Jesús M. Castillo, Marx21
Partim que no és possible un “desenvolupament sostenible” al capitalisme.
És a dir, és impossible que les futures generacions gaudeixin d’un medi ambient de la qualitat i en la quantitat com el que tenim ara si continuen organitzant la producció amb el sistema capitalista.
Per què? Perquè el capitalisme està basat en el creixement continu i accelerat de l’economia, impulsat per la competència, i aquest creixement econòmic és a costa d’assimilar, destruir i deteriorar el nostre entorn.
Un subsistema, l’econòmic, no pot créixer acceleradament (exponencialment) i indefinidament al si d’un sistema planeta Terra que no creix; té uns límits biofísics definits. A la Natura operen contínuament pressions selectives per evitar la competència, atès que aquesta seria contraproduent per als dos competidors. En canvi, l’economia capitalista es basa precisament en la competència, cosa que comporta una alta ineficiència en l’ús dels béns comuns, coneguts en el capitalisme com a primeres “matèries primeres” o “recursos naturals”. És a dir, el capitalisme és antibiomimètic (antinatura).
Des de la Revolució Industrial, l’economia capitalista ha anat creixent engolint al seu pas el nostre entorn natural. Aquest creixement continu i accelerat es manifesta en les xifres del producte interior brut (PIB) i en l’alteració de processos físics bioquímics, com els patrons climàtics i els corrents oceànics, la destrucció i degradació d’ecosistemes d’alta qualitat (capaços d’oferir una alta intensitat de molts serveis ecosistèmics) i la generació d’ingents quantitats de residus, com plàstics, metalls i gasos d’efecte hivernacle.
Des de finals del segle XX, la Terra és plena d’economia capitalista que impacta a tot el planeta i hipoteca la qualitat de vida i la supervivència de les generacions futures en enfrontar-les a un entorn cada cop més degradat.
Els impactes socioambientals es concentren més en alguns territoris, zones de sacrifici normalment localitzades a països empobrits, però la zona de sacrifici s’estén cada cop més a tot el planeta.
Aquesta anàlisi global la podem aterrar a nivell local. Fem-ho a Andalucía. Des de finals del segle XIX, amb la Restauració Borbònica, les classes dirigents de l’Estat espanyol van configurar Andalucía com a territori subdesenvolupat i subaltern a nivell polític i econòmic.
Això va implicar que els grans terratinents, convertits en capitalistes, mantinguessin alts nivells de poder polític i econòmic, i la nostra terra funcionés com un territori d’exportació de mà d’obra barata (emigració) i primeres matèries sense transformar, des de productes agrícoles a minerals, amb poques indústries altament contaminants, com mineres i petroquímiques.
Aquest paper perifèric d’Andalucía es va enfortir amb l’entrada al Mercat Comú Europeu a la fase neoliberal del capitalisme, en què les classes dirigents continuen donant a Andalucía un paper subaltern a la perifèria de la perifèria.
En les darreres dècades, l’economia capitalista madura, en el seu creixement continu i accelerat, aterra a Andalucía en forma de multinacionals i grans fons d’inversió controlats per capitalistes internacionals, als quals se sumen també capitalistes espanyols que diversifiquen les seves inversions. Aquestes empreses multinacionals i els grans fons d’inversió estan comprant, literalment, Andalucía.
No podia ser d’altra manera doncs, com hem vist, fa temps que les classes dirigents i els governants havien posat a la nostra terra el cartell neocolonial de “es ven”. Compren des de ciutats i zones costaneres amb atractiu turístic a terres agrícoles, ja sigui per cultivar-les intensivament i exportar o per instal·lar megaprojectes industrials fotovoltaics i de biogàs com a forma d’un neocolonialisme energètic especulatiu. També compren zones de Sevilla i Huelva amb subsòl ric en pirites (agrupades en allò que les mineres anomenen “la Faixa Pirítica Ibèrica”).
La compra neocolonial d’Andalucía per grans capitalistes internacionals va encaminada, fonamentalment, al desplegament d’activitats d’alta potència extractiva que s’emporten béns comuns essencials per a la nostra supervivència, com habitatges, aigües superficials i subterrànies, sòl fèrtil… I ho estan fent amb el vist-i-plau, i tota l’ajuda possible, dels governs central i andalús, així com d’alguns ajuntaments.
Estem davant de la compra massiva de territori i de béns comuns andalusos per part de multinacionals i grans fons d’inversió, àvids dels màxims beneficis a curt termini en el desenvolupament d’activitats extractives amb forts impactes socioambientals.
Així, les classes dirigents estan densificant, encara més, el metabolisme econòmic capitalista d’alta intensitat a la nostra terra.
Com hem comentat prèviament, el metabolisme capitalista comporta degradació ambiental i residus, fet que explica que moltes activitats extractivistes siguin incompatibles amb activitats socioeconòmiques que s’estan desenvolupant durant segles, de manera realment sostenible.
Per exemple, la densificació de zones urbanes amb hotels, apartaments, lloguers turístics i botigues multinacionals expulsa habitants i teixit socioeconòmic local. La utilització de rius com a canonades de deixalles a cel obert per empreses mineres xoca amb el desenvolupament d’activitats com la pesca, el marisqueig, l’agricultura, la ramaderia i el turisme de natura i gastronòmic.
Aquestes incompatibilitats en l’ús del territori estan comportant xocs entre grans capitalistes internacionals, molt dels quals no saben ni on és Andalucía, amb alguns petits i mitjans empresaris locals que veuen amenaçats els seus negocis, inversions i modes de vida per la degradació ambiental.
Alhora, la compra neocolonial d’Andalucía augmenta l’alienació de la gent treballadora que perd encara més el control sobre les activitats laborals, la relació amb el seu entorn i la salut.
Això sí, tant multinacionals com fons d’inversió, i els governs que els donen suport, s’esforcen per disfressar el seu extractivisme amb una capa gruixuda i costosa de social-washing i green-washing.
La densificació i la intensificació del metabolisme extractivista a Andalucía es dóna en un context internacional d’inestabilitat política, desenvolupament accelerat de noves tecnologies com la intel·ligència artificial, esgotament del petroli barat i béns comuns claus, així com una profunda crisi ecològica global, l’exemple paradigmàtic de la qual és la crisi climàtica.
És a dir, en una situació de nombroses i fortes contradiccions que seran origen de profunds canvis ambientals, socials, econòmics i polítics en les properes dècades.
Quin futur espera Andalucía?
L’Andalucía de finals de segle s’assemblarà molt poc a l’actual; s’assemblarà menys a l’actual del que l’actual s’assembla a l’Andalucía del 1951. Cap on aniran aquests canvis?
No és difícil imaginar, mirant al Sud Global, que la compra neocolonial i extractivista d’Andalucía ens condueixi a una distòpia ultracapitalista en què la nostra terra i els nostres cossos acabin sent territoris de sacrifici.
Davant d’aquest futur distòpic venut com a “desenvolupament” i “creixement”, hi ha nombroses iniciatives populars que impulsen una Andalucía resilient.
Iniciatives socials que teixeixen, des de baix, xarxes de suport mutu a ciutats i al medi rural. Gent autoorganitzada per defensar-se de l’especulació immobiliària i la turistificació massiva, que defensa tasques sostenibles i ecosistemes d’alta qualitat davant de la degradació ambiental, que construeix xarxes de suport mutu davant del racisme i la xenofòbia…
Contemplem el xoc entre dos models de desenvolupament inconciliables, un basat en el creixement econòmic continu que prioritza els interessos d’uns quants davant del benestar de la majoria i un altre que es basa en tot el contrari.
Existeixen a Andalucía, multitud d’iniciatives ciutadanes que avancen amb la naturalesa humana, tremendament empàtica, a favor seu. Gent que va configurant, en una noosfera en expansió, una ecotopia com a horitzó vers on caminar.
En aquesta ecotopia, Andalucía apareix com un territori que floreix amb una societat que s’autoimposa límits al creixement mitjançant el repartiment de riqueses, que fuig de la concentració d’aquestes riqueses en unes poques mans perquè alguna cosa regalimi cap avall.
Aquestes idees de repartiment decreixentista per viure millor cada cop estan més esteses en nombrosos moviments socials. Les idees decreixentistes de repartiment també guanyen terreny entre la comunitat científica, que aprèn dels moviments socials, alhora que els ofereix idees i possibles alternatives.
Una Andalucía col·lectivitzadora en què la terra no és de ningú i s’utilitza en usufructe, pensant en les properes generacions i la biodiversitat. Una Andalucía amb una economia postcapitalista articulada per satisfer les necessitats socials, per fer de l’habitatge un dret i no un negoci, per fer feliç la gent, perquè hi hagi espai per a linxs i llops, per gaudir de sobirania alimentària, perquè el subsòl s’obri sabent que els metalls no aniran als rius i a dispositius presos d’obsolescència programada.
Mantenir aquesta part de la nostra cultura andalusa que alenteix i cuida les nostres vides ens ajuda a imaginar i caminar cap a l’ecotopia.
Davant del frenesí capitalista-individualista, cura compartida d’infància i gent gran, migdiada, elogi a la mandra, prendre la fresca a la porta al capvespre, improvisar en un dia a dia compassat, dieta mediterrània que canvia amb les estacions com la vestimenta…
Tot i així, moltes de persones que construeixen comunitat i solidaritat, xarxes de suport mutu, estan atrapades en el dia a dia i no els resulta fàcil visualitzar una ecotopia vers on avançar. Aquí els jocs i l’art, en les seves expressions més diverses, hi juguen un paper clau per ajudar-nos a imaginar.
Milers de persones reguen, cada dia, les llavors d’aquesta “nostra terra” que cada cop imaginem més gent.
Deja tu comentario