David Karvala, Marx21
La “cimera progressista” a Barcelona a mitjans d’abril, impulsada per Pedro Sánchez, va ser una més en una llista de trobades internacionals contra l’extrema dreta.
Com sempre, és positiu que prenguin de debò —per fi— l’amenaça que representa l’extrema dreta i vulguin plantar-li cara. Però, igual que amb altres conferències internacionals recents, hi ha molts dubtes sobre la seva efectivitat.
Al novembre de 2024, es van reunir a Caracas més de mil persones, de 76 països, i van anunciar la creació de la “Internacional Antifeixista”. Les seves bases van incloure la solidaritat amb la Rússia de Putin —que ha finançat Le Pen— i amb la Nicaragua d’Ortega —el mandat interminable i repressiu del qual s’ha mantingut mitjançant pactes amb la dreta—.
Durant els mesos següents, van celebrar més esdeveniments internacionals en el mateix sentit, però no consta que hagin organitzat activitats com a tal contra el feixisme. En tot cas, el futur d’aquesta iniciativa —clarament una operació de l’administració de Maduro— està en qüestió, atès que l’actual presidenta (interina?) de Venezuela, Delcy Rodríguez col·labora amb el seu “soci i amic” Trump, segrestador de Maduro.
A finals de març de 2026, es va celebrar a Porto Alegre la “Ia Conferència Internacional Antifeixista”, amb l’assistència de milers de persones de 30 o 40 països. Com es va comentar a l’últim butlletí, aquest esdeveniment es va centrar força en l’àmbit institucional, especialment en la necessitat de reelegir Lula com a President del Brasil. I igual que la iniciativa de Caracas, les activitats que es van plantejar van consistir a fer més conferències.
I després, el 16 i 17 d’abril, es va celebrar la “Global Progressive Mobilisation” a Barcelona. Segons diuen, aquesta “ofereix una alternativa necessària a les forces conservadores i d’extrema dreta… [i] té com a objectiu fer que les solucions progressistes siguin visibles i creïbles…”
La llista d’assistents va ser impressionant, incloent-hi estrelles del progressisme com Lula; el president de Colòmbia, Gustavo Petro; la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum; entre moltes més. El flamant alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, havia d’assistir-hi, però no va poder per motius d’agenda.
A la seva web declaren: “Global Progressive Mobilisation es manté estrictament independent de tots els processos electorals a nivell mundial i no participa en cap campanya electoral.”
Però, de la selecció de ponents clau i dels continguts plantejats, l’orientació institucional és més que evident. I si mirem més de prop la llista d’assistents veurem moltes incongruències.
“Progressistes” qüestionables
Del Partit Laborista britànic, va assistir David Lammy, Ministre al govern de Keir Starmer. Els laboristes copien les polítiques racistes de l’extrema dreta. Com a ministre d’exteriors, Lammy va donar suport a l’assalt israelià contra Gaza.
De Sud-àfrica, va assistir el President Cyril Ramaphosa, del Congrés Nacional Africà. Va ser un activista important en la lluita contra l’apartheid, però després es va convertir en un multimilionari; segons la revista Forbes, la seva riquesa pujava a 450 milions d’US$. Ha estat implicat en casos de corrupció i, encara pitjor, a la massacre de Marikana l’any 2012. Aquí, la policia va atacar un grup de miners en vaga, va matar 34 persones i va ferir 250. Ramaphosa formava part de la junta directiva de l’empresa minera afectada, Lonmin, i va ser un dels que va exigir una intervenció policial.
La República Dominicana va estar representada a Barcelona pel ministre de Justícia. Com s’explica en aquest article, les persones haitianes al país pateixen explotació i un racisme institucional molt fort. El govern dominicà aplica polítiques davant de la migració semblants a les de l’extrema dreta. De fet, el 7 de març passat la República Dominicana va participar a la Cimera “Escut de les Amèriques” convocada per Donald Trump. Aquí, el president dominicà, Luis Abinader, es va reunir amb tot un grup de presidents ultres. A més de Trump, van acudir Milei d’Argentina, Kast de Xile, Bukele d’El Salvador…
Aquests són només uns exemples flagrants, segurament poc coneguts, de les contradiccions del reformisme; òbviament, n’hi ha molts més a tot Europa.
La llista de polítiques gens progressistes del govern espanyol és molt llarga. Per esmentar-ne només uns exemples: el continuat comerç d’armes amb Israel; la massacre de Melilla; el manteniment de mesures repressives com la llei mordassa; el continuat ús d’espies policials; la violència policial davant de protestes contra el feixisme o en solidaritat amb Palestina…
Les limitacions del reformisme
Tot això ens ha de servir d’advertiment de l’abisme que hi ha entre els discursos progressistes i la realitat de la seva gestió del sistema. No es tracta de “traïcions” aïllades, sinó que és quelcom inherent al reformisme.
Tornem a la declaració d’intencions de la cimera de Sánchez.
“A diferència d’aquests esdeveniments des de dalt, als moviments unitaris, les persones corrents tenen la possibilitat d’actuar.”
En què consistirien “les solucions progressistes… creïbles” de què parlen? El taló d’Aquil·les de tot reformisme sempre ha estat que allò “creïble” es jutgi sobre la base del que és possible realitzar sota el sistema capitalista.
Vol dir que les millores que cerquen per a la gent corrent —i no oblidem que la majoria de les persones que s’impliquen en la política reformista ho fan perquè volen beneficiar la majoria— han de ser compatibles amb el flux continuat de beneficis vers els multimilionaris i les seves empreses.
Quan l’economia (capitalista) va bé, hi ha marge per a implementar millores per a la majoria. Però quan el sistema entra en crisi, han de triar entre atacar la classe dirigent o atacar la classe treballadora. Sempre acaben optant pel segon. I sovint aquests atacs s’encobreixen amb l’intent de cercar altres culpables, típicament la migració.
Així que, sense qüestionar les bones intencions del reformisme, i sobretot de la seva gent de base, massa vegades la gestió del sistema actual —que és el que hi ha darrere de les promeses de canvi o de ser el “Govern més progressista de la història”— acaba decebent la gent, fomentant el racisme, i obrint la porta a l’extrema dreta.
Lluita unitària
Per tot això, cap d’aquests cimeres internacionals no representa una estratègia real per combatre l’extrema dreta.
Totes es limiten a intentar arreglar les coses des de dalt: ja sigui el palau presidencial veneçolà, el del Brasil o el d’altres països.
Com s’ha comentat moltes vegades en aquestes pàgines, hi ha una alternativa de base mitjançant la lluita unitària. Aquí no només han de tenir cabuda les persones que s’inspiren en veure aquestes cimeres.
És que, a diferència d’aquests esdeveniments des de dalt, als moviments unitaris, les persones corrents tenen la possibilitat d’actuar, no només d’aplaudir uns mandataris mentre fan els seus discursos a la TV.
I a diferència d’aquestes conferències internacionals, la lluita unitària ha demostrat la seva efectivitat —quan es duu a terme— una vegada rere una altra.
