Ozan Tekin és militant del DSIP (Partit Obrer Revolucionari Socialista), organització germana de Marx21 a Turquia. En aquesta breu entrevista ens avança alguns dels temes que tractarà a la xerrada a Barcelona del divendres 2 de juny.
Si us plau, explica com es tracta la gent refugiada a Turquia. Com ha respost l’esquerra?
En els últims dos anys, Turquia ha passat d’una política de fronteres obertes a tancar les fronteres a banda i banda. Erdogan va signar l’acord racista amb la UE per aturar el flux de refugiats a Europa, però també va construir un mur de 900 km de llarg a les seves fronteres amb Síria i l’Iraq, amb l’objectiu d’“aturar el terrorisme”. Hi ha més de 3 milions de sirians a Turquia que estan sobrevivint en condicions d’extrema pobresa i racisme. Erdogan diu que és el defensor dels sirians. Pot ser cert que ell és menys dolent que altres forces polítiques, però no deixa de ser dolent. Els refugiats a Grècia que anaven a ser enviats de tornada després de l’acord UE-Turquia protestaven amb pancartes de “No a Turquia” a les mans. La guàrdia fronterera turca ha matat a trets centenars de persones sirianes als últims dos anys.
Erdogan pot presentar-se com un “amic dels refugiats”, gràcies a la bancarrota del principal partit de l’oposició, els kemalistes republicans del CHP. Durant la campanya del referèndum sobre els canvis constitucionals, el dirigent del CHP, Kilicdaroglu —com el líder de la principal força dins el bloc del “No”— va “advertir” tothom que Erdogan anava a concedir la ciutadania a 4 milions de sirians immediatament després d’una victòria del “Sí”.
L’any passat Erdogan va dir que donava la ciutadania a la gent de Síria. Hi va haver un gran enrenou per part del partit kemalista, CHP, i del partit feixista, MHP. Lamentablement es van sentir molt poques veus des de l’esquerra; bàsicament DSIP i alguns intel·lectuals d’esquerra van donar suport a la proposta de ciutadania. Més tard es va revelar que Erdogan es proposava donar la ciutadania només a 30 mil sirians “qualificats”, per “utilitzar-los” en interès de l’economia turca, segons ell.
Van ser amplis sectors de l’esquerra turca els que van començar la campanya contra els refugiats ja a l’any 2012. Moltes organitzacions es van unir per manifestar-se “pel tancament dels camps terroristes” (que eren en realitat camps de refugiats) a municipis prop de la frontera amb Síria. Més tard, el 2014, els feixistes van prendre la davantera i a l’estiu van organitzar atacs contra les comunitats sirianes a 10 ciutats diferents. L’esquerra va fer un pas enrere en el discurs anti-sirià. Però donat que tenen una anàlisi errònia de la situació a Síria, quan volen donar suport als refugiats, ho fan dient que tots aquests fugien d’ISIS. Aquesta és una prova que mai han parlat amb cap dels milions de sirians que viuen a Turquia. Si ho fessin, sabrien que tots els sirians donen la mateixa versió sobre Síria: la visió des del punt de vista de la revolució.
Quina és la situació actual al Kurdistan? Quina és l’actitud del DSIP?
L’actual període de guerra dins el Kurdistan turc, que es va reiniciar a l’estiu de 2015, ja s’havia cobrat prop de 8.000 vides. Després de la declaració per part del moviment kurd d’autogovern i l’excavació de trinxeres al voltant dels seus barris, moltes ciutats kurdes van ser completament arrasades i cremades per les forces de l’Estat. Més tard va venir la repressió que vam veure després de l’intent fallit de cop militar. Els dirigents i molts parlamentaris de HDP ara són a la presó, igual que uns centenars de quadres militants.
No obstant això, tant l’Estat turc com el principal partit kurd a Turquia, el PKK, concentren els seus poders a Síria. Turquia va canviar la seva política vers Síria passant de ser anti-Assad a ser anti-kurd. El partit d’Erdogam AKP va declarar, per exemple, que a Menbij, preferirien les forces d’Assad a les forces kurdes del PYD.
Així que Turquia han tingut llargues negociacions amb Rússia i l’administració Trump, amb l’objectiu que deixin de donar suport al PYD. Però Erdogan ha perdut tots aquests debats. La ofensiva a Raqqa la lidera el PYD.
La postura de DSIP és donar suport incondicional, però amb algunes crítiques, a l’alliberament kurd. Estem en contra del nostre propi estat que ha oprimit el poble kurd des de fa molt de temps. Fèiem una campanya per la pau quan hi havia negociacions entre l’estat i el PKK (2013-2015), ara quan hi ha enfrontaments lluitem contra el racisme i la guerra.
En dir això, som molt conscients dels perills als que es pot enfrontar el poble kurd a Síria després de col·laborar amb Rússia i EUA. DSIP no dóna suport a l’ofensiva contra Raqqa impulsada per EUA. Algú podria dir que la situació humanitària és molt dolenta i que el poble kurd necessita l’ajuda dels grans imperialistes. Però això té un preu. Unir-se a l’ofensiva contra Raqqa no té a veure amb “defensar el Kurdistan sirià”. Aliar-se amb l’imperialisme significa aïllar-se de tot tipus de moviments d’alliberament i de la classe treballadora de la regió.

Xerrada debat

Turquia: Una veu anticapitalista

Amb Ozan Tekin, marxista revolucionari a Turquia
Divendres 2 de juny, 19:30h, Llibreria VeusAmbVeu, Carrer d’En Roig 13, Raval. (GoogleMaps)