ES CA

Rebecca Givan

La classe dominant no té solucions als problemes ambientals, per això les persones treballadores s’han d’organitzar.

La crisi climàtica és impossible d’ignorar.

Els que ahir negaven el canvi climàtic s’han convertit avui en pessimistes climàtics que afirmen que no es pot fer res davant del col·lapse climàtic, llevat d’intentar mitigar-ne el seu impacte.

El moviment per la justícia climàtica ha argumentat, amb raó, que són la classe treballadora i els pobres els que estaran a la primera línia de la crisi climàtica.

Però la classe dominant tampoc no pot escapar del tot del seu impacte. Tenen les seves piscines, aire condicionat, espai i privacitat, però les seves luxoses cases de vacances al sud de França i Grècia també estan en flames. I no tenen solucions.

La catàstrofe climàtica no es pot resoldre dins del sistema capitalista; la lògica de la competència no ho permet.

Alguns capitalistes individuals podrien desenvolupar plans de negoci més sostenibles o invertir en la compensació d’emissions de carboni.

Però no poden permetre que aquestes polítiques redueixin els seus beneficis, o corren el risc que els seus negocis perdin terreny davant dels seus rivals.

Els empresaris estan atrapats a la lògica de la competència. Han de competir per reduir costos i maximitzar beneficis, per introduir noves tecnologies sense importar el cost per al planeta.

Quan els empresaris es veuen pressionats, les inversions verdes solen ser les primeres a desaparèixer. Per exemple, la indústria naviliera ha abandonat recentment els seus compromisos climàtics perquè la guerra contra l’Iran ha minvat els seus beneficis.

Però la lògica del sistema capitalista implica que hi ha una força social amb el poder de resistir-se davant el canvi climàtic: la classe treballadora organitzada.

Les onades de calor poden intensificar el descontentament latent als llocs de treball. Les i els conductors d’autobús del nord de Londres es van declarar en vaga aquest estiu per les sufocants temperatures a les seves cabines.

El mes passat, els treballadors del museu V&A van votar a favor de la vaga per la falta de descansos per anar al bany i beure, després del desmai d’un company.

Al llarg dels últims anys, la gent treballadora del Partenó a Atenes, els conductors d’autobús i la plantilla de McDonald’s a Itàlia, així com les persones repartidores d’Amazon a Estats Units, han pres mesures contra les condicions laborals inhumanes per la calor.

La classe treballadora pot prendre mesures per protegir alguns dels efectes del canvi climàtic. A més, hi ha precedents de persones treballadores que han actuat en defensa del medi ambient, impedint projectes que agreujarien la crisi.

Austràlia anys 70 i més

A Austràlia, el 1971, la gent treballadora de la Federació d’Obrers de la Construcció de Nova Gal·les del Sud es van unir a la lluita contra la construcció d’un bloc d’apartaments de luxe a una zona boscosa, Kelly’s Bush.

Les i els membres del sindicat van boicotejar les obres. Van dir: “Si es toca un sol bri d’herba o un sol arbre, aquest edifici a mig construir romandrà per sempre a mig construir, com un monument a Kelly’s Bush”.

La lluita es va estendre per tota Austràlia, donant origen al moviment de la Prohibició Verda. Entre 1971 i 1974, la gent treballadora va boicotejar 42 projectes similars, valorats en 46 mil milions de dòlars australians.

El sindicat de la construcció es va convertir en el primer sindicat d’Austràlia a nomenar persones aborígens com a organitzadors. Es van sumar a les lluites contra el racisme i pels drets LGBTI+.

Les lluites contra el canvi climàtic poden mobilitzar la classe treballadora i impulsar una resistència més àmplia. A l’Iraq, en una de les regions més caloroses del món, el canvi climàtic, juntament amb el llegat de l’imperialisme, va contaminar els recursos hídrics i va desencadenar una resistència massiva.

L’any 2018, les altes temperatures van provocar que els rius Tigris i Eufrates arribessin a mínims històrics. L’aigua de mar va remuntar els rius i va augmentar la salinitat de l’aigua potable.

Això, sumat a la contaminació per residus industrials i a la campanya de bombardejos nord-americans de l’any 2003 que va destruir plantes de tractament d’aigua, va provocar la contaminació de l’aigua.

L’aigua es va enverinar i va causar la mort de persones i animals. Uns 100.000 iraquians van ser hospitalitzats després de beure l’aigua contaminada.

Aquesta crisi va posar sobre la taula la corrupció i les prioritats de l’Estat iraquià. L’agost de 2018, va provocar una resistència massiva a la ciutat de Bàssora, on la gent treballadora va exigir aigua potable.

El mes de maig passat, les persones residents de Basora van ocupar les oficines del govern local exigint la fi de la contaminació provinent de les operacions petrolieres properes. També van exigir la construcció de la planta dessalinitzadora promesa.

Els i les manifestants van ser desallotjades, però van advertir que continuarien la seva protesta fins que es complissin les demandes.

A Tunísia, les reivindicacions climàtiques han servit de base per a la resistència contra la dictadura

L’1 d’agost d’aquest any, milers de persones van sortir als carrers de Tunísia, per protestar contra els talls d’electricitat implementats per la companyia elèctrica estatal per compensar la creixent demanda d’aire condicionat.

La gent tunisiana culpa la mala planificació del govern i alguns clamen per “una altra revolució”. Les persones que es manifesten s’organitzen obertament contra el règim, que ha reprimit la dissidència i callat el que anomena “notícies falses”, i alguns exigeixen la dimissió del president Kais Saied.

L’octubre passat, una vaga general i desenes de milers de manifestants van paralitzar la ciutat de Gabes, al sud de Tunísia, davant la indignació creixent per la crisi de la contaminació causada per una planta química estatal.

Botigues, mercats, escoles i cafès van tancar les portes, paralitzant l’activitat econòmica a Gabes en resposta a la crida del poderós Sindicat Unió General del Treball de Tunísia. Les i els manifestants van marxar per la ciutat corejant consignes com “Desmantellin les instal·lacions contaminants” i “Gabes vol viure”.

La gent resident afirma que la planta, inaugurada el 1972 per produir fertilitzants, és responsable de l’augment de casos d’intoxicació per gasos, càncer i col·lapse de la vida marina. La planta allibera residus radioactius a l’atmosfera.

La classe treballadora tunisiana té el potencial de posar fi a aquesta contaminació i protegir el medi ambient.

La catàstrofe climàtica planteja seriosos interrogants per a les persones treballadores britàniques.

La indústria petroliera del Mar del Nord està en declivi i les feines desapareixen ràpidament. BP ja ha anunciat centenars d’acomiadaments, i centenars més corren el risc de patir-los en vendre el seu negoci petrolier al mar del Nord. Si volem frenar el canvi climàtic, no podem donar suport a aquesta indústria moribunda que contribueix enormement a les emissions de carboni.

Però no podem deixar enrere els seus treballadors i treballadores. Necessiten una transició justa per abandonar el petroli i el gas, que inclogui capacitació i nous llocs de treball. La gent treballadora ha de ser la protagonista en la configuració d’aquest procés.

En la dècada de 1970, Lucas Aerospace, un dels majors ocupadors de Birmingham per aquell temps, va anunciar plans per a milers d’acomiadaments. El 1976, les i els delegats sindicals van redactar el Pla Lucas. El Pla Lucas va ser una crida radical al control obrer.

Defensava que es permetés a la gent treballadora utilitzar les seves habilitats per desenvolupar cel·les de bateries solars, turbines eòliques, automòbils híbrids i bombes de calor sense acomiadaments; era una crida a una transició justa.

Les i els treballadors volien fer servir el seu talent per al bé social, no per al lucre. El Pla Lucas pot inspirar les persones treballadores d’avui.

La indústria del petroli i el gas del Mar del Nord està molt menys sindicalitzada que Lucas Aerospace, i les i els líders sindicals a la indústria són més tímids que en altres sectors. Prefereixen treballar dins dels marcs existents en lloc de desafiar directament els empresaris.

Però la gent treballadora del Mar del Nord encara pot actuar. L’entorn competitiu de les plataformes petrolíferes implica que cada treballador o treballadora compta.

L’any 2022, van començar a estendre’s vagues espontànies exigint una “revolució salarial”, resistint-se als empresaris i desafiant els líders sindicals que els ordenaven tornar a la feina. La gent treballadora d’algunes plataformes petrolíferes va discutir la possibilitat d’intensificar les protestes impedint l’aterratge d’helicòpters.

Com a resultat de les vagues, les i els treballadors van obtenir una oferta salarial considerablement millorada. També van experimentar el poder que els atorgava la pròpia força.

La gent treballadora del petroli i el gas ha de tornar a fer servir aquest poder per exigir que, a mesura que els seus ocupadors es retiren del Mar del Nord, les seves habilitats s’utilitzin per ajudar el planeta en lloc de destruir-lo.

La classe treballadora pot exigir mesures d’adaptació per afrontar la crisi climàtica i les onades de calor: aire condicionat, pauses per a l’aigua i una temperatura màxima de treball.

Les i els líders reformistes no tenen una estratègia capaç d’aturar el canvi climàtic. Parlen de canvis graduals a llarg termini, quan el que cal ara són accions urgents. Les lluites contra la contaminació, les onades de calor i els centres de dades de IA tenen el potencial d’impulsar un moviment ara contra el col·lapse climàtic liderat per la classe treballadora organitzada.

A tot el món, és la classe treballador qui més pateix el canvi climàtic, i és ella qui té el poder de liderar la lluita.

Segons el Sistema de Monitorització de la Mortalitat Diària (MoMo), de l’Institut de Salut Carles III i el Ministeri de Sanitat a l’Estat espanyol el nombre de morts per les onades de calor aquest any puja a 5.234 persones fins ara.