Manuel Izquierdo
L’última setmana, després de les desastroses eleccions d’Aragó —en les quals va guanyar el PP, VOX va duplicar resultats i l’esquerra a l’esquerra del PSOE es va enfonsar— ha sorgit amb força una proposta del diputat d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián.
De forma més o menys vetllada, Rufián proposa des de fa mesos que els partits d’esquerres —tant d’àmbit estatal com nacional— s’uneixin i s’acabi amb una divisió que ell valora com a artificial.
I a aquest plantejament, que molta gent d’esquerres comparteix, no li falta raó. Molts desacords entre partits o líders de l’esquerra semblen deure’s més a la recerca de mantenir butaques o sous de les institucions. Això sembla explicar l’hostilitat amb què han respost tots els partits al·ludits per la proposta.
Si mirem els programes d’IU-SUMAR i Podemos, aquests no presenten grans diferències. Cap no pretén trencar amb l’ordre existent via nacionalitzacions o canvi del model d’Estat, encara que proposin i de vegades aconsegueixin mesures socials favorables per a la gent corrent dins les institucions.
Per ser justos, encara que les dues organitzacions són reformistes, els dos grans referents de l’esquerra institucional estatal, presenten algunes diferències ressenyables. Per a l’establishment, les mesures cosmètiques de Podemos i el soroll que feien era massa, i per això la recerca d’una esquerra submisa va propiciar el suport al nucli al voltant de Yolanda Díaz i la sortida dels morats del Govern.
Però la injustificable persecució contra Podemos i els seus dirigents —tant a través del poder mediàtic, de la policia i altres aparells de l’Estat, així com de grups obertament feixistes— no expliquen tota la reculada experimentada per aquesta organització.
Les concessions programàtiques vers el PSOE i, sobretot, la construcció d’una organització sense militants no va aguantar els embats dels grans poders.
Hiperlideratge
Però el projecte al voltant de Rufián no s’allunya dels grans errors de la darrera dècada.
L’hiperlideratge ja l’hem conegut al voltant de líders com Pablo Iglesias, Ada Colau o la pròpia Yolanda Díaz. Una nova ocasió per confiar-ho tot a un líder carismàtic i salvador no resoldrà els grans problemes de la gran majoria de persones treballadores.
Construir una organització amb gent conscient que participi activament en la seva vida interna de la mateixa, és la millor garantia per lluitar contra la burocratització, encara que el model d’organització no sigui socialista revolucionari.
I tot i que no ens hem d’obsessionar amb el programa, no s’estan escoltant ruptures amb els plantejaments de l’esquerra institucional. No es parla de mesures contundents per mantenir controlats els preus de l’habitatge o fins i tot es fan concessions verbals, com quan Rufián va dir que la seva àvia tenia por de les conseqüències de la “migració massiva”.
Atès que el PSOE no ha estat mai capaç d’absorbir tot el vot a la seva esquerra, la nova proposta de Rufián s’assembla molt a la crossa que, durant molt de temps, ha estat IU per al PSOE.
Per això, en un context de dretització institucional en marxa, no sembla probable que un nou projecte de l’esquerra reformista aconsegueixi els seus objectius com organització institucional, ni molt menys que pugui oferir solucions reals a la gent treballadora.
