda estava sota control britànic, i a principis del s.XX la zona al voltant de Belfast estava molt integrada a la indústria britànica. Hi havia una classe treballadora molt important. Avui tothom sap que hi ha protestants i catòlics; els dirigents britànics portaven anys fomentant el sectarisme entre ells. El que no se sap és que al llarg dels primers anys del s.XX hi va haver lluites obreres massives, gairebé insurreccionals, que involucraven gent treballadora d’ambdues religions, passant per sobre del sectarisme. A la calor de les lluites es va crear un nou sindicat de masses que rebutjava el sectarisme a la vegada que defensava la independència. L’onada de lluites només es va derrotar gràcies a la intervenció de la burocràcia sindical, així com la de les classes dirigents, tant protestants/unionistes com catòliques/republicanes. Davant una lluita obrera massiva a Dublín l’any 1913, Arthur Griffith, dirigent del Sinn Féin, va acusar el dirigent radical, Jim Larkin (company de James Connolly), de dividir el moviment republicà; Griffith advocava per la unitat amb el principal empresari que havia provocat el conflicte, un destacat independentista.

La derrota del moviment obrer (amb càrrecs de sedició contra Larkin inclosos) va contribuir a què quan la independència va arribar, no la va acompanyar un avenç social. Al nord, es va crear “l’Ulster”, el mini estat sectari, controlat per Gran Bretanya mitjançant les elits protestants; i al sud “l’estat lliure” , dominat per les elits catòliques i la jerarquia de la pròpia església.

Però el territori que ara es diu “l’Ulster” només incloïa sis dels nou comtats de la província històrica de l’Ulster. Els criteris de Gran Bretanya per a la partició van ser comptar amb una forta majoria protestant, emportar-se la gran industria, i tenir prou territori perquè fos viable.

L’opressió patida per la població catòlica d’aquest mini estat sectari va motivar un moviment pels drets civils a finals dels 60 (inspirat en las lluites pels drets civils a EUA) i, davant la brutal repressió d’aquest moviment, el ressorgiment de l’IRA a principis dels 70.

Aquest cas és un primer advertiment que “l’acudit” de la partició davant un fort moviment per la independència no fa gràcia. D’altra banda confirma que quan es plantegen aquestes opcions (encara que, ens diuen, en pla “humorístic’), és perquè estan perdent les esperances de poder aturar de ple el moviment per la independència, i cerquen salvar alguna cosa. Passem al següent cas.

Als anys 90, la Lega Nord, partit d’extrema dreta, va començar a parlar de Padània, una “nació” inventada ad hoc al nord d’Itàlia. Va ser una eina per mobilitzar sentiments de la part rica contra el sud d’Itàlia, però sobretot una eina de construcció del partit. No només no es corresponia amb res real, sinó que fins i tot contradeia les identitats regionals (del Veneto, Lombardia…) que els dirigents de la Lega Nord portaven anys fomentant. Mantenen la ficció fins avui, amb un “parlament”, Radio Padania Libera, un diari, un “sindicat”, fins i tot una “Miss Padania”… tot controlat pel mateix partit. Es tem que la seva Guàrdia Nacional Padana, una mena de milícia, és més real que les resta d’entitats.

Però al no tenir cap base sòlida, aquesta defensa de “Padània” no va representar cap obstacle a la col·laboració amb els feixistes italians de Casa Pound. Aquest grup, que s’autodenomina “feixistes del tercer mil·leni”, va donar suport a un candidat a eurodiputat de la Lega, contribuint a què sortís elegit. El mateix eurodiputat, Mario Borghezio, va tornar el favor participant en un acte feixista amb Casa Pound a Roma.

Aquest segon cas “d’acudit” d’una nació inventada també ens hauria d’advertir dels perills d’aquest joc.

Un cas encara més rellevant és el de Donbass, la zona minera de l’est d’Ucraïna. Durant segles, Ucraïna va formar part de l’imperi zarista. Després de la revolució de 1917, es va sumar a la URSS, segurament de manera imperfecta. Amb l’estalinisme als anys 30, però, va patir opressió nacional en tota regla.

Com va escriure Tony Cliff l’any 1948:

“El pueblo no ruso más numeroso de la URSS es el ucraniano. Sus aspiraciones nacionales han sido constantemente reprimidas por una serie de purgas. En 1930, la Academia de Ciencias ucraniana fue disuelta y sus miembros detenidos por ‘desviaciones nacionalistas’. En 1933, Skripnik, el militante más destacado del Partido Comunista Ucraniano e integrante de su Comité Central y su Buró Político se suicidó para evitar su detención…” (Cliff, T, Capitalismo de Estado en la URSS, Barcelona 2000, pàg 174.)

Als anys 1932-33 aquesta opressió va prendre la forma de la fam imposada com a part de la política econòmica estalinista; va costar milions de morts a Ucraïna.

Amb la dissolució de la URSS l’any 1991, Ucraïna es va fer independent. Les polítiques equivocades de governs ucraïnesos de dretes, que no van respectar la població majoritàriament rus parlant a l’est del país, van contribuir a l’aparició del separatisme a “Donbass” i a una guerra civil. Però un altre factor important va ser la intromissió russa: per una banda del govern de Putin; per una altra, del feixisme rus.

En un lloc web important de l’extrema dreta russa, associat amb el filòsof ultra Alexander Duguin, llegim el següent: “tenim el fet de l’aparició d’un esdeveniment nou, únic i interessant: el nacionalisme de Donbass. Al mateix temps, forma part integrant del nacionalisme rus més ampli perquè la seva estructura s’aplica sobre la mateixa base que el nacionalisme rus, que actua com a factor de connexió i element de connexió amb Rússia”. És a dir, realment no existeix un nacionalisme de Donbass; és nacionalisme rus, reivindicant la tornada a l’imperi del territori perdut. Cal comentar, de pas, que Alexander Duguin té l’estratègia de crear una coalició entre feixisme i estalinisme; on més èxit ha obtingut és en la defensa de Donbass.

El moviment per “l’alliberament de Donbass” va rebre el suport de l’esquerra estalinista occidental, i també, com ja s’ha comentat, de gran part del feixisme, tant occidental com, sobretot, rus. El xovinisme rus —allò que tant odiava en Lenin— mai ha acceptat la dissolució de l’imperi —fos zarista, fos estalinista— i aprofita qualsevol oportunitat per intentar refer el poder imperial de Rússia. Hi ha altres exemples de com Rússia intenta recomposar-se de la desfeta de la URSS, arrancant territoris de les repúbliques veïnes.

Les lluites per la independència contra el zarisme tenien un efecte progressista, ajudant a trencar un imperi; per això Lenin els va donar suport. El mateix s’aplicava a les nacions oprimides sota la URSS estalinista. En canvi, la separació de Donbass d’Ucraïna a mans de Rússia no representa cap alliberament, sinó que ajuda a enfortir l’imperialisme rus. (Això tampoc vol dir que cal donar suport a la dreta nacionalista ucraïnesa; com s’ha dit, té una part important de culpa per la situació actual).

Tristament, alguns sectors de l’esquerra independentista catalana donen suport a les estratègies de Putin i cia a Donbass, cosa que els desqualifica per respondre quan s’intenta aplicar quelcom semblant aquí, com és el cas de “Tabàrnia”.

No s’ha de defensar tot moviment nacional

Abans s’ha comentat que “Tabàrnia” no és una nació, per la qual cosa ni tan sols es planteja el seu “dret a decidir”.

Però hi ha casos de nacions autèntiques on l’esquerra revolucionària tampoc ha de donar suport a l’autodeterminació.

Pensem en la població blanca de Sud-àfrica sota l’apartheid, que segur que se sentia nació. Cap al final del règim racista, uns sectors de l’extrema dreta blanca van intentar establir un territori propi per a blancs. Molt correctament l’esquerra —de fet, tota la gent demòcrata i antirracista— s’hi va oposar.

Sud-àfrica ens ofereix un altre exemple. La població zulu del país molt possiblement se sent nació. L’any 1975, al territori que ara és la província de KwaZulu Natal, de majoria zulu, es va crear un partit nacionalista/tribal zulu, el Inkatha Freedom Party (IFP). Als anys 80 aquest va entrar en conflicte amb el Congrés Nacional Africà (ANC). Al final, l’IFP va col·laborar amb el règim racista contra el moviment d’alliberament a Sud-àfrica, dominat (no sempre de manera correcta) per l’ANC. No s’havia de donar suport al partit nacionalista zulu contra el moviment d’alliberament del conjunt de l’estat, l’ANC, i cap sector important de l’esquerra ho va fer.

Com va escriure Lenin, referent clau en aquests temes:

“Para ser socialdemócrata internacionalista hay que pensar no sólo en la propia nación, sino colocar por encima de ella los intereses de todas las naciones, la libertad y la igualdad de derechos de todas… el socialdemócrata de una nación pequeña debe tomar como centro de gravedad de sus campañas de agitación la  primera palabra de nuestra fórmula general: ‘unión voluntaria’ de las naciones. Sin faltar a sus deberes de internacionalista, puede pronunciarse tanto a favor de la independencia política de su nación como a favor de su incorporación al Estado vecino X, Y, Z, etc. Pero deberá luchar en todos los casos contra la estrechez de criterio, el aislamiento, el particularismo de pequeña nación, porque se tenga en cuenta lo total y lo general, por la supeditación de los intereses de lo particular a los intereses de lo general.” (VI Lenin, Balance de La Cuestión de La Autodeterminación, juliol de 1916).

Com a regla general, el marxisme internacionalista dona suport a l’autodeterminació de les nacions oprimides, i també a altres lluites nacionals que contribueixen a debilitar l’imperialisme i a promoure la lluita general. En canvi, on una lluita nacional actua com a instrument de l’imperialisme, cal tenir molta més cura. Ara mateix amb el cas del Kurdistan, per exemple, cal combinar la defensa del principi del dret a l’autodeterminació del poble kurd amb una actitud molt crítica vers les aliances dels dirigents kurds amb diferents potències imperialistes.

De fet, aquestes reserves sobre la defensa dels drets nacionals s’apliquen a tota lluita democràtica; totes s’han de veure dins del marc global.

Ni cal dir que hem de defensar els drets de la gent LGBTI. Però quan l’estat israelià es presenta com a un “estat pro LGTBI” i denuncia la LGBTIfòbia que “domina la resta de la regió”, no acceptem el seu argument (encara que fos cert, que no ho és). Els sectors del moviment LGBTI que es deixen enganyar pels arguments sionistes no només col·laboren en l’opressió del poble palestí i ajuden a fomentar la islamofòbia, sinó que allunyen l’alliberament LGBTI. Aquest no vindrà de la mà d’un estat racista i colonial com és l’israelià, aliat de Trump.

Catalonia is not Estonia… o no ho hauria de ser

Mirant els precedents, no ens hauria de sorprendre l’invent de “Tabàrnia”.

A l’agost de 2017 vaig escriure per a una web de la CUP sobre els reptes de la lluita contra el feixisme després de la independència: “No podem descartar intents d’establir zones espanyolistes, allà on aquests feixistes pensen que els tenen simpaties, per motius de llengua o d’origen del veïnat. Caldrà una lluita contra aquests feixistes, juntament amb la màxima inclusió de tota la població del nou país, amb les diferents llengües i formes de viure. (Un gran error als països bàltics ha estat la incapacitat de les forces nacionalistes de guanyar la població rus parlant a la seva causa; de fet, ni tan sols ho van intentar.)” Tot i preveure l’intent de dividir Catalunya, vaig ser massa optimista en dos aspectes: suposava que la jugada no començaria fins després de la independència; i no imaginava que sectors progressistes s’hi sumessin. Però les advertències contra la dreta nacionalista són totalment vàlides

És clar que cal insistir en la naturalesa democràtica del dret a decidir, davant les maniobres inventades de “Tabàrnia”. Però també cal fer fora tota visió racista del moviment independentista; no es pot acceptar la dreta etnicista com a part necessària del moviment per “mantenir la transversalitat”. Aquesta dreta és un perill per a la construcció amb èxit d’un país independent.

Als països bàltics, lluny de la visió romàntica que en té molta gent catalanista, hi ha un problema greu amb l’actitud dels moviments independentistes vers las poblacions rus parlants que són prop de la meitat de la població d’Estònia i de Letònia. Vaig visitar Estònia l’any 1990 per conèixer el moviment independentista i vam parlar d’aquest tema; la posició de la dreta era que calia expulsar la població rus parlant sense més; “l’esquerra” concedia que aquesta població podria quedar-se si “s’integrava” suficientment, sempre segons els seus criteris.

Amb la independència l’any següent, no se’ls va expulsar, però sí que se’ls va dificultar la vida de moltes maneres; el moviment independentista no va fer cap esforç per guanyar-se aquesta gent. El resultat és que avui, més de 25 anys després, segueix havent-hi tensió entre la gent rus parlant i la resta; tensions que Putin ara promou i utilitza en interès propi.

Per evitar que problemes així afectin Catalunya —i el mal acudit de “Tabàrnia” és una mostra que el perill existeix— el moviment independentista ha de prendre mesures i fer una reflexió. Democràticament, “50% més u” és majoria, i s’hauria de respectar. Políticament, però, hem de buscar maneres de ser molt més del 50%. Part d’això passa per fer fora les idees etnicistes i tancades.

I d’altra banda, les persones d’esquerres que promouen (com a acudit, diuen) la idea de “Tabàrnia”, haurien de saber que fan un joc perillós que només beneficia els enemics de la democràcia i la justícia social.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s